Twitter ha revolucionat la comunicació en l'última dècada. Aquesta xarxa s'ha convertit en el terreny de joc digital de la política i ha obligat polítics, ciutadans i periodistes a replantejar la manera com havien interactuat fins aleshores. No té regles escrites i això provoca tot sovint polèmiques que deriven del seu ús.
L'última víctima de Twitter ha estat Núria de Gispert. Una dona que durant gran part de la seva vida s'ha dedicat a fer política analògica i que s'ha vist superada per les possibilitats d'aquesta nova eina. Fins a quin punt l'expresidenta del Parlament hauria dit porcs a polítics del PP i Ciutadans si no hagués tingut a la butxaca un canal obert 24 hores per fer públic qualsevol pensament?
A Twitter es desdibuixa la línia entre el que és públic i privat. En el moment que decideixes a qui seguir i crees un ecosistema a mida, gairebé familiar, és fàcil sentir-te amb la impunitat pròpia d'una conversa entre amics. El tuit, com a opinió d'execució fàcil i immediata, esdevé pràcticament una continuació de la consciència. A més, sovint resulta difícil controlar l'impuls expressiu en un mitjà que no requereix les convencions de la comunicació cara a cara.
Això, que per alguns li resta validesa perquè pot provocar missatges irreflexius i intolerants, mostra els usuaris en la cruesa de la seva sinceritat. Els missatges ofensius dels quals ens penedim just després de publicar-los contenen molta més veritat que les piulades pensades i meditades, com ho seria una declaració política. Quin dels dos ha de prevaldre? Quines conseqüències han de tenir?
A la pràctica tots els comentaris es jutgen per igual. Ara bé, és ètic que les personalitats públiques de qui s'espera un comportament exemplar opinin sense filtres com ho podria fer qualsevol ciutadà anònim? Des del moment que ells validen Twitter com un mitjà oficial més, al nivell d'una roda de premsa, han d'acceptar que el que piulen té el mateix valor (i el mateix preu) que el que dirien en un faristol.
Els primers que hem permès això som els periodistes. Hem caigut en el parany de cedir Twitter als polítics com un altaveu més, quan ells ja anaven sobrats d'altaveus. Ens hem limitat a fer de corretja de transmissió d'un missatge sense intermediaris que no obliga a respondre preguntes. I de la mateixa manera que ens rebel·lem quan algú ens ofereix el seu missatge a través d'un plasma sense acceptar preguntes, com feia Rajoy, ens hem de rebel·lar quan ens volen fer jugar al joc de la piulada.
Malgrat tot, la part bona és que els polítics (encara) no són capaços de controlar Twitter. Mai podran evitar que una notícia es faci viral, ni que els ciutadans els puguin interpel·lar directament com no tindrien la possibilitat de fer-ho enlloc més. Amb tots els seus defectes, Twitter és el més democràtic de tots els mitjans de comunicació. I, com la resta, no venia amb manual d'instruccions.
L'última víctima de Twitter ha estat Núria de Gispert. Una dona que durant gran part de la seva vida s'ha dedicat a fer política analògica i que s'ha vist superada per les possibilitats d'aquesta nova eina. Fins a quin punt l'expresidenta del Parlament hauria dit porcs a polítics del PP i Ciutadans si no hagués tingut a la butxaca un canal obert 24 hores per fer públic qualsevol pensament?
A Twitter es desdibuixa la línia entre el que és públic i privat. En el moment que decideixes a qui seguir i crees un ecosistema a mida, gairebé familiar, és fàcil sentir-te amb la impunitat pròpia d'una conversa entre amics. El tuit, com a opinió d'execució fàcil i immediata, esdevé pràcticament una continuació de la consciència. A més, sovint resulta difícil controlar l'impuls expressiu en un mitjà que no requereix les convencions de la comunicació cara a cara.
Això, que per alguns li resta validesa perquè pot provocar missatges irreflexius i intolerants, mostra els usuaris en la cruesa de la seva sinceritat. Els missatges ofensius dels quals ens penedim just després de publicar-los contenen molta més veritat que les piulades pensades i meditades, com ho seria una declaració política. Quin dels dos ha de prevaldre? Quines conseqüències han de tenir?
A la pràctica tots els comentaris es jutgen per igual. Ara bé, és ètic que les personalitats públiques de qui s'espera un comportament exemplar opinin sense filtres com ho podria fer qualsevol ciutadà anònim? Des del moment que ells validen Twitter com un mitjà oficial més, al nivell d'una roda de premsa, han d'acceptar que el que piulen té el mateix valor (i el mateix preu) que el que dirien en un faristol.
Els primers que hem permès això som els periodistes. Hem caigut en el parany de cedir Twitter als polítics com un altaveu més, quan ells ja anaven sobrats d'altaveus. Ens hem limitat a fer de corretja de transmissió d'un missatge sense intermediaris que no obliga a respondre preguntes. I de la mateixa manera que ens rebel·lem quan algú ens ofereix el seu missatge a través d'un plasma sense acceptar preguntes, com feia Rajoy, ens hem de rebel·lar quan ens volen fer jugar al joc de la piulada.
Malgrat tot, la part bona és que els polítics (encara) no són capaços de controlar Twitter. Mai podran evitar que una notícia es faci viral, ni que els ciutadans els puguin interpel·lar directament com no tindrien la possibilitat de fer-ho enlloc més. Amb tots els seus defectes, Twitter és el més democràtic de tots els mitjans de comunicació. I, com la resta, no venia amb manual d'instruccions.