Durant dècades, el contracte entre generacions era relativament senzill: estudia, treballa, esforça't i viuràs millor que els teus pares. No era una garantia, però sí una promesa col·lectiva. Una idea de progrés que justificava sacrificis i alimentava esperances. Avui, aquella promesa s'ha trencat. I el més inquietant no és que s'hagi trencat, sinó que els qui ens governen semblen haver renunciat a reconstruir-la.
A Catalunya, una generació sencera descobreix que tenir estudis superiors, una feina i un sou ja no garanteix poder marxar de casa. Que formar una família s'ha convertit en una decisió condicionada pel preu del lloguer. Que viure al barri on has crescut pot acabar sent un luxe reservat als qui han heretat un pis. I que el futur, aquell territori que les generacions anteriors imaginaven ple de possibilitats, cada vegada s'assembla més a una cursa d'obstacles.
Menys de dos de cada deu joves catalans d'entre 16 i 29 anys han aconseguit emancipar-se. No parlem d'una generació que rebutgi les responsabilitats, sinó d'una societat que ha convertit l'autonomia personal en un privilegi econòmic. Hem passat de preguntar als joves què volen ser de grans a preguntar-los si algun dia podran pagar-se un lloc on viure.
I davant d'aquest fracàs col·lectiu, què ofereix la política? Por.
Por que guanyi l'extrema dreta. Por que arribin més immigrants. Por que desaparegui la nostra llengua. Por que torni la dreta espanyola. Por que l'independentisme ens porti al conflicte. Por que renunciar-hi signifiqui desaparèixer com a nació. Cada partit ha identificat el seu enemic preferit i ha construït al voltant d'aquesta amenaça bona part del seu discurs. Ja no es tracta de convèncer-nos que les coses poden anar millor, sinó d'espantar-nos amb la possibilitat que vagin encara pitjor.
Però a Catalunya aquesta renúncia té una dimensió particularment greu. Durant anys, l'independentisme va ser capaç d'oferir alguna cosa que avui escasseja: un horitzó col·lectiu. Es podia compartir o rebutjar aquell projecte, però difícilment es podia negar que mobilitzava una part molt important de la societat al voltant d'una promesa de futur. La independència no era presentada simplement com una manera d'escapar dels problemes de l'Estat, sinó com l'oportunitat de construir un país millor.
Aquella ambició s'ha anat esvaint. Els partits independentistes, atrapats entre rivalitats, renúncies i estratègies de supervivència, han substituït massa sovint el projecte nacional per la gestió de les seves pròpies contradiccions. Uns demanen confiança per continuar negociant allò que mai no acaba d'arribar. Altres apel·len a la fidelitat a una causa que ja no saben explicar com fer avançar. I mentrestant, una part del país que havia cregut en la possibilitat de transformar la realitat observa com els seus dirigents discuteixen sobre qui té més legitimitat per representar una esperança que s'ha desinflat.
Tampoc no sembla que l'alternativa autonomista hagi estat capaç d'omplir aquest buit. La promesa d'una Catalunya ben gestionada, estabilitzada i reconciliada amb l'Estat pot resultar tranquil·litzadora per a una part de l'electorat, però difícilment constitueix per si sola un projecte capaç d'entusiasmar una generació que no pot accedir a un habitatge. L'estabilitat és necessària, però no és un horitzó. La normalitat institucional és desitjable, però no pot convertir-se en l'única aspiració d'un país.
I és precisament en aquest desert d'expectatives on creixen els discursos que ofereixen culpables en lloc de solucions. Quan la política convencional deixa d'explicar com construir un futur millor, apareixen els qui prometen recuperar un passat idealitzat. Quan desapareix l'esperança, la ràbia es converteix en una mercaderia electoral extraordinàriament rendible.
Naturalment, hi ha amenaces reals. L'extrema dreta posa en qüestió drets i llibertats. La llengua catalana afronta reptes profunds. Catalunya continua sense disposar de les eines polítiques i econòmiques que necessita per decidir plenament el seu futur. Però reconèixer els perills no és el mateix que convertir la por en l'únic projecte polític.
Perquè la por pot mobilitzar electors, però no construeix habitatges. Pot omplir mítings, però no millora salaris. Pot guanyar eleccions, però no ofereix cap raó per quedar-se a viure en un país que expulsa els seus joves del mercat immobiliari i els obliga a ajornar indefinidament els seus projectes vitals.
No hauríem de confondre aquesta desafecció amb una simple crisi de comunicació. No és que els partits expliquin malament els seus projectes. És que massa sovint costa identificar quin projecte de futur proposen més enllà de gestionar el present i evitar que governi l'adversari.
Catalunya necessita recuperar l'ambició de ser un país on viure millor no sigui una expectativa ingènua. On emancipar-se no sigui una heroïcitat. On la llengua i la cultura tinguin futur perquè també en tinguin les persones que les han de viure. On l'autogovern sigui una eina efectiva de transformació i no només un espai de repartiment de poder. I on la independència, per als qui la defensen, torni a significar alguna cosa més que la reivindicació d'una promesa pendent.
La política hauria de servir per transformar la inquietud en esperança, no per administrar indefinidament les nostres pors. Perquè un país que només sap demanar als seus joves que votin per impedir que les coses empitjorin és un país que ja ha renunciat a prometre que poden millorar.