Amb serrell, amb aquells rínxols diminuts estil escarola, de colors indescriptibles i llis com una tatxa. Amb la ratlla al mig i de costat. La gomina i la permanent, depenent del dia. Els pantalons de campana, els de cintura baixa i els estripats. I què me’n dieu de les botes amb puntera de ferro? Quan miro enrera, quan repasso fotos del passat, em poso les mans al cap. Al mateix cap que em vaig destrossar per seguir el que tothom feia. El que portaven les famoses del moment, el que veia a la SuperPop, o el canvi de look d’aquella presentadora dels divendres al vespre. No teníem tants referents com ara, eren quatre els que marcaven tendència. Però déu-n'hi-do el mal que van fer. Maleït sigui el dia que vaig seguir la moda.
El ‘borreguisme’, l’intent per ser, vestir o lluir com els altres, no ve de nou. Està més passat que qualsevol moda. La moda, que no sé per què se n’hi diu passatgera. Perquè la mateixa definició ja indica que és alguna cosa que s’utilitza durant un temps determinat. Fins que ens en cansem. Fins que n’arriba una de nova. Fins que la publicitat i el màrqueting acaben decidint per nosaltres. El temps just per què tots els que en algun moment hem anat justets de personalitat decidim, sense parlar uns amb els altres, que vestirem igual. Ara, amb el top cropped les noies i el serrell enfilat els nois. Abans, amb l’estilisme de les Spice Girls i les metxes de David Beckham. Quins desastres ens han deixat les modes. I que difícil resistir-s’hi i mantenir el teu propi estil. El que se’n diu tenir personalitat.
Perquè l’elegància és actitud. Amb la que et mous, t’expresses, camines. Amb la mirada. La que passeges de forma innata. L’altra cosa és la imatge. Com et pentines i com et vesteixes. La que vols donar i com et veuen els altres. Aquí decideixes tu. A més a més, important sempre saber triar el lloc i el moment. Que sí, que cadascú pot anar com vulgui. Però no on sigui. Detesto veure homes sense samarreta passejant-se per la ciutat, i persones que mengen als bars de platja només amb el banyador. En canvi, tolero mitjanament bé els xandalls i les dessuadores. La roba esportiva per anar pel carrer. Per comoditat i no per deixadesa. Per sopar al restaurant, ja no tant.
Perquè una cosa són les males modes i l’altra les males maneres. Als jutjats de la Línea de la Concepción, a Cadis, s’han vist obligats a penjar un cartell que diu això: “Es prohibeix l’entrada a aquesta seu amb bata, pijama o sabatilles d’anar per casa”. Perdoneu-me, però això no és cap moda. Potser és més un mal vici que alguns van adoptar a la pandèmia i que no han sabut aturar a temps. O només una mostra més que el saber estar es té o no es té. Que es prohibeixin aquest tipus de conductes és que alguna cosa falla, i en aquest cas no és la justícia. És l’abonament al mal gust i a la desídia. A la manca de respecte i a la poca educació. Ni soc clàssica ni vaig a la moda. Però malauradament vivim en temps en què hi ha actituds que més que passatgeres s’han de tallar de soca-rel.