Hi va haver un temps en què els trastorns mentals només els diagnosticaven els psiquiatres o els psicòlegs. Però avui la salut del cap ha deixat de ser patrimoni dels especialistes per convertir-se en un esport de masses que ens acabarà portant més d'un maldecap. A la mínima de canvi, tots traiem el terapeuta que portem a dins: n'hi ha prou amb un vídeo de trenta segons, una entrevista a la ràdio o un fil a les xarxes socials perquè qualsevol pugui determinar, amb una seguretat digna d'admiració, si el protagonista és narcisista, bipolar, psicòpata o pateix un trastorn límit de la personalitat. El diagnòstic s'ha democratitzat tant que avui el més difícil ja no és trobar un trastorn, sinó trobar algú que encara no n'hagi rebut cap.

Aquest entusiasme diagnòstic ha acabat transformant la manera d'entendre les relacions humanes. Ja no tractem amb persones tossudes, egocèntriques o maleducades; ens les havem amb narcisistes, obsessius o psicòpates. Ja no canviem d'idea; canviem de diagnòstic. Ens hem acostumat tant a psiquiatritzar la realitat que, quan algú pensa diferent, la primera pregunta ja no és "per què?", sinó "què deu tenir?".

Resulta sorprenent, doncs, que la política continuï ancorada en categories tan antiquades com esquerra, dreta, liberal o socialdemòcrata. Si avui expliquem qualsevol conflicte familiar, laboral o futbolístic a partir del perfil psicològic dels seus protagonistes, no hi ha cap motiu perquè els polítics se'n continuïn escapolint. Ha arribat l'hora de modernitzar també el debat públic. 

Amb aquest objectiu, us oferim aquí un primer tast del que acabarà convertint-se en un manual de psicopatologia dels líders polítics. Si encara no sabeu què votar el pròxim 29 de novembre, deixeu de perdre el temps llegint programes electorals i pregunteu-vos primer quin perfil psicològic voleu d'un dirigent. Un cop identificat el trastorn, la tria del candidat serà molt més senzilla. Comencem.

Si busqueu una líder victimista, amb marcats trets mitòmans, plenament afectada per allò que tècnicament es coneix com a pseudologia fantàstica, és a dir, la tendència persistent a construir relats ficticis, mentides i exageracions, de vegades fins i tot sense un benefici evident, la vostra millor opció és, sens dubte, Ada Colau. Convé tenir en compte, però, que la pseudologia fantàstica sovint va associada amb el trastorn de la personalitat antisocial: impostura, manipulació i ús d'identitats falses, entre d'altres.

Si voleu un líder histriònic, impulsiu, que prioritzi la rèplica immediata i aparentment brillant per damunt de la més lleugera reflexió, afectat per un acusat antagonisme interpersonal i un no menys fort narcisisme compensatori, el vostre candidat es diu Gabriel Rufián. Val a dir que en el cas del líder d'ERC-Podemos aquests trastorns es fan més evidents perquè venen associats amb baixes capacitats intel·lectuals.

Si voleu algú que caigui més aviat dins l'òrbita del TEAH (trastorn per excés d'atenció i hiperactivitat), amb una forta rigidesa cognitiva per acceptar matisos o posicions intermèdies, necessitat de control, dominància interpersonal, pensament dicotòmic, baixa tolerància a la frustració i capaç de pronunciar la mateixa frase amb tres graus diferents d'indignació, la vostra millor opció és Míriam Nogueras. 

Si voleu un líder –és un dir– més escorat cap a l'espectre autista, amb unes notes de trastorn de la personalitat evitativa (TPE), amb trets obsessius –necessitat de controlar els procediments, les formes i els detalls–, i afectat d'indecisió extrema i d'intel·lectualització, el vostre home és Alberto Núñez Feijóo. No us decebrà. Ja veureu com domina l'art de respondre sense acabar de contestar.

Si voleu algú amb una personalitat paranoide, autoritària, rígida i superdominant; amb una rigidesa cognitiva fora de mida, i amb una identitat hipermasculinitzada –amb el consegüent rebuig de qualsevol expressió de vulnerabilitat–, el vostre candidat es diu Santiago Abascal. Amb aquesta elecció gaudireu d'un personatge que divideix el món entre forts i febles, i viu qualsevol concessió com una derrota personal.

Finalment, si us va la marxa, podeu optar directament per un psicòpata; algú amb una absència absoluta de la més petita empatia; amb una grandiositat narcisista fora de mida; un manipulador nat, maquiavèl·lic fins al moll de l'os, i amb una gran racionalitat defensiva. Ja sabeu de qui es tracta. Amb Pedro Sánchez teniu assegurat algú que sigui capaç de defensar avui amb absoluta convicció allò que ahir considerava impossible, i que faci del contorsionisme i l'adaptació una forma superior de coherència.

Així doncs, estimats lectors, ja disposeu d'unes primeres directrius per orientar el vostre vot. Perquè, siguem sincers, elegir un candidat segons les seves idees és un criteri tan respectable com francament passat de moda. En una societat que converteix qualsevol desacord en un diagnòstic, sembla inevitable que tard o d'hora també acabéssim escollint els nostres representants pel seu perfil clínic. Al capdavall, els programes electorals canvien cada quatre anys; els trastorns, en canvi, acostumen a durar tota la vida.