Maria del Mar Bonet torna aquest diumenge a l’Olympia, de París, la casa històrica dels cantautors (entre d’altres), 51 anys després de compartir-hi una ‘matinée’ amb Ovidi Montllor (i Toti Soler) i d’enregistrar-hi un àlbum llegendari. El moment es presta a les comparacions entre aquella Catalunya que albirava la fi del franquisme, tot ensumant els aires de la portuguesa Revolució dels Clavells, i la que camina cap a les eleccions del 29 de novembre.
Avui hi ha senyals que ens parlen d’un desconeixement força estès entre les noves generacions del que va representar viure, ser artista i cantar en català en aquells anys, i sovint es fa mofa i befa dels més joves per viure en la ignorància. Potser els qui venim de més enrere ens hauríem de preguntar si, en tot aquest temps, hem confiat massa que la memòria col·lectiva es transmetria d’una manera automàtica o per ciència infusa, i ens ha semblat que n’hi havia prou amb alguns discursos solemnes i certs recordatoris periòdics encarcarats o afectats per garantir-ne la preservació.
Alhora, hi ha dues mirades a tot plegat que caldria repensar. Tenim, primer, la temptació de destacar el paper de Maria del Mar Bonet com a heroïna de l’antifranquisme per explicar la seva vàlua artística, quan aquesta es mesura per si mateixa i no necessita capes extramusicals. Davant dels artistes que són símbols polítics per damunt de tot, sempre pot quedar el dubte (a nosaltres i a ells) de si són elogiats per l’art o per la política. No és el seu cas, perquè per a ella la música sempre ha estat el primer. I la Maria del Mar sempre ha dit que no feia cançons “contra Franco”, sinó que era Franco qui anava contra ella per fer el que feia.
L’altre efecte és aprofitar aquest Olympia per sobreactuar una mica i equiparar el moment actual, o l’amenaça d’allò que pugui venir, amb allò que va significar el franquisme. I prendre Maria del Mar Bonet com a pretext per a certs discursos. Equipar el marc polític d’avui amb el d’aleshores és una forma pintoresca de sentit de l’humor, no ajuda a entendre millor ni la dictadura ni l’estat de dret actual (que ho és, malgrat tots els seus defectes), i ofèn els qui van patir aquells quaranta anys un a un. Hauríem de procurar guardar uns mínims de rigor si volem que ens prenguin seriosament.
No cal formular cap exageració sociopolítica per valorar Maria del Mar Bonet com el que és en essència: una autora de cançons, una cantant i una artista que ha mostrat sobradament els seus poders. Encara que sembli que amb això, en aquest país, a vegades no n’hi hagi prou.