Pedro Sánchez ha explicat aquest dilluns, en la presentació del seu llibre Terra ferma que ha pres dues decisions importants en la seva vida: deixar de fumar i posar les seves xarxes socials en mans d'un expert. Ho ha dit en resposta a un periodista que li ha preguntat sobre la darrera polèmica protagonitzada per un dels seus ministres, el titular de Transports i Agenda Urbana, Óscar Puente, que acaba de bloquejar a X -abans Twitter- l'alcalde de Madrid, José Luis Martínez Almeida. 

Ha estat una manera elegant de Sánchez de cridar l'atenció al seu ministre, que ha inaugurat el càrrec amb un seguit de controvèrsies. Forma part del paisatge polític -i cada cop amb més intensitat- la baixada a l'arena de les xarxes per part dels dirigents polítics, fet que contribueix encara més a la crispació, però sobretot a la pèrdua de gravetat que ha de ser pròpia de la responsabilitat institucional. Potser no és una simple casualitat que el moment de màxima crispació política a l'estat espanyol coincideixi amb el darrer informe PISA, que és demolidor per a la mitjana de l'OCDE. Política i escola no són mons que es desconeguin.  

Massa dirigents polítics estan mostrant una tendència cap a la ira expressada a través dels seus compte personals a les xarxes. En això, un dels més avantguardistes va ser l'expresident nord-americà Donald Trump, que llançava des de Twitter les seves consignes, a quina més barroera, combinant els ingredients que solen reunir aquest tipus de missatges: ràbia, ridiculització de l'adversari i una espurna d'ocurrència. No hi ha tanta distància entre anys d'atacs furibunds als adversaris des de les xarxes i l'assalt armat al Congrés dels Estats Units.

Ningú té el patrimoni de la matusseria, però en el cas de l'estat espanyol qui sol excel·lir en el llançament de missatges efectistes des dels mitjans és la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso. L'episodi de "M'agrada la fruita" ho exemplifica, mostrant a les clares que una governant es pot permetre el luxe de recórrer a l'insult sense cap fre. Però hi ha una dada que s'ha de tenir en compte: els experts asseguren que a major simplificació i negativitat, més viralització. I no es pot dir que aquest estil l'hagi castigat electoralment.

El fenomen és global i ja no és patrimoni de països amb un sistema democràtic molt fràgil, com succeïa fins ara en algunes campanyes electorals de repúbliques centramericanes. Als Països Baixos, Geert Wilders, líder de l'extrema dreta, acaba de guanyar les eleccions després d'una campanya d'enorme simplificació de problemes com la immigració. L'èxit de Javier Milei, amb el seu llenguatge descarnat i desqualificador, no farà més que trobar imitadors en molts altres indrets. 

Quan la política es deixa endur pel terreny de la crispació i l'insult fàcil, perd una oportunitat per intentar contrarestar el discurs de l'antipolítica. El que sorprèn és que fins i tot membres de governs i presidents, encegats per l'èxit immediat d'un tuit fàcil, hagin caigut en la trampa de fer que la ciutadania pugui perdre el respecte per la funció pública. Una democràcia és també un sistema d'institucions, formes i maneres de fer en què hi ha d'haver espai per l'altre. Quan els governants i els líders polítics viuen abocats als seus missatges deslegitimadors al núvol és molt fàcil que acabi sent la democràcia la que en pagui els plats trencats.