Em regala el títol per a aquesta peça una persona amb qui comparteixo diagnòstic sobre la situació política a Catalunya i, per extensió, a tota Espanya. Un diagnòstic entorn una situació de creixent desprestigi de les institucions, de perillosa erosió en la legitimitat de les normes i de covard (com sempre?) abandonament de les seves funcions per part de qui, per capacitat, hauria de sentir la responsabilitat de contribuir a la recuperació del senderi. Podria ser extensiu a la resta, però parlo de Catalunya perquè és, a parer meu, solució de la part i del tot a la vegada.
En els darrers dies escriuen periodistes de tota adscripció, ja sigui per elogiar-ho, ja sigui per burlar-se'n, entorn la possibilitat que definitivament prengui forma una nova formació política de caràcter catalanista, que doni resposta i refugi a centenars de milers de catalans, a hores d'ara orfes i desconcertats per la política de bàndols que sembla haver cristal·litzat a Catalunya.
Però de què parlen en el fons les peces periodístiques o les reunions i conciliàbuls? Del fet que trobin els recursos econòmics la persona on aplicar-los. I volen trobar la persona perquè no volen tornar a repetir unes experiències fallides: la de Valls i la de Bou, que ho han estat per raons justament inverses i amb una repercussió mediàtica ben diferent. El primer, per tenir massa llast (l'atavisme del "gavatxo" no és menor) per ser ben rebut en altres àmbits que els dels seus finançadors; el segon, perquè, per molt que es desitgi que la política vagi rotant entre la ciutadania, sense que ningú en faci professió, quelcom d'ofici i de pell resistent a les crítiques ha de tenir qui decideixi arriscar-s'hi.
Així doncs, el quadre no pot ser més dantesc: qui té experiència en les matèries (com els tecnòcrates del tardofranquisme), o no s'hi dedica o en el cas d'arriscar-s'hi, no sap navegar de les aigües viscoses de la política. I entre la "classe política" (no sé per què s'ofenen amb el nom, si són tot un món aquells que mai han fet altra cosa que dedicar-se això), a poc a poc es van descartant peces, ja per jubilació, ja per defenestració, ja per descobriment de la seva implicació en jugades poc netes.
Al final, sobre l'escenari sols queden personatges mediocres, que mai haurien estat convidats a governar si fer-ho no hagués esdevingut esport de risc. I fanàtics, que porten de fàbrica una pell gruixuda, generada en la insània mental, talaia des de la qual poden dir les bestieses a les quals, a poc a poc, ens hem anat acostumant.
En els darrers dies escriuen periodistes de tota adscripció, ja sigui per elogiar-ho, ja sigui per burlar-se'n, entorn la possibilitat que definitivament prengui forma una nova formació política de caràcter catalanista, que doni resposta i refugi a centenars de milers de catalans, a hores d'ara orfes i desconcertats per la política de bàndols que sembla haver cristal·litzat a Catalunya.
Però de què parlen en el fons les peces periodístiques o les reunions i conciliàbuls? Del fet que trobin els recursos econòmics la persona on aplicar-los. I volen trobar la persona perquè no volen tornar a repetir unes experiències fallides: la de Valls i la de Bou, que ho han estat per raons justament inverses i amb una repercussió mediàtica ben diferent. El primer, per tenir massa llast (l'atavisme del "gavatxo" no és menor) per ser ben rebut en altres àmbits que els dels seus finançadors; el segon, perquè, per molt que es desitgi que la política vagi rotant entre la ciutadania, sense que ningú en faci professió, quelcom d'ofici i de pell resistent a les crítiques ha de tenir qui decideixi arriscar-s'hi.
Així doncs, el quadre no pot ser més dantesc: qui té experiència en les matèries (com els tecnòcrates del tardofranquisme), o no s'hi dedica o en el cas d'arriscar-s'hi, no sap navegar de les aigües viscoses de la política. I entre la "classe política" (no sé per què s'ofenen amb el nom, si són tot un món aquells que mai han fet altra cosa que dedicar-se això), a poc a poc es van descartant peces, ja per jubilació, ja per defenestració, ja per descobriment de la seva implicació en jugades poc netes.
Al final, sobre l'escenari sols queden personatges mediocres, que mai haurien estat convidats a governar si fer-ho no hagués esdevingut esport de risc. I fanàtics, que porten de fàbrica una pell gruixuda, generada en la insània mental, talaia des de la qual poden dir les bestieses a les quals, a poc a poc, ens hem anat acostumant.