En una reflexió serena i racional del que ens ha succeït a partir de la volguda suspensió de les seves funcions durant cinc dies per part de Pedro Sánchez tindrien cabuda valoracions com les que s'han fet des de diversos mitjans de comunicació internacionals i alguns més propers: una actitud insòlita per mai vista, una subjectivació insuportable de la política, l'orquestració maquiavèl·lica dels ressorts al seu abast: militants (tampoc tants) al carrer, manifestos "periodístics" de tipus apologètic, enquestes sobrevingudes per valorar el fet i a tocar de la il·legalitat electoral, les dues entrevistes-massatge de mitjans de comunicació afectes (també en la frontera del permissible) i la instrumentalització de l'1 de maig per part dels sindicats que han entonat el "Pedro, quina alegria la teva decisió" amb una convicció digna del millor destí interpretatiu.
Però no. Aquest tipus de reflexió interessa potser els desesperats adversaris, que veuen com d'una tacada s'ha desviat el focus que hi havia sobre socialistes sota sospita o líders polítics que xifraven el seu èxit electorat en retorns somiats. El mateix líder de l'oposició, Alberto Núñez Feijóo, ha d’estar preocupat.
No obstant això, està condemnada a ser minoritària enfront de la força d'una mobilització sentimental com la que s'ha produït i que caurà com pluja fina sobre una munió de gent prèviament convençuda de la magnitud de la "tragèdia" produïda: que la dona d'un president pugui ser investigada (per què no?) s'ha presentat en els discursos del president (tots ells sense possibilitat de resposta o de preguntes per part de cap periodista al marge dels dos escollits per a les entrevistes) a la mateixa alçada que els successos del 23-F. Els assaltants del Congrés d'aleshores són ara els periodistes, polítics i jutges que no combreguin amb la visió del món de Sánchez, de manera que manifestar-se pel president espanyol és com fer-ho, ho ha dit ell, per la democràcia.
Una cosa més: potser hi ha en el poder judicial, en els mitjans i en la política qui no mereix pertànyer al col·lectiu. Condemna sense misericòrdia per la seva actitud que només contribueix al descrèdit de les institucions. Però s'equivoquen els que creuen que d'aquella banda (la del lacrimogen president d'aparença sensible) hi ha la llibertat i d'aquesta, el feixisme; quan se n'adonin, serà tard per preguntar-se per què no van ser capaços de destriar el gra de la palla i acceptar que no tota dissidència és il·legítima. Ben al contrari, en la majoria dels casos és la més digna opció.