Segurament en són més, però els més clamorosos despropòsits de la setmana són aquests.
Piscines privades, refugis climàtics públics. Aquest despropòsit és patrimoni de la Generalitat de Catalunya. Els ajuntaments ja han clamat contra l’absurditat de la mesura, que pot generar més problemes que en resolgui. El gremi d’hotelers, en canvi, creu la mesura pot ser positiva. Innocents, no recorden la regla segons la qual “a cost zero, demanda infinita”, a més que el Govern no ha parlat sols de les seves piscines. En general, no sabem què significa això de què una piscina privada (qualsevol titularitat?) es pugui omplir si, declarada “refugi climàtic” (qui, com, quan farà aquesta declaració?), en pot entrar la gent (quantes persones, de quin àmbit territorial, a quines hores, quants cops, amb quina durada? Un dubte més: es pot obviar si qui la té a la vegada és part d’una família extensa més nombrosa que certs municipis de Catalunya?) A l'evident invasió de la vida privada de les persones, l’objecció sense dubte obtindrà com a resposta que es pot solucionar si no l’omplen. Però deixant de banda això, qui i amb quin abast sufragarà els serveis de vigilància o les assegurances que necessàriament hauran de complementar l’activitat, tenint en compte els riscos que aquesta comporta?
Per si amb els despropòsits del Govern no en tinguéssim prou, el govern central n’ha afegit un altre en la mateixa línia d’afectació sense contemplacions de la propietat privada. La nova llei de costes preveu que les construccions vora el mar puguin ser expropiades establint com a just preu l’ús dels immobles durant les tres o quatre dècades que preveuen que es mantingui el nivell de l’aigua marina a les platges. Sembla que en arribar més amunt, pensin fer-hi amb la zona un bonic aquari, però semblen oblidar el munt de drets i expectatives de drets que per seguretat jurídica no podrien afectar. Però sembla que tot això al poder públic l’importa poc.
I una més. La ministra de Sanitat ha tingut la barra de dir que l’Estat (que va eximir les farmacèutiques de qualsevol responsabilitat per l’administració d’unes vacunes administrades amb la celeritat que la pandèmia requeria) no ha d’indemnitzar els efectes secundaris que ha produït en algunes persones perquè “se les van posar voluntàriament”. La qüestió evidentment no és si ha de respondre o no, tenint en compte el context complex d’aquells dies. Però dir que l’administració de la vacuna va ser voluntària, quan els no vacunats van ser considerats uns desgraciats insolidaris i no es podia anar enlloc sense el carnet on constés la seva administració, crec que és o un cinisme insuportable o una ignorància supina de l’abast jurídic del consentiment.
I això per no parlar dels jutges, que acaben de condemnar a sis anys de presó un home de 81 per matar de dos trets l’intrús que va envair casa seva amb una moto-serra manifestant així una evident voluntat amical. Diu la sentència expressament que hauria d’haver fugit per salvar la vida. No quedarà pedra sobre pedra.