Algú dirà que no és el meu negociat el que convingui o hagi de succeir en un partit polític amb el qual no comparteixo ni l’eix ideològic, ni l’identitari, ni tan sols els valors que diuen republicans i que per a mi són la negació de les nostres arrels cristianes. Però crec que el que diré val per a qualsevol formació que, com ella i com crec que hauria de ser en qualsevol altra, pretén servir els interessos de la gent i, per tant, mantenir-se dins d’una plural oferta democràtica. A més a més, crec que el que diré serveix per a qualsevol altre partit, sempre que comparteixi una idea: la facció, sols en la competició; en arribar al govern, sense sectarisme.
Per començar, crec que s’ha de reconèixer la gallardia del president Aragonès en admetre en primera persona la derrota de l’oferta que representava en aquestes passades eleccions. No és usual, tampoc inèdit (ara tothom recorda el president Montilla), però ben poc usual. Inusual, sa, edificant, propi de cultures que, a diferència de la nostra, no fa llenya del fracàs, sinó eina i oportunitat per reeixir. Els vots que les urnes van confiar a Aragonès i a la seva tropa han estat molts més que aquells que els republicans tenien als inicis de la democràcia, però evidentment molts menys que aquells que el van dur a la presidència de la Generalitat. La valoració sempre és relativa al passat immediat i a les expectatives, i en aquest cas, per tant, la valoració es negativa, ja que venien de més i en cap enquesta es contemplaven la vintena de diputats finalment obtinguts.
Aragonès creu que en sigui l’únic responsable? Sense dubte no, perquè en la seva compareixença, un cop coneguts els resultats, referia responsabilitats “col·lectives i individuals”. Les individuals van quedar paleses en el moment de la renúncia, però les col·lectives feien esment al partit o al Govern? De l'executiu no cal parlar-ne, perquè pel principi de solidaritat cap conseller sobreviu quan el seu president desapareix d’escena. Aleshores és fàcil deduir que parlava del partit. I el partit és Junqueras. No sols ell, però ell en tot cas.
Crec que més enllà de la seva història anterior al procés, públicament escenari de divisions i rejuntaments, el partit i el govern republicans es van veure aleshores escindits, separats per una presó que sembla haver arrenglerat a banda i banda de la reixa les actituds, les adhesions i les persones, el que ha quedat evidenciat en la solitud del president en el moment de la seva renúncia a l’acta de diputat. Ni és el primer partit que viu la distància entre padrí i apadrinat polític, ni serà l’últim, però sí que resulta difícil recordar un cas així, justament pel que la condemna del primer va significar en la frustració de les seves expectatives presidencials i per la necessitat/voluntat del segon d’investir-se de la porpra del càrrec. Així és el poder, crec que sigui qui sigui qui el tingui. En qualsevol cas, és difícil que cap altra depuració de responsabilitats es produeixi, i menys encara enmig d’una negociació on quasi qualsevol escenari sembla possible i durant encara algunes setmanes.
Voler el poder és tan humà com voler conservar-lo, però a banda de perdre el Govern implica un munt de càrrecs i beneficiats directes o indirectes poc disposats a empitjorar l’estatus ja assolit. Aquesta serà la gran pressió exercida sobre ERC pel PSC per intentar el tripartit? Ja ho va ser en els temps de Carod quan l’expulsió que Maragall va fer dels republicans durant el primer tripartit va generar la implosió del partit. Ara la jugada, comprensible, necessitaria el retrobament amb l’aparent culpable de l’avançament electoral, els comuns. Si a més a més es produeix la reconstrucció d’un Junts, o com es digui, més enllà de Puigdemont que, observant de prop el que ha passat, connecti amb el centredreta catalanista abandonat, podríem dir que hem tornat al passat. Però és aquest nou temps sensible a velles receptes? No tan nou. No tan velles. És la clàssica fórmula: renunciar, renovar, reeixir.