Quasi mai un tren és l’últim que surt d’una estació, però sí que pot ser la darrera oportunitat per a una etapa, i per tant per a una estratègia, fins i tot per a una certa manera d’enfocar un objectiu. Molta de la gent que en les passades eleccions al Parlament de Catalunya va decidir quedar-se a casa ho va fer pel cansament i fins i tot l’enuig que la proposta independentista (esquarterada, barallada, desnortada...) els produïa. Vist el resultat, el càstig generat per aquesta abstenció ha estat fulminant (no hi haurà govern de signe o intenció independentista, es posin com es posin) i l’eventualitat de què es formi govern sota el comandament d’un partit de dissimulada, però òbvia obediència estatal no deixa de ser la irònica culminació d’un punitiu silenci.
A hores d'ara que hi hagi o no govern sembla dependre del que decideixi fer ERC. Potser algun dels seus dirigents o part de les bases hauran glatit per què el vot del CERA donés un altre escó als de Junts en detriment dels que va aconseguir Illa, i així evitar sumar, però la realitat és la que és, i no tenen altre remei que decidir. Com decidir és el que van fer els de Junts respecte del govern central amb els seus set decisius escons. En el cas dels republicans les opcions ja s’han descrit fins al cansament: rebre la letal abraçada socialista en un tripartit com els que protagonitzaren en temps de Carod-Rovira; votar Illa i després no entrar a govern (síndrome del Pagafantas); abstenir-se de la mà del PP (mai ho farà Junts, i tampoc Vox) a canvi d’algunes, potser importants, engrunes a la Mesa del Parlament i altres indrets.... o deixar que tot caigui i anar a eleccions.
Es diu que l’ensorrament d’ERC en unes noves eleccions fora ja definitiu. Si es deixa un moment a banda la comprensible por de perdre diners i espais de col·locació de gent del partit, és millor ensorrar-se a poc a poc o acceptar la situació per reeixir de la renovació, el replantejament i les alternatives? Per als que creiem que el tripartit fora la pitjor opció per al futur de Catalunya en aquesta època de pragmatisme polític, qualsevol altra opció suposaria una millora, ja sigui perquè el vot de la gent fos més clar i compacte que el present, ja sigui perquè la ciutadania es repensés el que ara ha considerat bona opció i vista la consistència dels polítics en les seves accions o noves posicions (no parlo sols de comuns...) potser s’albiren que no ho és tant.
Si jo fos d’ERC o de Junts, imaginaria una opció que per a totes dues formacions signifiqués perdre una mica, però també guanyar molt més del que tenen ara, com és plantejar amb generositat una llista única en unes noves eleccions. La generositat passa, a parer meu, per deixar fora de focus les principals enemistats en el passat, que vol dir passar la pàgina de la bel·ligerància quasi personal que tant han criticat els seus votants i que, just per això, no els han votat. Això no significa creure que les ideologies no existeixen, és clar, però a hores d'ara tenim una foto tergiversada del que ha succeït, i de la voluntat de la gent sobre el que vol ser. Com que no hi haurà referèndum, i menys encara amb aquesta escena de divisió del que el demanen, quina millor manera de saber que aglutinar en una sola plataforma els que creuen que la independència defineix aquest futur? Potser és perquè crec que el que els socialistes diuen pacificat (“normalització institucional”, en paraules del president del Cercle d’Economia agraint-li a Pedro Sánchez directament) el que no és més que una mutació de l’independentisme, que no s’acaba pel fet d’amnistiar (espúriament, a parer meu) uns quants protagonistes d’un procés maldestre.
Quan es va fer la reforma estatutària, vaig intentar convèncer els meus d’aleshores que s’abstinguessin. No em van fer cas. Aleshores els vaig aconsellar la mateixa opció a alguns amics que militaven a ERC, però van preferir votar “no” amb el PP. L’abstenció va guanyar al carrer aquell referèndum... Em pregunto quan deixaran els partits de fiar-ho tot als responsables de comunicació política per començar a parar l’orella entre la gent anònima, fonament de la nostra cada cop més afeblida democràcia. Potser és que no veig la fortalesa d’un sistema polític amb molts i molt petits partits, ni la capacitat de la ciutadania per destriar-hi el matís. Potser és que ara que els britànics no són a Europa encara enyoro més el seu sistema electoral.