La resultant de les negociacions a diverses bandes per part dels diputats elegits a la darrera convocatòria electoral catalana ha donat la presidència del Parlament a Josep Rull. El seu nom (de Junts, però socialdemòcrata, empresonat pels fets d’octubre i persistent en la idea) fa palès que res no és del tot com alguns havien imaginat. Si algú confiava en la seguretat dels acords fets amb l’independentisme d’ERC s’equivocava. Per començar, perquè no hi ha una única visió al si d'una formació que està en tràmit d'implosionar. En segon lloc, perquè la divergència de criteri, a més de conjuntural, és estructural, ja que exemplifica novament l'existència dins del partit d'una ànima ideològica davant d'una ànima identitària. I en última instància, perquè sabem poc de l'abast de l'animadversió que es pugui mantenir entre Junts i ERC en relació amb el lideratge del moviment independentista ara que una altra vegada els neoconvergents (ja podem utilitzar el nom amb certa propietat) han quedat davant dels republicans.
La qüestió és que Rull és president de la cambra legislativa gràcies al vot dels seus, dels republicans i dels cupaires, i que el fet que Aliança Catalana no s'hagi sumat a la jugada, tot compartint alguns dels valors de la formació de Puigdemont, ens anuncia que els d'Orriols, com Vox, pretenen mantenir-se a les rodalies del sistema tant com la resta de grups s'han entestat a fer que ho estiguin. És veritat que en aquest lloc una mica antisistema ja s'acumulen les veus, com ha demostrat Alvise a l'àmbit de les europees, però resulta paradoxal que els únics vots nuls hagin estat els del partit islamòfob i independentista.
Ara la situació ha cobrat l’interès d’una pel·lícula de suspens. A les cares una mica irades dels diputats socialistes, que van veure trontollar la idea del tripartit d'esquerres al govern quan no va ser elegida presidenta del Parlament la candidata republicana (Capella o una altra, és igual), s'afegeix ara la filtració que probablement el primer candidat a qui el president Rull donarà veu i oportunitat de presentar el programa serà Salvador Illa. Sense temps per teixir de manera acceptable les raons per donar suport a aquest tripartit que somia el PSC, Illa no sembla que pugui comptar amb els vots dels republicans.
Alguns han pensat que si el PP donés “patriòticament” els seus vots a Illa, Vox estaria disposat a abstenir-se per aconseguir-se els vots necessaris en segona volta. Cras error, ja que per a Vox és tant o més enemic l'esquerra amoral que l'independentisme desintegrador, i ni tan sols l'oportunitat que un Illa president pogués desfer el suport de Junts al govern de Pedro Sánchez els semblaria raó suficient. En primer lloc, perquè no està dit que sense Junts el govern espanyol vagi a negre i, en segon lloc, perquè Vox és conscient que Junts no podria donar suport a una moció de censura planejada pel PP i en què Feijóo comptés amb el suport (improbable?) dels d’Abascal.
Així el panorama, la possibilitat d'anar a noves eleccions va cobrant una força que alguns intuíem des del principi. Illa no pot acceptar que Puigdemont sigui president i Rull sap que ara mateix encara no és clar que processalment ho pugui ser, de manera que l'interès de Junts d'anar a noves eleccions es pot fer realitat. Només queda un dubte: si ERC li ha donat la presidència del Parlament, és perquè hi ha alguna aliança entre ells amb vista a una eventual repetició electoral? El suspens s'allargarà com una ombra crepuscular sobre els pròxims mesos i, llevat que amb tints de clandestinitat la candidatura d'Illa tingui el suport d'ERC durant el mes d'agost, de nou a l'octubre es veuran les cares i tot el que es parla ara es veurà reduït al no-res.