- El pactòmetre del 12-M: qui suma amb qui?
- Tots els resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya del 12-M
- Aquests són els 135 diputats al nou Parlament
Hi ha un gest que defineix Josep Rull. Un gest que fa servir quan parla amb els militants després d'un míting, quan és al faristol, quan es troba algú amb qui té sintonia i hi manté una conversa distesa, quan ha de convèncer els adversaris. Un gest que consisteix en tancar el puny dret, fer una petita rotació cap al pit, eventualment acompanyat de tocar l'espatlla de l'interlocutor, com a senyal de vehemència però també de cordialitat. Un gest que a partir d'ara també farà servir des de la cadira de president del Parlament, càrrec que ocuparà gràcies als vots de Junts -el seu partit-, ERC i la CUP en el primer ple d'una legislatura que es preveu d'alt voltatge per les incerteses que planen sobre la investidura.
El tòpic diu que a Rull se'l coneix com el poeta dins de les files postconvergents, per l'afició a les metàfores en els discursos i per fer servir paraules "d'aquelles que la gent no entén a la primera", com recordava durant aquesta campanya un dirigent de Junts després d'un dels debats electorals en l'última campanya. A l'exconseller de Territori se'l va tenir en compte de cara a la presidència de la Generalitat en cas que Carles Puigdemont no fes el pas, i fins i tot es va elucubrar amb un tàndem integrat per ell i per Jaume Giró, exconseller d'Economia. Enquadrat històricament en els socialdemòcrates de CDC -va fer carrera a la JNC amb Damià Calvet i Carles Campuzano-, ara té reptes pel davant.
El primer, triar qui va abans a la investidura, si Puigdemont -que el va voler de número tres a les llistes- o Salvador Illa. Rull s'ha amarat de política des de la joventut, amb Felip Puig com a mestre, i ja té experiència com a secretari de la mesa. També va ser durant anys el referent de Convergència a Terrassa, on va estar a punt d'aconseguir l'alcaldia l'any 2011, quan va aconseguir nou regidors i es va quedar a només dos del PSC. En aquell moment Rull ja s'encaminava a convertir-se en secretari d'organització de CDC, càrrec al qual va arribar en el congrés de Reus celebrat el 2012 i que va entronitzar Oriol Pujol com a secretari general. Les coses no trigarien a complicar-se.
L'endemà d'aquell congrés, Pujol va ser esquitxat pel cas de les ITV, una taca que ja no va poder superar. I això que, en aquell congrés, al cinquè fill de Jordi Pujol no només se l'havia escollit com a màxim dirigent executiu del partit, sinó que també se l'havia ungit tàcitament com a successor d'Artur Mas. Convergència ja s'havia fet obertament independentista i arrencava un període convuls que Rull va viure molt de prop, des d'un despatx a la seu de Còrsega en què destinava temps a campanyes per convèncer la ciutadania de les potencialitats de la independència. "L'hem de fer plausible", determinava aquells dies en privat. Sabia que "plausible" era una paraula que calia reformular.
Quan el rumb polític de Convergència i Unió va tenir cap a la col·lisió, Rull va ser l'encarregat de fer públic el trencament amb els democristians. CDC en si mateixa, però, ja havia entrat en una dinàmica complexa, perquè Oriol Pujol ja havia fet un pas enrere i calia triar home fort de la direcció. Van ser moments de tensió entre Rull i Jordi Turull, amb Germà Gordó com a convidat. La pugna es va concretar quan Mas va decidir dinamitar des de dins Convergència i fundar el PDECat. El sectir afí a Rull -a qui Mas veia com a potencial cartell electoral- no volia Turull al capdavant de les operacions, i va apostar pel tàndem Marta Pascal-David Bonvehí. La ruptura va durar anys.
Es va anar refent, això sí, en la legislatura del referèndum. Rull va ocupar la conselleria de Territori. Complia així un dels seus objectius vitals, interessat com ha estat des de sempre en les infraestructures. Al despatx de l'Avinguda Josep Tarradellas, prop de l'estació de Sants, hi va col·locar mapes de Catalunya i també la làmina de Tintín a la Lluna, una figura que sempre l'ha acompanyat. Es veia a la fotografia que es va fer el 30 d'octubre del 2017, amb el Govern destitutït pel 155, quan va anar al despatx per treballar-hi amb normalitat. "Una imatge que el defineix", remarca sempre el seu entorn, que en destaca la "bonhomia". Costa, en efecte, trobar algú que li trobi defectes en el terreny personal.
Quan Rull va apropar-se al despatx un cop intervinguda l'autonomia, era perfectament conscient que havia estat una de les veus clau perquè Puigdemont hagués declarat la independència. El migdia del 26 d'octubre del 2017, quan l'expresident estava decidit a convocar eleccions, va veure com Rull i Turull li demanaven optar per la proclamació de la República. Puigdemont els va fer cas. Després, els seus camins es van separar entre l'exili i la presó. Els dos exconsellers van compartir cel·la a Estremera, amb episodis especialment durs en el primer ingrés -hi va haver funcionaris que van qüestionar les creences de Rull en els tràmits previs a l'empresonament- i en els primers mesos reclosos.
D'allà en van sortir junts, per fer campanya, i van tornar a entrar-hi plegats, quan el març del 2018 el Tribunal Suprem els va tornar a empresonar. Ja no en van sortir fins que van rebre els indults, un cop condemnats per sedició i malversació. A Lledoners, Rull hi va fer amics com el Diamante, amb qui manté la relació i l'ha ajudat a buscar feina. Ara, com a president del Parlament, disposarà d'un perfil institucional que mai ha perdut del tot i podrà fer discursos profunds, preferiblement citant Bobby Kennedy. El poeta que va fer amics a la presó ja és la segona autoritat del país i, per la cara que feia des de l'escó, aquest era un desig que el perseguia des que integrava les joventuts de Convergència.