La dificultat per analitzar el que ha passat a la presó de Mas d'Enric té, en part, a veure amb el fet que l'interior dels centres penitenciaris no està a l'abast de la mirada de qualsevol: a les presons conviuen de manera continuada la representació de la força coercitiva Estat i aquells a qui aquest persegueix i tanca per evitar que causin més perjudicis a la societat. Els funcionaris de presons hi són, també una mica presos, i en aquest entorn singular el bé i el mal, sempre simbòlicament parlant, s'enfronten. De vegades la tensió es torna insuportable, la desesperació dels interns es desborda, i l'efecte burnout sobre els treballadors es fa quelcom més que evident. Quan passa una cosa així, igual que en els supòsits en què la policia s'enfronta a conflictes al carrer, d'entrada, la nostra posició ha de ser la d'estar amb ells. Són les nostres mans sobre l'anomia. Qualsevol disfunció en la seva activitat només pot ser entesa com a excepció i, en aquest cas, sí, depurada convenientment.
Hi ha una mica de vocacional en el fet que, professionalment parlant, algunes persones siguin capaces de desenvolupar la seva activitat laboral en un entorn hostil i en molts casos desesperançat. Tot i que les condicions materials en general han millorat enormement i que viuen millor des d'aquest punt de vista molts presos que bona part de la població que frega el llindar de la pobresa, en general a ningú no és de grau veure's privat de la seva llibertat, així que amb cap cota de benestar es compensa aquesta privació. En aquest context, la descripció teòrica que he descrit abans es fa realitat incòmoda, i pot suposar triar. I cal triar el bàndol correcte.
Aquests dies s'ha reiterat el suport majoritari de partits i d'associacions a favor del model català de presons. No caldria dir res, si juntament amb la reducció de reincidents no s'hagués produït un espectacular augment de la violència a les presons i contra els seus funcionaris. És el preu que volem acceptar?
Si la visió infantil que s'imposa és que l'enviliment o la inestabilitat mental no diagnosticada correctament l'han de pagar els qui s'ocupen que la nostra vida sigui més fàcil, còmoda i segura, de nou estem fallant. El model pot ser lloable, però la seva praxi pateix més d'un defecte. I en el cas concret de Núria, la cuinera assassinada per un intern a la presó del Catllar, o els funcionaris ferits als aldarulls que s'han produït a la presó de Ponent, només pot tenir una resposta, també simbòlica, però molt important per a l'estat d'ànim dels afectats: la dimissió dels responsables, per acció o per omissió, de fets tan lamentables. Si s'ha produït en moment electoral, mala sort, però també es pot prendre des del Govern com una oportunitat per demostrar que governar és alhora disposició per depurar responsabilitats quan toca.
Hi ha una mica de vocacional en el fet que, professionalment parlant, algunes persones siguin capaces de desenvolupar la seva activitat laboral en un entorn hostil i en molts casos desesperançat. Tot i que les condicions materials en general han millorat enormement i que viuen millor des d'aquest punt de vista molts presos que bona part de la població que frega el llindar de la pobresa, en general a ningú no és de grau veure's privat de la seva llibertat, així que amb cap cota de benestar es compensa aquesta privació. En aquest context, la descripció teòrica que he descrit abans es fa realitat incòmoda, i pot suposar triar. I cal triar el bàndol correcte.
Aquests dies s'ha reiterat el suport majoritari de partits i d'associacions a favor del model català de presons. No caldria dir res, si juntament amb la reducció de reincidents no s'hagués produït un espectacular augment de la violència a les presons i contra els seus funcionaris. És el preu que volem acceptar?
Si la visió infantil que s'imposa és que l'enviliment o la inestabilitat mental no diagnosticada correctament l'han de pagar els qui s'ocupen que la nostra vida sigui més fàcil, còmoda i segura, de nou estem fallant. El model pot ser lloable, però la seva praxi pateix més d'un defecte. I en el cas concret de Núria, la cuinera assassinada per un intern a la presó del Catllar, o els funcionaris ferits als aldarulls que s'han produït a la presó de Ponent, només pot tenir una resposta, també simbòlica, però molt important per a l'estat d'ànim dels afectats: la dimissió dels responsables, per acció o per omissió, de fets tan lamentables. Si s'ha produït en moment electoral, mala sort, però també es pot prendre des del Govern com una oportunitat per demostrar que governar és alhora disposició per depurar responsabilitats quan toca.