Els fitxatges i els partits

Conec de primera mà què impliquen i què suposen els fitxatges estrella en els partits polítics: impliquen un moviment intern de cadires i expectatives i suposen una momentània sensació de renovació en la imatge exterior de les formacions a un gran cost per a la persona utilitzada. Analitzem totes dues dimensions, si més no, per donar consistència a un auguri: el breu recorregut que tindrà Anna Navarro dins de Junts; potser també Tomàs Molina dins d’ERC. Entre totes dues apostes, però, una diferència no banal: Europa com a destí polític desgasta entre poc i res, la qual cosa facilitarà al físic i meteoròleg mantenir-se i fins i tot treballar en la consecució del que diu que són els seus motius per entrar en política.

Les implicacions. Anteposar en les llistes electorals algú que mai ha fet res en política és en general motiu de decepció, quan no un directe enuig per a les persones que han dedicat una part important de la seva vida a enganxar cartells, atendre la seu del partit o acompanyar els líders en les seves excursions al territori. Per a la gent de partit, cada nova contesa electoral és una altra oportunitat per anar escalant el llarg i feixuc pendent que els apropa a la recompensa més preuada, un lloc de sortida amb possibilitats per aconseguir representació política. Sigui en l’àmbit municipal, però sobretot per formar part del Parlament, aquesta és la gran fita! La primera reflexió que s’hauria de fer entre els integrants de la formació és si “el fitxatge” suma en les expectatives o es tracta sols d’un fum mediàtic que dura tant com la seva consistència. Qui coneix Navarro? Molt més conegut és el nostre “home del temps”, i malgrat que en Molina s’incorpora a les llistes europees, l’efecte en l’opinió pública s’estén, ni que sigui durant aquest petit lapse de temps que duren les notícies, sobre les catalanes. Serviran un i altra per sumar vots a Junts i ERC? Malgrat que aquesta hauria de ser, com he dit, la primera consideració, és humà que quedi substituïda per un altre argument: si en el fons la tendència dels nostres votants ja està decidida, per què assegurar un escó a qui res ha sacrificat fins ara per les sigles i pot destorbar la consecució del meu somni? El partit polític és, més enllà de l’associació que col·loca els seus membres en llocs públics, el negoci particular, l’empresa d'aquells que el maneguem. Que algú altre hi vulgui ficar la mà no és mai qüestió de grat.

Les suposicions. Si els professionals de la política s’hi estan anys i panys, en alguns casos lligant l’inici de la seva vida laboral amb la jubilació, és per haver acostumat la pell a les ferides causades pels companys de viatge, i gràcies a haver ensinistrat la conducta per no dir mai més que el que ve marcat en l’argumentari, calculant en quin moment cal abandonar aquella persona a la qual es va prometre fidelitat eterna, i, també s’ha de dir, gràcies a l’encert que de natural tenen alguns en les apostes per qui no sembla tenir totes les cartes a favor i poc o molt, després esdevé capità del grup. Per encertar-la així, o per actuar com a killer polític quan toca, cal una habilitat que, en general, la gent que no pertany a aquest àmbit o no té o no vol tenir. Sobreviure és una necessitat, però en el camí molts dels neòfits, dels nouvinguts, dels “fitxatges”, perden la vida (privada), la reputació o les forces. És, com em va dir un dia l’aleshores president d’un dels grans partits polítics, “quelcom diferent d’una empresa”. I tant! L’empresa es deu als clients, mentre que en els partits, hi ha dues instàncies intermèdies que poden malbaratar la satisfacció del consumidor: els quadres i la militància.

En un context així Navarro i Molina poden pensar el que vulguin, però o desenvolupen dents ben esmolades per neutralitzar els companys de partit, o es veuran tard o d’hora expulsats de la galàxia, tornats a la vida privada on, com sovint passa a aquest país, qualsevol fracàs és sempre vist com l’oportunitat per acarnissar-se sobre el caigut, mai com l’avantsala per reeixir més fort, més preparat, més destre.