Possiblement han passat 30 anys abans de retrobar un amic, un artista i fotògraf amb qui vam compartir institut i vivències. Amistats comunes i xarxes socials han afavorit el contacte i la profunditat de l’amistat juvenil ha possibilitat que no es perdés l’afecte, durant aquests anys de distància. Ell viu a molts quilòmetres, no hem tingut massa possibilitats, però ara retorna a Catalunya amb un projecte captivador Memòria de l’oblit.
Memòria de l’oblit és una exposició forçosament guiada de la seva mà. És un impuls fotogràfic que porta a una introspecció profunda i a la recuperació del que es va perdent. La pèrdua de memòria, la revisitació de records -que poden no ser propis- és una constant de les nostres vides. Què passa quan algú qui estimes, algú que t’ha donat la vida va esborrant la seva memòria? Què passa quan ella mateixa s’esborra, amb els seus records, les fotos no reconegudes, les mirades al buit... la pèrdua de qui estimes i d’una part del propi jo marxa, i va sent reminiscència quan la malaltia avança.
La malaltia té nom: Alzheimer i afecta milions de persones arreu del món. Aquests darrers dies s’ha fet pública una investigació que ha identificat una nova forma genètica de la malaltia. Sembla que les persones que tenen una còpia del gen APOE4 tenen més del 95% de probabilitats de desenvolupar la malaltia degenerativa. Aquest descobriment dona noves oportunitats per frenar-la. La memòria pot romandre, aturarem la desmemòria i mantindrem els records.
Una oportunitat de futur mentre moltes i molts van eclipsant-se en el núvol de la seva ment. Els pensaments s’esfumen, els comportaments canvien, els records es dissipen. Qui es queda observa i intenta captar el moment per no perdre’l, mira d’afaiçonar l’instant en la pròpia història perquè sobrevisqui el pas del temps, perquè sobrevisqui al núvol tòxic de l’oblit que provoca aquest mal.
Manuel J. Cus ha retornat per oferir-nos aquesta memòria, aquest autoexamen per tal que tothom faci el seu propi, es pot visitar a l’Espluga de Francolí fins al dia 19 de maig. Molt possiblement tornarà, però si podeu fer una escapada acosteu-vos, endinseu-vos, no us la perdeu. Aprofundeix en els records, els esborra, els recupera i acaba esperançat exposant-los al vent.
A nivell polític, entre desmemòria i la conciliació hi ha un estret lligam legal que volen forçar amb decrets de derogació. Però la memòria no es pot derogar com si fos una llei. La memòria es manté, resisteix perquè no es pot imposar un relat únic. Els records són diversos i es vol forçar a l’oblit, amb la llosa d’un decret. El decret del doble gen.
La memòria democràtica que ens volen prendre, la memòria personal que ens van esborrant, la memòria manllevada per una malaltia. Deia Søren Kierkegard... "La vida només s’entén mirant enrere però només es viu mirant endavant".