Fa molts i molts anys que els empresaris es queixen dels alts índexs d'absentisme laboral que pateix el país i que afecta la productivitat de les seves empreses i del conjunt del país. Cal dir que aquest fenomen no és nou ni afecta exclusivament l'estat espanyol. Tota Europa pateix taxes d'absentisme creixent en graus diferents d'afectació i el nostre país estigui situat entre els més afectats de la llista. Cal dir també que comparar dades estadístiques dels diferents països que tenen criteris diferents del que és l'absentisme, complica molt poder arribar a rànquings fiables i extreure conclusions útils.
Sense pretendre doncs comparar-nos amb altres països podem constatar que l'absentisme és un fenomen alarmantment creixent a tot l'Estat però amb una distribució diferenciada. Andalusia i Madrid estan amb taxes molt baixes, Catalunya està a la mitjana espanyola i el País Basc destaca molt per sobre de la resta. El que si cal reconèixer és que l'absentisme té també molt a veure amb la política de recursos humans de cada companyia. Empreses d'un mateix sector poden tenir taxes un 100% superiors a altres amb facilitat.
Només cal agafar les dades de l'INE per veure que l'absentisme laboral ha estat vinculat, històricament, amb períodes de bonança on la pèrdua de la por a quedar-se a l'atur ha fet que els hàbits d'anar a treballar amb regularitat es relaxessin i que durant els períodes de crisi, la població ocupada tendís a fer acte de presència als seus llocs de treball. Ja se sap, la por guarda la vinya i en aquest cas, la feina. Però alguna cosa està canviant de fons quan després de la Covid quan l'economia es recupera i suposadament l'absentisme s'hauria de reduir després d'unes taxes molt altes en plena pandèmia, aquestes xifres no es recondueixen sinó que continuen creixent fins a quasi doblar la taxa prepandèmica.
És important tindre les xifres del que suposa aquesta pandèmia laboral: s'han generat en els dos darrers anys 15,2 milions de baixes laborals, amb un cost directe i indirecte estimats per la patronal del sector de les Mútues de més 142.000 milions d'euros anuals, entre les despeses de la Seguretat Social en prestacions, els costos d'oportunitat i els costos directes per les empreses, que traduït en termes del PIB espanyol suposa gairebé el 10% de tot el que generem. Per visualitzar-ho en termes d'ocupació, ens hem d'imaginar que 1.400.000 treballadors no van anar a treballar durant tot l'any 2023 ni un sol dia.
Això ajuda a entendre la magnitud de la tragèdia i l'impacte sobre la productivitat que ha caigut en els darrers anys un 3,8% mentre que la resta de països de l'OCDE l'han incrementat a voltant del 4,5% de mitjana. El gap es fa cada vegada més gran i el nostre empobriment també.
Si mirem el perfil de la població majoritàriament absentista trobarem que el 12% dels treballadors concentren el 60% dels processos de baixa per malaltia comuna o accident no laboral i tenen, en general, un perfil de baixa qualificació professional/educativa, sous més baixos i sense afiliació a les Mútues d'accidents de treball. Per posar d'exemple el sector sanitari, la taxa d'absentisme entre el col·lectiu mèdic i d'infermeria és del 50% respecte al col·lectiu d'auxiliars i personal de servei.
Conscients doncs d'on ens trobem i del greu problema que suposa pel conjunt de l'economia del país i especialment pels costos per les empreses i la pèrdua de competitivitat, anem a veure les causes que ho explicarien que, com sempre quan hi ha problemes estructurals, són múltiples i de diferent origen.
Què hauríem de fer doncs per reconduir aquest tema? Les Mútues de Treball donen actualment cobertura a més de 18.500.000 de treballadors ocupats que suposa prop del 80% de la totalitat dels assalariats. El Ministeri de Treball, Migracions i Seguretat Social va aprofitar fa anys les males praxis d'alguna Mutualitat per a intervenir les Mútues i deixar-les a mínims en la seva autonomia patrimonial i de gestió. Una malsana manera d'aprofitar-se de la seva bona gestió històrica i anar drenant els seus fons propis per reduir les ineficiències i dèficits del sistema públic. Volem reduir els temps de baixa? La gestió i control de les Mútues pot reduir-la a la meitat, ja que actualment són només els metges de la sanitat pública col·lapsada els que poden donar d'alta els treballadors. Molts d'aquests, un cop recuperats, es queixen que aquestes altes tarden molt més del necessari per manca d'agenda dels professionals sanitaris. Un despropòsit fruit del prejudici malaltís que els metges de les Mútues donarien altes a treballadors no recuperats per sobre dels seus codis deontològics. Cal que les Mútues puguin prestar assistència sanitària i emetre les altes mèdiques en les baixes laborals derivades de malalties comunes i accidents no laborals. També caldria que el còmput de baixes per poder acomiadar a un treballador tornés a ser individual i no col·lectiu com han aprovat recentment al ministeri i finalment estimular un marc laboral més flexible dintre de les empreses amb polítiques negociades i estimuladores de conciliació de les necessitats personals amb les laborals per reduir tota mena d'absentisme, el registrat i el microabsentisme.
Millorar l'assistència sanitària, la gestió de les baixes i les altes mèdiques, reduir els temps d'espera per a empresaris i treballadors, gestionar bé els recursos públics i guanyar productivitat no són conceptes incompatibles sinó factors necessaris perquè tots sortim guanyant.
Sense pretendre doncs comparar-nos amb altres països podem constatar que l'absentisme és un fenomen alarmantment creixent a tot l'Estat però amb una distribució diferenciada. Andalusia i Madrid estan amb taxes molt baixes, Catalunya està a la mitjana espanyola i el País Basc destaca molt per sobre de la resta. El que si cal reconèixer és que l'absentisme té també molt a veure amb la política de recursos humans de cada companyia. Empreses d'un mateix sector poden tenir taxes un 100% superiors a altres amb facilitat.
Només cal agafar les dades de l'INE per veure que l'absentisme laboral ha estat vinculat, històricament, amb períodes de bonança on la pèrdua de la por a quedar-se a l'atur ha fet que els hàbits d'anar a treballar amb regularitat es relaxessin i que durant els períodes de crisi, la població ocupada tendís a fer acte de presència als seus llocs de treball. Ja se sap, la por guarda la vinya i en aquest cas, la feina. Però alguna cosa està canviant de fons quan després de la Covid quan l'economia es recupera i suposadament l'absentisme s'hauria de reduir després d'unes taxes molt altes en plena pandèmia, aquestes xifres no es recondueixen sinó que continuen creixent fins a quasi doblar la taxa prepandèmica.
És important tindre les xifres del que suposa aquesta pandèmia laboral: s'han generat en els dos darrers anys 15,2 milions de baixes laborals, amb un cost directe i indirecte estimats per la patronal del sector de les Mútues de més 142.000 milions d'euros anuals, entre les despeses de la Seguretat Social en prestacions, els costos d'oportunitat i els costos directes per les empreses, que traduït en termes del PIB espanyol suposa gairebé el 10% de tot el que generem. Per visualitzar-ho en termes d'ocupació, ens hem d'imaginar que 1.400.000 treballadors no van anar a treballar durant tot l'any 2023 ni un sol dia.
Això ajuda a entendre la magnitud de la tragèdia i l'impacte sobre la productivitat que ha caigut en els darrers anys un 3,8% mentre que la resta de països de l'OCDE l'han incrementat a voltant del 4,5% de mitjana. El gap es fa cada vegada més gran i el nostre empobriment també.
Si mirem el perfil de la població majoritàriament absentista trobarem que el 12% dels treballadors concentren el 60% dels processos de baixa per malaltia comuna o accident no laboral i tenen, en general, un perfil de baixa qualificació professional/educativa, sous més baixos i sense afiliació a les Mútues d'accidents de treball. Per posar d'exemple el sector sanitari, la taxa d'absentisme entre el col·lectiu mèdic i d'infermeria és del 50% respecte al col·lectiu d'auxiliars i personal de servei.
Conscients doncs d'on ens trobem i del greu problema que suposa pel conjunt de l'economia del país i especialment pels costos per les empreses i la pèrdua de competitivitat, anem a veure les causes que ho explicarien que, com sempre quan hi ha problemes estructurals, són múltiples i de diferent origen.
- Hem de reconèixer un col·lapse en el sistema sanitari, especialment en la primària, que fa que els processos d'atenció als treballadors per contingències comunes sigui molt més lent del que caldria.
- Hi ha un problema de patologies creixents a partir de la Covid com les malalties de salut mental que són de més difícil diagnosi i tractament.
- Un cicle econòmic d'alta ocupació que ha relaxat la por a perdre el lloc de treball,
- la praxi de cada cop més convenis col·lectius de complementar fins al 100% les prestacions de baixa per incapacitat temporal traient un fort incentiu per accelerar el retorn al lloc de treball.
- Els efectes d'una Covid persistent que afecta, segons el sector sanitari, d'alguna o altra manera, al 10% de la població.
- La praxi de l'autobaixa de 3 dies per col·lapse a la primària.
- L'actual govern de Madrid ha eliminat la possibilitat d'acomiadament de treballadors altament absentistes, ja que per calcular la taxa s'utilitza la mitjana de tota la plantilla i no l'individual.
- Una cultura basada en “anar a demanar o buscar la baixa” quan les baixes no es demanen, sinó que es reconeixen pels professionals sanitaris.
- Un “microabsentisme” social que ni apareix a les estadístiques per la cura de pares i fills o gestions personals que va fins a les dues o tres hores.
- El menysteniment de les Mútues com a agents col·laboradors de l'Administració.
Què hauríem de fer doncs per reconduir aquest tema? Les Mútues de Treball donen actualment cobertura a més de 18.500.000 de treballadors ocupats que suposa prop del 80% de la totalitat dels assalariats. El Ministeri de Treball, Migracions i Seguretat Social va aprofitar fa anys les males praxis d'alguna Mutualitat per a intervenir les Mútues i deixar-les a mínims en la seva autonomia patrimonial i de gestió. Una malsana manera d'aprofitar-se de la seva bona gestió històrica i anar drenant els seus fons propis per reduir les ineficiències i dèficits del sistema públic. Volem reduir els temps de baixa? La gestió i control de les Mútues pot reduir-la a la meitat, ja que actualment són només els metges de la sanitat pública col·lapsada els que poden donar d'alta els treballadors. Molts d'aquests, un cop recuperats, es queixen que aquestes altes tarden molt més del necessari per manca d'agenda dels professionals sanitaris. Un despropòsit fruit del prejudici malaltís que els metges de les Mútues donarien altes a treballadors no recuperats per sobre dels seus codis deontològics. Cal que les Mútues puguin prestar assistència sanitària i emetre les altes mèdiques en les baixes laborals derivades de malalties comunes i accidents no laborals. També caldria que el còmput de baixes per poder acomiadar a un treballador tornés a ser individual i no col·lectiu com han aprovat recentment al ministeri i finalment estimular un marc laboral més flexible dintre de les empreses amb polítiques negociades i estimuladores de conciliació de les necessitats personals amb les laborals per reduir tota mena d'absentisme, el registrat i el microabsentisme.
Millorar l'assistència sanitària, la gestió de les baixes i les altes mèdiques, reduir els temps d'espera per a empresaris i treballadors, gestionar bé els recursos públics i guanyar productivitat no són conceptes incompatibles sinó factors necessaris perquè tots sortim guanyant.