Més vergonya que orgull

Era el sentiment de pertinença, la passió, el fet de cridar tots junts. Eren els valors. L’esforç encara que fos des del sofà de casa i amb una llauna de refresc a la mà. Era compartir temps amb la família. Amb el pare, amb l’avi o la germana. I amb tots a la vegada. Les abraçades a cada gol, la llagrimeta quan et passaven per sobre. Marxar a dormir emprenyada com una mona. Era la puresa i la innocència. Era un joc d’adults al que jo hi podia participar sense tenir la majoria d’edat. El primer carnet de soci i la primera samarreta del teu ídol. El primer cop a l’estadi i la visita al museu. La carpeta plena de retalls i l’àlbum de cromos de cada temporada. El futbol era tot això. O almenys és el que ens van fer creure. Tots units fem força, un cor valent, ser del Barça és el millor que hi ha. El més que un club, i l’"olele olala". Sortir i gaudir. Un passatemps més, que amb la ximpleria ocupava els caps de setmana.

I un esport que ara ja no reconec més enllà del negoci. Que em queda llunyà en tots els sentits. Que em fa observar des de la distància i ser crítica amb allò que em genera més desil·lusió que trempera. Més decepció que alegries. Més vergonya que orgull. Senyors, perquè sou homes els que seguiu remenant i dominant dintre i fora del terreny de joc, reconegueu que se us ha escapat de les mans. Que s’ha perdut l’essència. No ho sabeu fer millor, i punt. Es diu, es fa un pas al costat i que vinguin uns altres. O tant de bo, unes altres. No ens feu més partícips de les vostres bogeries, no ens enganyeu més. Això d’avui ja té poc de Barça, res d’esport i encara menys de valors. Ens trobem en un dels moments més agònics del club, amb decisions a cop calent. A base de testosterona. Amb anades i vingudes sense sentit. A la deriva i en un túnel sense sortida.

Són ells. Però també una part de l’afició. Que aplaudeix la botifarra del president perquè ha aconseguit inscriure Dani Olmo, un altre cop. Que amb quatre gols oblida que ara mateix l’equip hauria d’estar jugant al nou Camp Nou. Que amb dos titulars de possibles fitxatges, tenim les pitjors estadístiques a la secció de bàsquet. Mentre ells ens porten al desastre, nosaltres continuem invertint una part del nostre sou en la quota mensual de Movistar+. Quan ells es gasten els diners amb fartaneres, a nosaltres se’ns fa bola la gestió del club, hipotecat a no sabem quin preu ni quines en seran les conseqüències. I si els socis de tota la vida seran ja benvinguts a un estadi que ja veurem quan es podrà estrenar.

El futbol és negoci. I també és política. I la màfia. Un esport a qui tot li és permès. Contractes fraudulents per jugar competicions espanyoles als Emirats. Se sap, és públic. Però que segueixi el joc. Despeses i sous indecents que no es permetrien a cap empresa ni particular. Però juguin, juguin. Casos d’agressions sexuals i violacions. L’endemà hi ha partit i tranquil, tots et continuaran ovacionant. És l’esport dels petons robats, de les comissions i el tripijoc. Del joc brut, les difamacions, els insults racistes i la simbologia feixista. Però aquí no passa res. O sí que passa. És qüestionar-nos si els hi volem seguir el joc o no. Si aquests són els valors que volem que heretin els nostres fills. I si permetem que continuïn utilitzant la nostra passió per mantenir la seva forma de viure.