Això de dormir només de nit durant set o vuit hores seguides és cosa de la Revolució Industrial. Abans, en les societats agràries, el son es repartia per fases. L'organisme anava carregant les piles en períodes més curts, però més sovint. La necessitat de mà d'obra contínua a les fàbriques va fer que es perdés el costum sagrat de la migdiada. Calien torns llargs i així ens hem acostumat a dormir moltes hores seguides a la nit, encara que, proporcionalment, de son profund i aprofitable n'hi hagi ben poc.
En temps de vacances ens podem permetre el luxe de canviar aquest hàbit. Redescobrim el plaer del son diürn, el de just després d'omplir l'estómac. Comprovem com en plena canícula no es pot fer res més que una bona migdiada. Les neurones i els músculs no funcionen quan tot està a un pas de l'incendi i l'ebullició. El món es confabula perquè puguem rendir-nos al descans, però sabem que això és només un parèntesi i, en tornar a la feina, el plaer del son intermitent tornarà a ser un luxe de cap de setmana.
La imposició dels horaris laborals fruit de la industrialització s'ha anat perpetuant. En la societat tecnològica seria possible canviar-los, però les mentalitats costen d'evolucionar. Hi ha feines en què es perd molt el temps, estones de tedi que només serveixen per acumular frustració i infelicitat. Tantes hores esperant una trucada al despatx, tantes reunions que no s'acaben mai, tanta cua a la màquina de cafè, tanta vida malgastada en els desplaçaments... Si canviéssim tots aquests minuts per unes bones migdiades, tots plegats estaríem menys crispats.
Amb la incorporació de la dona al món del treball remunerat ha augmentat el debat sobre la urgència de compatibilitzar els horaris familiars amb els laborals. En altres països ho tenen resolt amb horaris més compactes. La gent arriba a casa a la mateixa hora que els nens tornen de l'escola. És un detall que aquí costa d'imposar-se perquè, en la manera de fer masculina, s'han anat prioritzant aspectes que tenen més a veure amb fer mèrits a la feina que en complir amb les obligacions de la vida familiar.
Molts treballs es podrien fer a distància, però hi ha una falta de confiança crònica per part de les empreses que no veuen amb bons ulls donar via lliure als seus treballadors. Perdura la jerarquització i, en el millor dels casos, el paternalisme. Tot plegat seria molt més fàcil si canviéssim el xip. Ara bé: cal estar alerta perquè aquesta evolució cap a la vida laboral més flexible no serveixi com una excusa més per a la precarització. Les feines s'haurien de pagar per resultats i no per hores de servei sacrificat. Així es premiaria als més hàbils i no pas als qui han nascut amb ànima d'esclau.
En temps de vacances ens podem permetre el luxe de canviar aquest hàbit. Redescobrim el plaer del son diürn, el de just després d'omplir l'estómac. Comprovem com en plena canícula no es pot fer res més que una bona migdiada. Les neurones i els músculs no funcionen quan tot està a un pas de l'incendi i l'ebullició. El món es confabula perquè puguem rendir-nos al descans, però sabem que això és només un parèntesi i, en tornar a la feina, el plaer del son intermitent tornarà a ser un luxe de cap de setmana.
La imposició dels horaris laborals fruit de la industrialització s'ha anat perpetuant. En la societat tecnològica seria possible canviar-los, però les mentalitats costen d'evolucionar. Hi ha feines en què es perd molt el temps, estones de tedi que només serveixen per acumular frustració i infelicitat. Tantes hores esperant una trucada al despatx, tantes reunions que no s'acaben mai, tanta cua a la màquina de cafè, tanta vida malgastada en els desplaçaments... Si canviéssim tots aquests minuts per unes bones migdiades, tots plegats estaríem menys crispats.
Amb la incorporació de la dona al món del treball remunerat ha augmentat el debat sobre la urgència de compatibilitzar els horaris familiars amb els laborals. En altres països ho tenen resolt amb horaris més compactes. La gent arriba a casa a la mateixa hora que els nens tornen de l'escola. És un detall que aquí costa d'imposar-se perquè, en la manera de fer masculina, s'han anat prioritzant aspectes que tenen més a veure amb fer mèrits a la feina que en complir amb les obligacions de la vida familiar.
Molts treballs es podrien fer a distància, però hi ha una falta de confiança crònica per part de les empreses que no veuen amb bons ulls donar via lliure als seus treballadors. Perdura la jerarquització i, en el millor dels casos, el paternalisme. Tot plegat seria molt més fàcil si canviéssim el xip. Ara bé: cal estar alerta perquè aquesta evolució cap a la vida laboral més flexible no serveixi com una excusa més per a la precarització. Les feines s'haurien de pagar per resultats i no per hores de servei sacrificat. Així es premiaria als més hàbils i no pas als qui han nascut amb ànima d'esclau.