Moltes persones hauran descobert el concepte de la migració circular els darrers dies. Els viatges oficials del president del govern espanyol Pedro Sánchez a Mauritània, Gàmbia i Senegal han servit per presentar-lo. La migració circular es vol projectar com una manera de gestionar que dona resposta, solidàriament, a les necessitats del mercat laboral espanyol, de les seves empreses i a les posicions contràries al fet que les persones migrants s'instal·lin al país, el canviïn... La migració circular permet oferir llocs de feina per a persones que volen venir a treballar, però que no es podran quedar a viure. No és res nou, ja es fa amb altres països. És allò que s’ha anomenat contractació en origen i retorn de les persones treballadores en acabar la temporada. Davant de qui planteja que les migracions que vivim són irregulars, desordenades, insegures, el govern insisteix a dir que aquesta manera de fer és regular, ordenada i segura.
El recurs constant a presentar les persones migrants com a causa dels nostres malestars, especialment en temps de campanyes electorals, té múltiples i greus conseqüències. La posició sobre la migració circular pot semblar més preferible que altres que poden tenir altres partits quan ens parlen de deportacions massives o quan directament generen discurs d’odi. Però caldria tenir molt clar que la defensa de la migració circular té importants conseqüències a qüestionar.
D’entrada, el concepte de la migració circular només concep les persones migrants com a mà d’obra que necessita un mercat laboral. S’argumentarà que aquest format permet a la persona migrant no haver d’abandonar el seu país, però no està clar que això sigui positiu si no se li deixa decidir a aquesta persona. S’argumentarà que això serà positiu pels països dels quals marxen temporalment les persones migrants circulars, però no necessàriament la feina que aquesta persona faci en la societat a la qual arribi o el sou rebut tindrà un impacte positiu...
Darrere de la concepció de la migració circular sembla continuar present la idea que aquestes persones que migren són salvatges. Salvatges no desitjables excepte quan no hi ha més remei, quan necessitem la seva mà d’obra, o potser ni això; volem que estiguin aquí uns mesos treballant, no vivint, i que marxin després. Salvatges que no ens preocupen, que no reconeixem...
Els Salvatges de què ens va parlar James Baldwin (1924-1987) i de qui ara ens arriba en català les seves reconegudesNotes d’un fill nadiu (Manifest, 2024) amb traducció Oriol Regué Sendrós. Baldwin, de qui celebrem el centenari del seu naixement, va escriure: “Abans he dit que el Civilitzat mai ha estat capaç d’honrar, reconèixer o descriure el Salvatge. Un cop decidiren que era salvatge, no hi havia res que fes falta honrar, reconèixer o descriure. I, tot i això, tot d’un plegat, quan els europeus, que llavors encara no eren Blancs van desembarcar al Nou (!) Món, els salvatges els descrigueren com la gent del cel. Era impossible que els salvatges de l’Àfrica poguessin preveure la fatídica diàspora a què se’ls condemnaria. Ni els líders africans que venien altres africans com a esclaus, podien fer-se a la idea que aquella esclavitud havia de durar per sempre o, com a mínim, mil anys. Cap experiència prèvia podia preparar el Salvatge per a aquesta idea, com tampoc podia concebre que la Terra fos un producte que es comprés i vengués.”.
Baldwin, que va partir opressions, que es va haver d’exiliar, que va veure com assassinaven persones que lluiten contra aquestes opressions, és una veu fonamental per entendre com oprimeixen les nostres societats blanques, heterosexuals, patriarcals... Les nostres societats no només oprimeixen, obliguen a integrar-se, a acceptar les seves normes i maneres de fer opressives. Baldwin ens insistirà que no ens hem d’integrar en una societat opressiva, l’hem de canviar.
Caldria pensar amb Baldwin i altres persones i col·lectius, com el Sindicat Manter, per entendre les necessitats de les persones que ja hem migrat i són a la nostra societat i de les persones que en els seus països tenen necessitat de migrar. Caldria pensar amb Baldwin i altres persones i col·lectius, com el Sindicat Manter, per deixar d’actuar des de la lògica Civilitzat-Salvatge.