El model sanitari català ha estat un model d'èxit històric pel seu origen i per la voluntat inicial de diferents governs de reconèixer-lo i potenciar-lo. Ha estat una història exitosa més d'aquest país que va entendre ja fa més d'un segle que la ciutadania organitzada tenia un gran poder de transformació de la societat i que es podia complementar perfectament la iniciativa pública amb la privada i social. Gràcies a saber aprofitar aquesta energia social hem estat capaços de generar institucions educatives, socials, esportives, culturals i sanitàries que encara són un referent a nivell mundial.
Què està passant en les darreres dècades? Doncs que un nou relat estatalitzador està guanyant el discurs social i pressiona amb èxit per fer creure a la ciutadania que els serveis universals han d'estar prestats i gestionats per la mateixa administració, ja que qualsevol altre prestador del servei és sospitós de “privatitzar” un servei que és de tots i per a tots i, per tant, que cal eliminar de l'equació. Per les forces més d'esquerres els és igual si el servei és prestat per empresaris del sector, per mutualitats, per ordes religiosos, per fundacions públiques o privades, consorcis públics o empreses públiques. Tots són sospitosos, en graus diferents, de ser fills del pecat original i en el marc d'aquest procés d'involució, tots són subjectes d'eliminació o absorció per part del Govern de torn.
Quina diferència hi ha entre el model sanitari català i l'espanyol? Doncs en trobarem vàries de molt importants i transcendents. A Espanya, el 98% dels centres sanitaris són de gestió pública, van a pressupost, amb un contracte-programa i el seu personal són funcionaris amb conveni estatutari de la Seguretat Social cedint sobirania a la normativa bàsica del sector públic estatal, per tant, increments de tota mena i massa salarial depenent del govern central mentre que a Catalunya només ho són un 34% a través de la xarxa depenent de l'ICS, l'Institut Català de la Salut. La resta, el 64%, en qualsevol de les seves modalitats de titularitat, són concertats i el seu personal no és funcionari ni depèn laboralment de la Seguretat Social, per tant, depenen de les polítiques salarials del sector públic empresarial català i mantenen la seva autonomia de gestió laboral amb el conveni sectorial, treballen amb contractes o convenis en règim de concertació i, siguin del sector públic o no, tenen autonomia de govern i de gestió.
Aquesta diferenciació és molt substancial, ja que no té cap sentit que el sector sanitari hagi d'estar sotmès al règim de la funció pública amb totes les seves rigideses operacionals i dependències estatals, que el fan menys eficient i més costós.
Una altra gran diferència és que a Catalunya, tant la xarxa de titularitat de l'administració catalana (ICS) com la xarxa concertada tant del sector públic empresarial amb autonomia de govern i de gestió (EPiC's) com del sector concertat amb o sense afany de lucre formen part del SISCAT, la xarxa mixta de provisió del sistema de salut de Catalunya amb la voluntat d’integrar en una sola xarxa d’utilització pública tots els recursos sanitaris amb diversitat de proveïdors i fórmules de gestió. Aquesta xarxa dissenyada ja el 1934 aporta un sistema de proximitat a la ciutadania únic a Espanya que aprofita tots els centres d'excel·lència existents: Guttmann, Puigvert, Sant Joan de Déu, Mútua de Terrassa, Tecla de Tarragona, Figueres, Manresa, entre d'altres. Hem d'estar agraïts a les entitats, fundacions i ordes religiosos que han posat els seus patrimonis i know how al servei de la ciutadania i hem de fer el que calgui per preservar-ho.
Estem vivint, de facto, un moment d'involució del model sanitari català amb l'amenaça que els ciutadans perdin aquesta xarxa virtuosa i l'ICS l'acabi absorbint per integrar-la al model de gestió pública directa amb tot el que això suposa. Ens equivocaríem com a país destinant diners públics per comprar la xarxa concertada sense tindre en compte el servei i l'interès general. No hem de fer maquillatge amb el SISCAT. Ens l'hem de creure i potenciar i és que alguna cosa està fallant al sistema de salut quan a partir de la Covid el percentatge de cobertura de la ciutadania catalana a través de mutualitats i asseguradores ha passat del 25% al 40%.
Què caldria fer per preservar l'actual model sanitari català i fer-lo sostenible? Els experts proposen més d'un centenar de mesures, però a títol de resum destacaria les següents. Començant per dalt, impulsar i executar un nou Pacte Nacional de Salut. Cal que al Parlament es facin polítiques públiques i no polítiques de partit tot i que els actuals mandats d'1,5 anys en lloc de vuit anys com antigament havíem tingut no ho faciliten. Per part del Govern cal revisar amb urgència l'infrafinançament actual especialment del sector concertat. S'ha perdut transparència per excés de programes. Aquests han de ser específics, no la base de finançament. La tarifa ha de ser suficient per sobreviure amb un sistema de pagament per remunerar els diferents nivells assistencials amb l'objectiu de promoure la coordinació, la continuïtat i l'eficiència global a la xarxa de proveïdors. Cal també que s'impulsi una compra de serveis transparent, objectiva i equitativa, que garanteixi la suficiència econòmica i l'autonomia financera dels proveïdors de serveis sanitaris evitant les subvencions, susceptibles de ser discrecionals. Per què es disposa de totes les dades d'assignació de recursos del sector concertat i no dels centres de l'ICS? Calen indicadors de productivitat per a tots els centres. El sector concertat necessita saber les regles de joc, necessita saber la projecció del model i que se'ls aportin els recursos per arribar-hi altrament és un despropòsit que fa patir el sistema sanitari, els seus professionals i al final de la cadena, el protagonista de la història que és l'usuari. Cal menys plans de creixement i més plans de transformació i reordenació certs.
Per fer tot això possible, i tal com ho reclama el Fòrum d'Entitats per la Reforma de l'Administració(FERA), ens cal una direcció del CatSalut professionalitzada i blindada, sotmesa a objectius i que no depengui dels canvis polítics, altrament, les grans polítiques públiques són impossibles de portar-les a terme i consolidar-les.
Finalment, els centres concertats de Catalunya s'han de repensar a si mateixos i han d'agafar més musculatura i recuperar el relat social que han perdut amb el pas dels anys. Han estat claus per aquest país, ho continuen essent i no ens podem permetre el luxe de perdre'ls. Perquè amb la sanitat, com en tants d'altres serveis col·lectius, el tema no va de titularitats sinó de bona o mala gestió.
Què està passant en les darreres dècades? Doncs que un nou relat estatalitzador està guanyant el discurs social i pressiona amb èxit per fer creure a la ciutadania que els serveis universals han d'estar prestats i gestionats per la mateixa administració, ja que qualsevol altre prestador del servei és sospitós de “privatitzar” un servei que és de tots i per a tots i, per tant, que cal eliminar de l'equació. Per les forces més d'esquerres els és igual si el servei és prestat per empresaris del sector, per mutualitats, per ordes religiosos, per fundacions públiques o privades, consorcis públics o empreses públiques. Tots són sospitosos, en graus diferents, de ser fills del pecat original i en el marc d'aquest procés d'involució, tots són subjectes d'eliminació o absorció per part del Govern de torn.
Quina diferència hi ha entre el model sanitari català i l'espanyol? Doncs en trobarem vàries de molt importants i transcendents. A Espanya, el 98% dels centres sanitaris són de gestió pública, van a pressupost, amb un contracte-programa i el seu personal són funcionaris amb conveni estatutari de la Seguretat Social cedint sobirania a la normativa bàsica del sector públic estatal, per tant, increments de tota mena i massa salarial depenent del govern central mentre que a Catalunya només ho són un 34% a través de la xarxa depenent de l'ICS, l'Institut Català de la Salut. La resta, el 64%, en qualsevol de les seves modalitats de titularitat, són concertats i el seu personal no és funcionari ni depèn laboralment de la Seguretat Social, per tant, depenen de les polítiques salarials del sector públic empresarial català i mantenen la seva autonomia de gestió laboral amb el conveni sectorial, treballen amb contractes o convenis en règim de concertació i, siguin del sector públic o no, tenen autonomia de govern i de gestió.
Aquesta diferenciació és molt substancial, ja que no té cap sentit que el sector sanitari hagi d'estar sotmès al règim de la funció pública amb totes les seves rigideses operacionals i dependències estatals, que el fan menys eficient i més costós.
Una altra gran diferència és que a Catalunya, tant la xarxa de titularitat de l'administració catalana (ICS) com la xarxa concertada tant del sector públic empresarial amb autonomia de govern i de gestió (EPiC's) com del sector concertat amb o sense afany de lucre formen part del SISCAT, la xarxa mixta de provisió del sistema de salut de Catalunya amb la voluntat d’integrar en una sola xarxa d’utilització pública tots els recursos sanitaris amb diversitat de proveïdors i fórmules de gestió. Aquesta xarxa dissenyada ja el 1934 aporta un sistema de proximitat a la ciutadania únic a Espanya que aprofita tots els centres d'excel·lència existents: Guttmann, Puigvert, Sant Joan de Déu, Mútua de Terrassa, Tecla de Tarragona, Figueres, Manresa, entre d'altres. Hem d'estar agraïts a les entitats, fundacions i ordes religiosos que han posat els seus patrimonis i know how al servei de la ciutadania i hem de fer el que calgui per preservar-ho.
Estem vivint, de facto, un moment d'involució del model sanitari català amb l'amenaça que els ciutadans perdin aquesta xarxa virtuosa i l'ICS l'acabi absorbint per integrar-la al model de gestió pública directa amb tot el que això suposa. Ens equivocaríem com a país destinant diners públics per comprar la xarxa concertada sense tindre en compte el servei i l'interès general. No hem de fer maquillatge amb el SISCAT. Ens l'hem de creure i potenciar i és que alguna cosa està fallant al sistema de salut quan a partir de la Covid el percentatge de cobertura de la ciutadania catalana a través de mutualitats i asseguradores ha passat del 25% al 40%.
Què caldria fer per preservar l'actual model sanitari català i fer-lo sostenible? Els experts proposen més d'un centenar de mesures, però a títol de resum destacaria les següents. Començant per dalt, impulsar i executar un nou Pacte Nacional de Salut. Cal que al Parlament es facin polítiques públiques i no polítiques de partit tot i que els actuals mandats d'1,5 anys en lloc de vuit anys com antigament havíem tingut no ho faciliten. Per part del Govern cal revisar amb urgència l'infrafinançament actual especialment del sector concertat. S'ha perdut transparència per excés de programes. Aquests han de ser específics, no la base de finançament. La tarifa ha de ser suficient per sobreviure amb un sistema de pagament per remunerar els diferents nivells assistencials amb l'objectiu de promoure la coordinació, la continuïtat i l'eficiència global a la xarxa de proveïdors. Cal també que s'impulsi una compra de serveis transparent, objectiva i equitativa, que garanteixi la suficiència econòmica i l'autonomia financera dels proveïdors de serveis sanitaris evitant les subvencions, susceptibles de ser discrecionals. Per què es disposa de totes les dades d'assignació de recursos del sector concertat i no dels centres de l'ICS? Calen indicadors de productivitat per a tots els centres. El sector concertat necessita saber les regles de joc, necessita saber la projecció del model i que se'ls aportin els recursos per arribar-hi altrament és un despropòsit que fa patir el sistema sanitari, els seus professionals i al final de la cadena, el protagonista de la història que és l'usuari. Cal menys plans de creixement i més plans de transformació i reordenació certs.
Per fer tot això possible, i tal com ho reclama el Fòrum d'Entitats per la Reforma de l'Administració(FERA), ens cal una direcció del CatSalut professionalitzada i blindada, sotmesa a objectius i que no depengui dels canvis polítics, altrament, les grans polítiques públiques són impossibles de portar-les a terme i consolidar-les.
Finalment, els centres concertats de Catalunya s'han de repensar a si mateixos i han d'agafar més musculatura i recuperar el relat social que han perdut amb el pas dels anys. Han estat claus per aquest país, ho continuen essent i no ens podem permetre el luxe de perdre'ls. Perquè amb la sanitat, com en tants d'altres serveis col·lectius, el tema no va de titularitats sinó de bona o mala gestió.