Tot i que a l’estat espanyol continua predominant la propietat de l’habitatge enfront del lloguer, aquesta tendència està canviant a poc a poc. El nombre de llars que lloguen a l’estat espanyol ha pujat del 13,5 al 18,7% entre 2007 i 2023, arribant al 24,9% a Catalunya. Aquestes són xifres més o menys conegudes, però un nou detall ha aflorat en la defensa del dret a l’habitatge, i és la proporció de gent que arrenda, els anomenats arrendadors o rendistes.
Segons diferents dades, els rendistes representen el 9,5% de la població de l’estat espanyol. En el que portem de segle XXI, el rendisme ha gaudit d’una aprovació social molt alta: comprar-se una casa i hipotecar-se no només ha estat l'opció més lògica per a moltes llars, sinó que adquirir o heretar més béns immobles dels que necessites per viure i rendibilitzar-los ha estat aspiracional per aquells individus que s’ho podien permetre.
Si obviem aquells grups que es dediquen professionalment al sector immobiliari i a la inversió, aquesta aspiració s’ha degut al fet que la inversió s’ha percebut com un mètode de complement de rendes, o ha estat una via per viure sense haver de treballar en l’economia productiva.
Segons el Banc d’Espanya, la rendibilitat bruta de l’habitatge es va situar en el 10,5% entre 2015-2022. Poques inversions aconsegueixen donar-te aquest retorn de doble dígit: a tall de comparació, durant el mateix període la rendibilitat bruta els bons de l’Estat, dels dipòsits bancaris o de la mitjana de les empreses de l’IBEX 35 (incloent-hi el pagament de dividends), es va situar entre l'1,2%, el 0,3% i el 6,8% respectivament.
Seria pretensiós dir que aquesta realitat aspiracional ha canviat, però la mobilització massiva en pro del dret a l’habitatge i de la regulació dels lloguers auguren alguns canvis.
Dels lemes que van convocar desenes de milers de persones el 23-N als carrers de Barcelona, el que més ha calat ha estat la impossibilitat de dedicar un 30, 40 o 50% del sou a pagar un lloguer per tal que l’arrendador s’enriqueixi. S’ha il·lustrat la injustícia que un sector de la població hagi d’empobrir-se per assumir un lloguer injustificadament alt (com és avui a Barcelona, i en gran part de Catalunya), per tal que una altra part no hagi de treballar, o treballi menys.
La realitat és òbviament més complexa que la consigna, perquè molts dels rendistes a l’estat espanyol efectivament treballen, però la inaccessibilitat de l’habitatge amenaça en convertir-se el principal eix de les desigualtats de les pròximes dècades. Les generacions que no són propietàries, les Millenials i Z, veuen impossible accedir-hi en un horitzó proper, i amb molta raó entren en pànic quan es veuen abocades a la inassequibilitat del lloguer, més encara si ha de ser de per vida. Quina expectativa vital tens si estàs abocada a pagar la meitat del teu sou de per vida a un arrendador, i si no tens una normativa que t’asseguri l’estabilitat en el preu i en la durada del contracte?
Un dels debats de fons és la licitud de l’enriquiment, perquè socialment no podem acceptar un enriquiment desproporcionat d’un sector reduït de la població si és a costa del patiment de les llogateres, un grup de la població que anirà en augment i que continuarà concentrant la població més vulnerable: la migrada i jove.
El consens sobre si està bé o no guanyar diners amb immobles residencials està canviant perquè ens trobem en un context d’escassetat crítica d’habitatge, i perquè els judicis sobre de què està permès enriquir-se canvien amb el temps. Fa segles estava ben vist guanyar diners a través del comerç de mà d’obra esclava, o de matèries primeres extretes de zones naturals protegides. Per què no pot canviar també respecte drets bàsics com l’habitatge, o com també són l’alimentació, l’aigua o l’energia?
El que les dades i el conflicte social d’habitatge van perfilant és que la porció de la població a l’estat espanyol que s’enriqueix a costa de la precarització i el patiment de moltes no és tan ampla com semblava. Per tant, s’estan trencant consensos sobre què és lícit o no fer amb l’habitatge. Sembla que hi ha un consens sobre la il·licitud del fet que fons d’inversió estrangers especulin amb habitatge, i també veiem que canvien respecte dels usos per a la indústria turística.
Per abaixar els lloguers, afrontar les creixents desigualtats socials i assegurar la capacitat adquisitiva de la classe llogatera calen moltes coses, com una organització llogatera i unes regulacions efectives del preu i la durada de l’habitatge. Però també cal sortir de marcs mentals que es fonamenten en l’enriquiment a costa de drets bàsics, i insistir en el fet que les rendes immobiliàries s’han tornat en un enriquiment il·lícit és clau.