Aquest estiu he estat a diferents festes majors, prioritzant els espais autogestionats i feministes, i he comprovat amb satisfacció que a la gran majoria de festes organitzades pels ajuntaments també hi ha espais d’atenció per violència de gènere i contra el col·lectiu LGTBIQ+.
L’estiu et dona temps per posar-te el dia en lectures pendents, i he pogut endinsar-me en Follar y comer sin culpa. El placer es feminista de Maria del Mar Ramón. Guiada pel títol, vaig trobar a faltar una reflexió més detallada sobre com la culpa de què mengem ens condiciona a les dones sobre com ens sentim mereixedores del plaer que ens pot donar el nostre cos, incloent-hi el sexual. Tot i així, vaig recuperar algunes reflexions pendents sobre els processos de denúncia per violència de gènere.
Després de narrar la seva experiència com a víctima de violència sexual i de gènere, Ramón afirma que no creu que sigui un deure les dones denunciar les violències que pateixen. Que sovint no t'adones que estàs patint un abús sexual fins que ja ha prescrit el termini de denúncia, o un cop ja no es poden obtenir proves que el demostrin. I que el procés de denúncia no és satisfactori, és violent, és revictimitzant, i és brutal.
També parla d’altres aspectes que em van semblar interessants, com del rebuig a sentir-se encasellada en la posició de víctima, de sentir-se una persona trencada, o de carregar la part de la culpa que va sempre associada a ser una víctima de violència masclista. Perquè en el fons, sempre hauries pogut fer alguna cosa per evitar-ho, no? (noti’s la ironia, si us plau).
I després hi ha el post: com es valora la víctima posteriorment a l’abús segons com es refà, o no, de la violència patida. Perquè les bones víctimes de violència de gènere es trenquen, físicament i psicològica, després de l’abús. En cas contrari, es qüestiona la veracitat de l’acusació, perquè si la víctima no està tancada a casa patint una depressió, és que tan malament no ho ha passat, no?
En termes de casos reals, l’autora connecta amb el conegut cas de La Manada, en què als acusats se’ls va condemnar a una pena menor pel fet que la víctima havia anat de vacances després de l’agressió i havia penjat fotos somrient a xarxes socials. La Maria, nom fictici per protegir la seva identitat, no havia estat prou bona víctima.
En la qüestió de les bones víctimes, o les víctimes perfectes, jo connecto amb el cas de la violació de Daniel Alves. Gràcies a polítiques actives de l’Ajuntament de Barcelona per prevenir i mitigar les violències de gènere en l’oci nocturn, i a la iniciativa privada de Sutton, el personal de la discoteca estava instruït sobre com actuar en aquell cas. I gràcies a una política activa de salut de mitigació d’abusos sexuals, l’Hospital Clínic té una unitat especialitzada en violències de gènere que dona prioritat màxima a l’atenció de víctimes, de manera que se les pugui atendre degudament i es puguin fer les proves pertinents.
Ella sí. Ella va ser quasi la víctima perfecta. Tan aviat com va sortir del lavabo, va acudir als agents de seguretat del local, que van aplicar el protocol apartant a la víctima i donant-li suport; avisant a la policia i preservant les proves d’ADN i de vídeo. Se li va prendre declaració per la denúncia, i va anar directe al Clínic a què se li fessin proves. Al principi del procés va renunciar a la indemnització monetària, perquè no se la titllés d’oportunista. No va canviar la versió, mentre que Alves en va fer de fins a quatre diferents.
A parer meu, es va tornar encara cop més en la víctima perfecta quan es va desdir de la renúncia a indemnització. Perquè ningú hauria de renunciar a la indemnització que té per dret en un procés de violència sexual per tal que se la cregui.
En realitat, les víctimes perfectes no existeixen. Ningú vol ser aquesta heroïna, ni tampoc podem exigir de totes les víctimes un comportament exemplar. No sempre estàs en condicions físiques, psicològiques o socials per afrontar un procés de denúncia. O a vegades, simplement, vols no denunciar i oblidar com pots l’episodi que has patit.
Parlant amb persones que han treballat en atenció de punt lila, coincideixen: qui l’utilitza, normalment fa la denúncia quan l’agressió ja ha passat per tal que s’aparti a l’agressor de l’espai, i per tal que cap altra persona pateixi cap abús. Però generalment es volen desvincular del procés, externalitzar la gestió de l’agressió a algú altre, i no tenir absolutament res a veure amb l’agressor.
Coincideixo amb Maria del Mar Ramón. Denunciar no hauria de ser una obligació moral, i tampoc una condició per la veracitat de l’abús. Però en tot cas, les persones que pateixen aquest tipus de violències mai podran tenir els mitjans necessaris per denunciar, en cas que vulguin, sense almenys el suport institucional amb què va comptar la víctima d’Alves.
Sembla obvi, però no oblidem que Vox i el PP han tombat polítiques que donaven aquest suport quan van fer govern de coalició a diferents comunitats autònomes espanyoles, com València, Castella la Manxa o Balears. Aquest estiu, un altre cop, ens volem vives, segures i festives.