Es fa difícil aquesta setmana pensar en alguna cosa que no sigui Trump, la influència de la tecnocràcia de la qual s’ha envoltat i les implicacions que tindrà. Cada gest i comentari aberrant prometen omplir els mitjans i converses quotidianes. Però el que és una preocupació justificada és l'alineació de l’administració amb líders d’ideologies autocràtiques, xenòfobes, i pseudofeixistes. De l’estat espanyol, només Santiago Abascal va ser convidat a l’acte, i dels líders europeus, només Giorgia Meloni i Viktor Orbán. I la lluita per desregular les grans empreses està al centre de les demandes d’aquests líders i magnats de què s’ha envoltat Trump.
Hannah Arendt ja va analitzar a Els orígens del Totalitarisme la relació entre el capitalisme, la recerca de benefici i l’ascens de règims totalitaris a Europa abans de les guerres mundials. Durant el segle XIX, la burgesia europea acumulava capital sense trobar del tot on invertir-lo per fer-lo créixer tant com volien. Segons Arendt, gràcies a l’expansió militar de les potències europees al Sud Global, el capitalisme va evitar el col·lapse i va trobar la sortida a l’estancament en l’explotació de les riqueses naturals i les persones a l’Àfrica, Amèrica Llatina i l’Àsia. Aquests països encara no formaven part de la societat capitalista ni tenien un moviment obrer articulat que demandés una major protecció laboral. Per tant, el capital va trobar “nous mercats”, amb menys regulacions.
Amb el suport de l’estat, i en el nom de la civilització i de les nacions europees, les incipients empreses transnacionals van trobar en aquesta expansió la manera de generar el lucre que no estaven trobant en l’Europa “estancada”. El resultat ja el coneixem: espoli de riqueses, violència contra éssers humans que eren considerats de segona i destrucció del medi natural. Al mateix temps, al Vell Continent s’articulava i prenia força l’antisemitisme, canalitzant diversos malestars cap a un grup concret que es percebia com a extern i perniciós per als interessos nacionals. L’expansionisme comercial i la xenofòbia ja anaven de bracet.
Tornant a Trump i al dia d’avui, veiem que no és la primera vegada que el feixisme i les seves versions sorgeixen en un context de decadència del model. El corrent del capitalisme en la que ens trobem ara, el neoliberalisme, va néixer en els anys 70-80 i fa anys que dona signes d’estancament. Centrat al voltant de la privatització de l’estat i en el creixement de la indústria financera, els actors financers necessiten trobar nous mercats on expandir-se i generar beneficis addicionals. I la funció de l’estat sota el model neoliberal clàssic s’ha de limitar a les tasques de seguretat i a protegir la propietat privada, per permetre que les empreses acumulin capital sense interferències. Ben similar al model securitista i militaritzat de Trump.
Els inversors estan apostant ara per tres nínxols. El primer i el més preocupant són els drets bàsics, com l’habitatge, l’alimentació, l’aigua, o l’energia. Brett Christophers ha analitzat com els actors financers i fons d’inversió han trobat en aquestes infraestructures bàsiques un mercat on invertir i generar beneficis més alts. Això es deu, entre molts factors, al fet que són actius que generen un ingrés estable: sempre es necessitaran cases per viure, aigua per beure, aliments per menjar. I les conseqüències són un augment de benefici pels inversors i gestors, però un deteriorament i encariment del servei per als usuaris. Guanya qui té capital per invertir, i perd la resta.
En segon lloc, la transició energètica i en particular la indústria de les tecnologies “netes”. Fins ara, els fons d’inversió han apostat per les energies renovables perquè s’ha vist com una indústria rendible. I la tercera, i molt rellevant per l’administració de Trump, és la indústria tecnològica, la gran aposta d’“innovació” i de promoció de la indústria estatunidenca.
El suport de l’estat és essencial a l’hora de promoure les inversions, així com la suposada “innovació”. L’entrada dels fons d’inversió estatunidencs en l’habitatge a Europa no s’explica sense la privatització d’habitatge públic a països com Alemanya, o sense la malvenda de pisos de la Sareb. Són els estats qui creen fenòmens legals propicis per a la inversió a través de la (des)regulació.
Però cal escriure innovació sempre entre cometes perquè, què vol dir innovar realment? Gran part de la indústria tecnològica sorgida entre la crisi financera i 2022 s’ha centrat a desenvolupar eines d’intermediació digital de serveis que ja existien (repartiment i cures a domicili, transport privat), però a través de plataformes que buscaven sortejar normatives. La idea darrere d'Uber o Glovo no és revolucionària, sinó que tractava de trobar buits legals on es podia generar un benefici addicional saltant-se regulacions. Si l'última onada d’innovació tecnològica ja va ser a costa del comerç local i els drets bàsics, per què ha de ser diferent la que està per venir? Només s’hi interposen les regulacions amb capacitat de limitar el benefici, i les lluites socials que reivindiquen aquests drets.
El límit de quan una inversió és lícita ha d’estar en el respecte als drets humans, en la lesivitat dels drets bàsics per sostenir una vida digna. Com es justifica un benefici de fons d’inversió en habitatge si causa que la gent de ciutats com Barcelona no hi pugui viure?
El que vam veure amb l’anunci de Zuckerberg -d'eliminar els moderadors de continguts de les seves aplicacions- és un viratge cap a l’extrema dreta de la plataforma per evitar qualsevol mena de regulació que no estiguin a favor d’un mercat progressivament més “lliure”. En particular, l'amic Mark va assenyalar les multes imposades des de Brussel·les contra l’actuació monopolística de Meta com a enemics de la suposada innovació.
L’ànim darrere del suport d’aquests magnats a l’administració Trump és precisament aquest: evitar que l’estat actuï i generi aquesta barrera. Als Estats Units, Trump ja s’ha desmarcat de l’acord de taxar un mínim del 15% efectiu del benefici empresarial, i estem veient els efectes col·laterals a la UE, on el discurs procompetitivitat està justificant rebaixar regulacions de transparència financera o de respecte dels drets humans per part de les grans empreses.
No es tracta d’innovar, sinó de crear un ambient regulador més lax i amb menys impediments per a la generació de beneficis a costa dels drets de totes. I no es pot permetre, pels retrocessos socials que suposa, i pel feixisme i xenofòbia que acompanyen aquestes demandes de desregulació.
Agraïments a Alessandra Palomar