Donald Trump ja governa. El primer discurs i la primera onada d’ordres executives signades en les primeres hores del mandat han estat, com s’esperava, farcits de proclames xenòfobes i reaccionàries. Però ha cridat l’atenció l’agressivitat mostrada pel que fa a les relacions exteriors i comercials. Trump ha apel·lat a una “era daurada” que es tradueix en un nou patró de relacions internacionals que implica incrementar els aranzels i la desvinculació brusca de moltes de les institucions globals de l’ordre liberal.
Així, ha decretat la sortida de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i el Tractat de París pel clima. Però, a més, ha insistit en “recuperar” el canal de Panamài es permet confondre Espanya amb un país dels BRICS i castigar-lo amb aranzels del 100%. Mentre a Washington bufen vents d’expansionisme, a la Unió Europea hi ha nervis. Com si la pneumònia patida per la presidenta de la Comissió, Ursula von der Leyen, expressés l’astorament general a quasi totes les capitals.
Qui pot aturar el nou imperialisme nord-americà que ve? Ho preguntem als experts: el catedràtic d’Història Contemporània de la UB Antoni Segura, expresident del CIDOB i col·laborador de Nació, i Cesáreo Rodríguez-Aguilera, catedràtic emèrit de Ciència Política de la UB i expert en Unió Europea.
Segura: “Em recorda la teoria de l’espai vital”
Les paraules de Trump, invocant la política expansionista dels Estats Units de presidents decimonònics, pot transportar al segle XIX. Però a Antoni Segura li porta referències encara pitjors: “Em recorda més aviat la teoria de l’espai vital dels anys 20 i 30, invocada per Adolf Hitler, que justificava l’expansió alemanya per poder disposar dels recursos necessaris per desenvolupar-se”. Segura assenyala una frase del discurs de Trump, quan va proclamar que “els Estats Units tornaran a considerar-se una nació que creix, on augmenta la riquesa, on ampliem el nostre territori i portem la nostra bandera a nous horitzons”.
Per Cesáreo Rodríguez-Aguilera, alguns passatges del primer discurs de Trump són "un llenguatge clàssic imperialista". Però l'acadèmic dubta que es tradueixi en efectes pràctics. "Si ens atenem allò que va ser l'anterior mandat, ell és reticent a intervencions militars exteriors. Una operació important preparada per bombardejar l'Iran va ser anul·lada quan li van dir que podria tenir un cost de prop d'un miler de vides. A ell li interessa la guerra comercial més que la militar". En canvi, té més dubtes sobre el canal de Panamà: "Es tracta d'un país molt feble, d'un tractat subscrit en temps de Jimmy Carter... Això ja em fa més por".
Una Unió Europea "espantada"
“Trump té camp per córrer”, assegura Antoni Segura, que es mostra relativament escèptic sobre el que pot fer la Unió Europea. “Crec que la UE està espantada i actua amb una visió aferrada a la realpolitik. Europa no va sortir amb tota la força que requeria quan Trump va apuntar cap a Groenlàndia. Hauria hagut de pronunciar-se la Comissió Europea, però no ho va fer. Una altra cosa és la voluntat dels groenlandesos de ser independents, que hi tenen tot el dret. Però no sembla que vulguin convertir-se en nord-americans”.
L’historiador veu complicat que la UE pugui parar els peus a un Trump envalentit, si més no a curt termini: “La Unió està dividida. Es va mostrar força cohesionada davant la invasió d’Ucraïna, a excepció de l’hongarès Orban. Però no així a l’Orient Mitjà, on les divisions europees han estat manifestes”. En canvi, creu que “si continuen els disbarats, hi haurà un moment en què la UE es pot plantar”. Segura apunta al cost que pot suposar seguir les exigències trumpianes d’un increment sensible de les partides de defensa: “Això implica deixar d’invertir en educació i sanitat per fer-ho en el capítol militar”.
Cesáreo Rodríguez-Aguilera coincideix amb Segura en la feblesa europea: "Una UE que fos un estat seria la segona potència del planeta, però els estats no volen. En canvi, en el terreny estrictament econòmic i comercial, paradoxalment, sí que crec que si l'Administració Trump opta per un increment dels aranzels considerable, això obligarà la UE a una major integració econòmica per fer front a la competència deslleial dels Estats Units. Així és com Trump pot acabar enfortint la UE".
Rodríguez-Aguilera tampoc veu Trump capaç de resoldre el problema de fons a l'Orient Mitjà i veu fins i tot difícil prolongar la treva. "En canvi, sí que crec que a Ucraïna pot ser determinant per posar fi a la guerra. Perquè Ucraïna ja no pot fer fora Rússia del 20% del territori que ha ocupat i Occident ha donat suport a Kíív perquè resisteixi, no perquè guanyi".
El paper del Sud Global
Una recent enquesta del Consell Europeu de Relacions Exteriors mostra com l'opinió pública dels anomenats BRICS i països emergents contempla amb més optimisme que l'europea el retorn de Trump. En alguns casos, amb unes xifres molt elevades. En el cas de l'Índia, el 84% creu que el nou mandatari serà bo per a l'Índia i un 82% que ho serà també per a la pau mundial. Percentatges també elevats mostren els ciutadans de l'Aràbia Saudita o la Xina. La principal angoixa davant el nou Trump és europea i sud-coreana. I això?
Segura explica que, per l'anomenat Sud Global, els darrers anys de relacions amb la UE i l'Administració Biden "no han estat profitosos". "Molts d'aquests països emergents no se senten interpel·lats per les institucions creades després de la Segona Guerra Mundial. No veuen que el Fons Monetari Internacional, per exemple, respongui als seus interessos i, en canvi, troben que estats com el Regne Unit o França hi estan sobrerepresentats", comenta. L'historiador apunta també a la doble vara de mesurar que han vist en un Occident que ha respost de manera molt diferent de les guerres a Ucraïna i a Gaza.
La reacció serà interna
“Els qui poden parar-lo són els ciutadans nord-americans”, assenyala Segura, que recorda els resultats de les darreres eleccions, amb 77 milions de vots per a Trump, però 75 per a Kamala Harris. Rodríguez-Aguilera assenyala també que al capdavall el principal focus de resistència vindrà de dins dels Estats Units: "Els tradicionals contrapesos del sistema polític nord-americà com el Congrés i el Tribunal Suprem estan bastant tocats. Però queden dos baluards: el federalisme, és a dir, el poder dels estats, la meitat amb governadors demòcrates i els jutges federals. I Biden s'ha fet un tip de nomenar-ne els darrers mesos".