Hem celebrat ja Nadal i Sant Esteve, i ens haurem hagut de preguntar on i amb qui celebrem les festes. Assumim que qui pot, les passa amb la família més immediata: mare, pare, germans i germanes, avis i àvies, cosins i cosines, nebodes i nebots. Família política. I la parella, que guanya tota la centralitat en les festes. Però també sabem que, en el fons, les fórmules són infinites.
Per il·lusió, tradició, inèrcia o pressió, a Nadal reproduïm els esquemes "tradicionals" de celebració, els models familiars heteronormatius. Més que en qualsevol altra època de l’any. Això vol dir que, si el que s’espera socialment de tothom és que trobi una parella estable i que a la llarga tingui filles i fills, per Nadal és quan aquesta expectativa d’emparellar-se i procrear pren forma tangible: física, verbal. Es porten les parelles i criatures als àpats familiars, i qui no ho fa, se’ls pregunta quant tardaran a fer-ho.
A mi les festes aquest any m’han fet reflexionar sobre els estils de vida i les formes familiars que acceptem per celebrar les festes. El divorci i l’assoliment de la igualtat en el matrimoni pel col·lectiu homosexual han comportat canvis obvis en les fotos familiars en les últimes dècades, però amb moltes limitacions.
Aquestes pel·lícules clàssiques que ens encanta consumir per les vacances d’hivern, com Love Actually o The Holiday (i que tot i les contradiccions, mirem sense culpa) continuen sent un bon mirall per analitzar com vivim les festes. Perpetuen relacions masclistes, classistes, i molts -istes més. Introdueixen la idea que no necessites passar les festes amb la família stricto sensu, sinó que Nadal també és vàlid quan el passes amb les amistats, però no inclouen parelles que no siguin heterosexuals ni models familiars que no girin entorn de parelles estables i criatures.
Gràcies al moviment feminista, el matrimoni s’entén ara com una institució que oprimeix a la dona, perquè ens ha reduït a un paper de subordinació i de dependència econòmica i emocional. Però la idea central del matrimoni, de premiar la vida nuclear i estable en parella i la reproducció humana per davant d’altres opcions vitals, segueix molt present en com entenem la nostra vida en societat.
L'interès de l’estat en protegir i reproduir la vida en parella és clar: el teixit social i l’estat mateix no es mantenen si no hi ha noves persones que l’alimentin. Per això es reconeix legalment el matrimoni i la guarda de fills en parella, però no es reconeix legalment que algú vulgui compartir la vida amb algú que no sigui la parella romàntica, o que una criatura pugui tenir la guarda legal de més de dues persones. Existeixen diversos beneficis fiscals i administratius per a les persones que escullen casar-se, i la recollida i anàlisi de dades estadístiques de l’INE i l’IDESCAT es continua fent a partir dels lligams de parella i de filiació.
Perquè escollir viure amb amistats o germans tota una vida, o que una persona tingui tres pares o mares, no reprodueix el capital d’una manera tan eficient com ho fa la família tradicional. Però entendre la família “tradicional” com el model desitjable perpetua opressions i exclou a totes aquelles persones que no poden o no volen centrar el seu projecte vital al voltant de la construcció d’una família.
Shiri Eisner i altres activistes LGTBIQ+ expliquen com l’acceptació de la comunitat de gais i lesbianes als països occidentals depèn de com aquestes persones s’adapten a patrons heteronormatius. S’accepta ja que algú sigui homosexual, a condició que tingui el mateix projecte vital que el que s’espera d’una parella hetero. Gai? Lesbiana? Ens estarà bé, sempre que busqui una parella estable i vulgui tenir criatures amb ell o ella.
La crítica dins de l’activisme LGTBIQ+ ha vingut per centrar la lluita en la igualtat del matrimoni i, per tant, en la capacitat d’adoptar i tenir fills i filles en guarda compartida per part d’una parella homosexual. Dins de la llibertat que tenia el col·lectiu per crear nous imaginaris familiars i vitals, s’ha acabat reproduint els mateixos esquemes de l'heteronormativitat.
I això és clar en la representació de les parelles gais en les sèries. Que en Mauri i en Fernando estiguessin a Aqui No Hay Quien Viva es va considerar tan important per la visibilització del col·lectiu gai com la representació d’en Cam i en Mitchell a Modern Family. Però no deixen de ser parelles gais monogàmiques que el seu màxim desig era adoptar una criatura, i els seus personatges giren entorn de la paternitat.
Hem avançat per reconèixer alguns dels mateixos drets al col·lectiu gai i lèsbic, però no per reconèixer nous models de família. Assumir que cal limitar les festes a la família estricta, que és necessari reproduir els esquemes que ja coneixem i que tothom hi encaixa exclou a les persones que no volen o no poden entrar en aquests esquemes, i limita els nostres imaginaris sobre què vol dir passar Nadal amb la gent que estimes. Així que per aquestes festes i les que estan per venir, no caiguem en la inèrcia i creem els espais per gaudir d’unes festes realment inclusives.