Aquelles que defensen el dret a l’habitatge tenen raons per desconfiar dels operadors privats del sector immobiliari. Tot i les demandes que s’han materialitzat a través de regulació o polítiques públiques, una gran part del mercat continua incomplint la llei antidesnonaments o d’habitatge.
Ho demostra el traspàs de l'oferta de lloguer de llarg termini a temporal. Segons l’organisme públic OHB, el 2024 el 40% dels habitatges oferts a Barcelona eren de lloguer temporal, i els augments més forts d’aquesta oferta coincideixen amb l’anunci o aplicació de legislacions de control de rendes. Segons altres mitjans, la porció de l’habitatge que s’oferia com a lloguer de temporada quan es va començar a aplicar la regulació era del 90%, evidenciant el frau de llei en el que actuen els operadors privats a la ciutat.
De totes les mesures, el topall al preu del lloguer és la que continua causant més demandes i mobilitzacions. Durant les negociacions de la Ley Vivienda, es va advertir que una regulació incompleta del topall portaria a disfuncionalitats i atemptaria contra el propòsit de la llei, per l'alta probabilitat de frau en els contractes. Es va avisar que la falta d’inclusió del lloguer temporal i d’habitacions en la regulació de preus portaria a la situació actual. A hores d’ara, afirmar que les mesures de regulació no funcionen és fer-se trampes al solitari.
I Junts és el gran exponent d’aquestes trampes. Actualment, són qui menys legitimitat tenen per queixar-se que les polítiques de regulació no funcionen, després d’haver tombat al Parlament i al Congrés normatives que corregirien les disfuncionalitats.
Avui no és un bon dia pels detractors de la regulació de l’habitatge, perquè es publiquen dades oficials de la Conselleria de Territori sobre el topall a Catalunya que confirmen que les polítiques funcionen. La baixada del preu del lloguer a Catalunya a conseqüència de la regulació de rendes va ser entre un 3% i un 5%.
Que el topall del lloguer és efectiu no és una sorpresa pels i les expertes en habitatge, perquè posar límits a l'especulació funciona. Les polítiques proposades per entitats i moviments com l’Observatori DESCA, la PAH, el Sindicat de Llogateres, IDRA i moltes altres, s’estudien des de fa anys amb una visió comparada i s'apliquen des de fa dècades en ciutats i estats amb un nivell de resultats i protecció del dret a l'habitatge a anys llum del nostre.
La crisi de l’habitatge és un fenomen global, comú en molts centres urbans. Però mira, potser els detractors de la regulació troben arreu la manera d’acabar penjant el mort de la crisi a les polítiques antiespeculatives, i no en les que durant les últimes dècades han fet de l’habitatge un bé de mercat per especular.
Ara que els preus insostenibles s’identifiquen amb la disfunció del mercat privat, s’acusa els moviments de l’habitatge de demonitzar i generalitzar amb els operadors, les promotores, amb les i els agents immobiliaris. Es diu que no es pot suposar que totes tenen mala fe, i que actuen seguint inèrcies que els individus no poden controlar.
Perquè deu ser cert que hi ha operadors que apliquen la llei de contenció de rendes correctament, grans tenidors que ofereixen lloguer social, o agents immobiliaris que cobren els honoraris a qui toca. També hi ha accions del sector privat, voluntàries o legals, que estan donant resposta a la crisi d’habitatge, com el desenvolupament de cooperatives d’habitatge, la introducció del 30% d’habitatge protegit en noves promocions immobiliàries, o assumir el compromís de no desnonar a les llogateres. Però s’acumulen multes per valor de 6 milions d’euros a grans tenidors per no oferir lloguer social sota la llei 24/2015. I les assemblees d’afectades del Sindicat de Llogateres o la PAH continuen plenes de casos de racisme i mòbing immobiliari, retencions infundades de fiança, cobraments indeguts d’honoraris per part d’immobiliàries, o lloguer temporal en frau. Així que si, tenen el permís per desconfiar dels operadors privats del sector.
El suport social per a la regulació de l’habitatge és molt àmplia, i no es limita a un sector “ideològic”. El 81% dels i les catalanes estan a favor de regular el lloguer, i el 73% de la població de l’estat espanyol està a favor de restringir els lloguers de temporada.
La politització de la crisi de l’habitatge és inevitable. Aquesta s’empeny pel malestar que causa la precarietat de no poder accedir a l’habitatge, però també per idees que ens fan visualitzar un futur menys llòbrec. Digues-li ideologia. Les demandes de la fi d’especulació venen de la demostrada incapacitat del mercat privat d’abastir d’habitatge sense crear i eixamplar desigualtats. I sicreure que tothom té dret a tenir cobertes les necessitats bàsiques com l’habitatge és ideologia, benvinguda sigui.
Aparentment, The District va portar molts “experts”, però continuen sent incapaços de proposar respostes a la crisi. Si existeixen fórmules dins del mercat per efectivament reorientar les pràctiques d’inversió, no sembla que aquests espais les estiguin acollint.
Són molt benvingudes totes les polítiques d’ampliació d’habitatge públic: el control de rendes funciona, però que sense una ampliació important d'HPO i la regulació contractes temporals i habitacions, costarà que ho faci en el seu màxim potencial.
Tot i això, no és vàlida com a única solució l’augment de l’oferta d’habitatge, tornar a la indústria del totxo. No només perquè s’ha demostrat que l’augment d’habitatges de lloguer no es correspon amb una baixada de preus pel mateix període, sinó perquè la nova construcció esgota el limitat pressupost global de carboni. I perquè un de cada deu habitatges a Catalunya està buit, així que ens queda encara molt marge per actuar sobre el parc existent.
Agraïments a: les dones d’Espai Zero Vuit, Carme Arcarazo, Guillem Domingo, i Miguel Ruiz