Fa temps que el Govern té pendent transposar regulació europea i aplicar un tipus efectiu del 15% a les grans empreses multinacionals. Va tan tard que Brussel·les ja ha portat Espanya davant la justícia europea per l'endarreriment, però tot plegat està vinculat a la reforma fiscal que des de la UE es demana per fer front al dèficit espanyol. El missatge de Brussel·les és clar: cal recaptar més. És per això que el que havia de ser una esmena relativament simple a l’impost de societats, s’ha transformat en una reforma fiscal exprés. Ahir acabava el termini perquè els partits proposessin esmenes a la proposta de llei, de manera que es reformaran també altres impostos.
És un moment clau per assegurar que sortim de marcs d’austeritat 2.0. Espanya segueix per sota de la mitjana europea en pressió fiscal -36,8% enfront del 41,7%-. Per tant, existeix molt marge per a tenir una fiscalitat més justa, augmentar la progressivitat dels impostos a la renda, al capital i al patrimoni, i tancar permanentment els forats de la fiscalitat corporativa. Concretament, els impostos verds representen només un 1,5% del PIB enfront del 2% de la mitjana de la UE. És fonamental augmentar la pressió fiscal que gravi significativament els combustibles fòssils i sortir de la cua de la fiscalitat verda.
Què passa quan tenim una proposta real d’assegurar una major sostenibilitat fiscal que s’alinea amb imperatius climàtics, com la consolidació de l’impost a les energètiques? Doncs ens trobem amb un xantatge polític de grans empreses com Repsol, ampliat comunicativament per articles on s’insinua que el gravamen acabarà de frenar la inversió energètica a Espanya. Un relat que divergeix de la tònica general on l’estat espanyol tothom es felicita a si mateix per les grans taxes d’inversió en energies renovables, que han superat les expectatives.
A la pràctica, Repsol està aconseguint frenar l’impost perquè ha aconseguit que Junts condicioni el seu suport a tota la reforma a què es tregui l’impost extraordinari energètic. El PNV s’ha desmarcat, i Sumar, ERC i la resta de partits han presentat les seves pròpies esmenes on sí que mantenen l’impost a les energètiques. Aparentment, una inversió promesa al Camp de Tarragona per un total de 1.100 milions d’euros ha frenat la consolidació d’un impost que només en dos anys n’ha recaptat més de 800. Si podíem allargar aquest impost almenys tres anys més, com es proposa fer amb el de la banca, on està el cost d’oportunitat aquí?
La reforma, però, va més enllà d’assegurar el tipus mínim efectiu del 15% i de la consolidació dels impostos extraordinaris. Està en joc el gravamen de l’IVA per a pisos turístics d’estades de curta durada en zones d’habitatge tensades, la pujada de l’IRPF a les rendes altes, o la creació d’un Impost de Solidaritat de Grans Herències per evitar la competència a la baixa entre autonomies per l’impost de successions.
Diverses entitats de la societat civil, entre elles Espai Zero Vuit, demanem més mesures per la reforma fiscal que posen el focus en el benestar col·lectiu. Proposem acabar amb els privilegis del règim especial de les SOCIMIs, i de les societats d’inversió com les de capital variable (SICAV) o d’Inversió Lliure (SIL), que fomenten la financerització de l’habitatge i de les terres agrícoles; establir un impost progressiu a propietaris d’habitatges buits segons el nombre de propietats; o elaborar una veritable llista de paradisos fiscals i augmentar les capacitats i recursos per lluitar contra l’evasió fiscal.
Actualment, l’evasió fiscal de les elits a Espanya és de 140.000 milions d’euros anuals, suficient per a doblar els recursos de l’acció climàtica o per augmentar les partides en protecció social. Les esmenes presentades pels grups es votaran al Congrés en les pròximes setmanes, i cal que tots els partits, inclòs Junts i el PNV, votin d’acord amb les necessitats fiscals, socials i climàtiques col·lectives.
Agraïments a Alessandra Palomar.