Ara, sí. Després de la manifestació unitària de dissabte contra la turistificació a Barcelona, els mitjans s’han fet ressò de les demandes per limitar i decréixer el turisme a la ciutat.
Malauradament, la majoria de debat a xarxes ha girat al voltant de la coherència de les accions individuals: dels i les manifestants (segur que elles també viatgen!), dels turistes a Barcelona (quina culpa en tenen?), o de les persones espectadores (quin impacte tenen aquestes consignes en el meu propi oci i descans?).
Però com diuen Murray i Cañada, i com cita Pacheco, centrar el debat en les contradiccions entre les demandes públiques i les accions personals redueix el problema a la coherència d’accions individuals, despolititza el debat i deslegitima les demandes. La impaciència per sentir que estem lliures de retret ens porta a preguntar-nos què podem fer-hi a títol personal, però desplaça les responsabilitats del col·lectiu cap a l’individu, quan realment la turistificació és una qüestió de polítiques públiques i de diversificació econòmica. Jo proposo centrar-nos en l’anàlisi de les polítiques i demandes.
Fa unes setmanes va tenir lloc l’escola d’estiu d’Alba Sud, sobre pensament crític del turisme i la seva transformació. En la taula rodona de moviments socials d’oposició a macroprojectes i esdeveniments es va comentar la necessitat de diversificació productiva a Catalunya per reduir la dependència del turisme.
La turistificació és el procés de transformació socioespacial d’un territori a conseqüència del creixement de les activitats turístiques que fa que la vida social i econòmica d’una regió es vegi subordinada a aquestes activitats, desplaçant altres necessitats i usos. I la priorització de l’activitat turística limita la possibilitat de diversificar l’economia, local i regional, cap a altres sectors, com els serveis o la indústria.
La definició que ens interessa de diversificar fa referència a produir productes o serveis diferents per evitar-ne la dependència d’un de sol. El turisme va suposar el 2019 al voltant d’un 12% del PIB català: la dada per si sola no explica per què la dependència a Catalunya del turisme és massa alta, però s’entén si s’analitza l’escassetat creixent dels recursos necessaris per desenvolupar l’activitat turística, i l’actual promoció de polítiques públiques que augmentaran aquesta dependència.
El que es necessita perquè un indret sigui desitjable com a destí turístic són la disponibilitat d’immobles; un interès cultural o natural; uns costos de producció baixos, que en el cas del turisme són la mà d’obra; i un accés a recursos energètics i naturals per mantenir l’activitat.
Quan el turisme creix, aquest augmenta la demanda de totxo; busca nous espais culturals i naturals per introduir-los al mercat turístic; pressiona per reduir els costos a través de la precarització de la mà d’obra; i necessita més recursos bàsics com l’aigua i l’energia. I en un context de crisi en l’accés a l’habitatge, crisi climàtica i de precarietat laboral en el sector turístic, un creixement d’aquesta indústria és incompatible amb els interessos socioambientals de la ciutadania catalana. És per aquest motiu la manifestació de dissabte passat demanava posar límits i decréixer el turisme.
Actualment, les polítiques públiques locals i nacionals catalanes aposten per la “desestacionalització, desterritorialització” i elitització del turisme (també anomenada reorientació cap a un públic de nivell adquisitiu més alt). Però aquestes propostes no suposen aturar el creixement, sinó continuar-lo en altres geografies, estacions i públics.
Per poder fer front a les tensions que sorgeixen arran del turisme, no té sentit augmentar els turistes al novembre si no reduïm dràsticament la turistificació en els mesos de temporada alta. I encara té menys sentit augmentar el pes del turisme en regions que encara no en són dependents, quan ens trobem precisament en un context de rebuig en les zones més turístiques de Catalunya a causa de l’impacte negatiu evident.
Un exemple clar d’aquest mer desplaçament en el creixement ha estat l’anunci del PSC del suposat tancament de 10.000 pisos turístics a Barcelona, que anirà acompanyat d’una obertura de 5.000 places hoteleres a Barcelona i 15.000 a l’àrea metropolitana.
La proposta política institucional es queda tímida davant d’un decreixement necessari. Tot i que alguns partits a Barcelona han acceptat analitzar la reducció de creueristes, cal anar més enllà i posar atenció a les demandes de Posem Límits Al Turisme. Aquestes inclouen l’eliminació dels pisos turístics i la regulació del lloguer de temporada i d’habitacions; limitar els macroesdeveniments; posar fi als privilegis del sector turístic en la gestió de l’aigua; o revisar a l’alça les condicions laborals en el sector turístic, entre d’altres. I caldrà eventualment realitzar una planificació econòmica i democràtica catalana, en l’àmbit local i nacional, que busqui augmentar la diversificació econòmica i reduir la dependència de la indústria turística.
Agraïments a: Alessandra Palomar