Us vull parlar de quatre valents: el Carles, l’Ariel, l'Isabel i la Sofia.
El Carles. Ens vam posar en contacte fa un mes, quan amb El suplement vam decidir que faríem un reportatge sobre l’eutanàsia. Tenia la necessitat d’explicar-se. El seu pare va suïcidar-se tirant-se pel balcó perquè no podia suportar més el dolor que li causava la seva malaltia. "Per què ens has volgut explicar aquesta història?", li preguntava. "Egoistament per mi. Haig de ser capaç de parlar d’això, encara que sigui dur. Fins ara no volia sentir-ne parlar", deia. La mort, i sobretot el suïcidi, són un dels tabús més grans que encara existeixen a casa nostra.
L’Ariel. És el primer i únic metge condemnat a Espanya per eutanàsia. Treballava a l’hospital de Móra d’Ebre quan ajudà a morir a una dona de 82 anys que feia dies que li demanava que acabés amb el patiment. Tenia càncer de colon, tensió baixa, infart de miocardi i diabetis descompensada i, consensuadament amb ella i amb la família, va administrar-li una substància letal. Ara no hi tornaria. El càstig social que ha rebut és massa alt. El van acomiadar assenyalat pels propis companys i va haver de marxar a viure a Gran Bretanya amb la seva família per poder treballar. La història es va repetir quan el diari sensacionalista The Sun el va relacionar amb aquell cas d’eutanàsia i el van tornar a fer fora de la feina.
L'Isabel. La vaig conèixer a la seu de l’Associació Dret a Morir Dignament. "Quan se senten veus que diuen que l’aprovació de la llei de l’eutanàsia seria una crida al suïcidi, convé recordar-los que existeix la llei del matrimoni homosexual i no vol dir que estiguem obligats a casar-nos amb persones del mateix sexe", va dir-me, "és només un dret. No una obligació".
I la Sofia. És infermera de cures pal·liatives i ara té Parkinson. Quan no es pugui valer per ella mateixa vol tenir la llibertat per decidir si vol o no acabar amb la seva vida. "Un gos pot morir dignament, acomiadat per la seva família, a mans d’un veterinari. En canvi, jo no podré fer-ho".
Les històries que hem explicat aquest dissabte a Catalunya Ràdio demostren que aquest no és un tema mèdic, sinó social. Convé posar-ho sobre la taula, no només a través d’un treball de les emocions, si no anant al fons, fent una revisió de l’anomenada llibertat. La dreta, que és qui fins ara s’ha mostrat més crítica amb l’eutanàsia, hauria d’aferrar-se als principis liberals dels seus ideals. La llibertat, individual i col·lectiva, ha de ser el pal de totes les banderes. Siguin del color que siguin, portin els noms que portin. Perquè precisament el que ens fa iguals és el respecte per la llibertat de l’altre a prendre decisions diferents a tu.
El Carles, l’Ariel, la Isabel i la Sofia ja formen part de la llista dels valents. Volen desafiar els amos, els reis i els bisbes. Lluiten perquè tots nosaltres puguem decidir, sense imposar. Un gest que, en el món egoista i salvatge on vivim, trobo admirable. Entre els homes, i les dones, encara hi ha dignitat, humanitat.
El Carles. Ens vam posar en contacte fa un mes, quan amb El suplement vam decidir que faríem un reportatge sobre l’eutanàsia. Tenia la necessitat d’explicar-se. El seu pare va suïcidar-se tirant-se pel balcó perquè no podia suportar més el dolor que li causava la seva malaltia. "Per què ens has volgut explicar aquesta història?", li preguntava. "Egoistament per mi. Haig de ser capaç de parlar d’això, encara que sigui dur. Fins ara no volia sentir-ne parlar", deia. La mort, i sobretot el suïcidi, són un dels tabús més grans que encara existeixen a casa nostra.
L’Ariel. És el primer i únic metge condemnat a Espanya per eutanàsia. Treballava a l’hospital de Móra d’Ebre quan ajudà a morir a una dona de 82 anys que feia dies que li demanava que acabés amb el patiment. Tenia càncer de colon, tensió baixa, infart de miocardi i diabetis descompensada i, consensuadament amb ella i amb la família, va administrar-li una substància letal. Ara no hi tornaria. El càstig social que ha rebut és massa alt. El van acomiadar assenyalat pels propis companys i va haver de marxar a viure a Gran Bretanya amb la seva família per poder treballar. La història es va repetir quan el diari sensacionalista The Sun el va relacionar amb aquell cas d’eutanàsia i el van tornar a fer fora de la feina.
L'Isabel. La vaig conèixer a la seu de l’Associació Dret a Morir Dignament. "Quan se senten veus que diuen que l’aprovació de la llei de l’eutanàsia seria una crida al suïcidi, convé recordar-los que existeix la llei del matrimoni homosexual i no vol dir que estiguem obligats a casar-nos amb persones del mateix sexe", va dir-me, "és només un dret. No una obligació".
I la Sofia. És infermera de cures pal·liatives i ara té Parkinson. Quan no es pugui valer per ella mateixa vol tenir la llibertat per decidir si vol o no acabar amb la seva vida. "Un gos pot morir dignament, acomiadat per la seva família, a mans d’un veterinari. En canvi, jo no podré fer-ho".
Les històries que hem explicat aquest dissabte a Catalunya Ràdio demostren que aquest no és un tema mèdic, sinó social. Convé posar-ho sobre la taula, no només a través d’un treball de les emocions, si no anant al fons, fent una revisió de l’anomenada llibertat. La dreta, que és qui fins ara s’ha mostrat més crítica amb l’eutanàsia, hauria d’aferrar-se als principis liberals dels seus ideals. La llibertat, individual i col·lectiva, ha de ser el pal de totes les banderes. Siguin del color que siguin, portin els noms que portin. Perquè precisament el que ens fa iguals és el respecte per la llibertat de l’altre a prendre decisions diferents a tu.
El Carles, l’Ariel, la Isabel i la Sofia ja formen part de la llista dels valents. Volen desafiar els amos, els reis i els bisbes. Lluiten perquè tots nosaltres puguem decidir, sense imposar. Un gest que, en el món egoista i salvatge on vivim, trobo admirable. Entre els homes, i les dones, encara hi ha dignitat, humanitat.