Això passava els anys 90 del passat segle: aquella bona senyora, natural de les profundes Castelles, instal·lada a la ciutat catalana des de feia anys, va inscriure els seus dos fills en una escola de les que impartien les matèries en català. Ho va fer perquè aquell centre era de primera categoria quant a pedagogia i educació de la sensibilitat: ella, la mare, tenia titulació superior i exercia la seva professió. S’havia informat de l’excel·lència de l’escola triada.
El director de l’escola va voler un dia esbrinar si l’expressió oral de la dama, sempre en llengua castellana, entrava algun cop en conflicte amb la catalana en el cas que els seus fills, que la parlaven a les classes i amb els companys, l’introduïssin al domicili familiar.
- Això no passa mai –explicà la senyora-. De vegades a casa els meus nens entre ells s’increpen en català, però l’idioma familiar és el castellà. Miri, a nosaltres ens sembla perfecte que, junt amb l’espanyol, aprenguin el català, si no, hauríem escollit qualsevol altre col·legi de signe lingüístic únic, oi?
Al director li va semblar que calia aclarir més les coses i entrar no en el tema del bilingüisme perfectament assumit pels menuts, sinó en el possible mur que ella tal vegada, personalment, dreçava davant la llengua catalana.
-Però vostè, senyora, comprèn el català.
-Naturalment! Per la meva professió em cal entendre el que lliurement volen expressar els meus clients. Això per descomptat.
-I, doncs, com és que vostè, que fa anys que viu aquí, no el parla gens, el català?
Havia saltat a l’aire la fatídica pregunta. I aquell ambient del despatx del director es va glaçar de sobte. La senyora va esperar uns segons només per refer-se i decidir la resposta:
-És que no em ve de gust.
El director, llavors, no va insistir. Què podia dir?
No els ve de gust, els ve costa amunt, ho volen trobar més difícil que no és. Estan preparats des de segles per viure plenament el monolingüisme, però malgrat viure entre nosaltres i acceptar l’aprenentatge d’altres llengües en el cas dels fills, ells i elles, els grans, són possessors d’una única llengua, exalçada i adorada.
Més encara, podria ser que aprenguessin un idioma estranger, però no el català. L’estampa heretada dels temps dels Àustries de l’home català trabucaire, rude, pagesívol i, en tot cas vassall, es repeteix generació rere generació. Els catalans, si volen defensar el seu idioma, que ho facin, però que entenguin que és de segona. A mi no em ve de gust.
El director de l’escola va voler un dia esbrinar si l’expressió oral de la dama, sempre en llengua castellana, entrava algun cop en conflicte amb la catalana en el cas que els seus fills, que la parlaven a les classes i amb els companys, l’introduïssin al domicili familiar.
- Això no passa mai –explicà la senyora-. De vegades a casa els meus nens entre ells s’increpen en català, però l’idioma familiar és el castellà. Miri, a nosaltres ens sembla perfecte que, junt amb l’espanyol, aprenguin el català, si no, hauríem escollit qualsevol altre col·legi de signe lingüístic únic, oi?
Al director li va semblar que calia aclarir més les coses i entrar no en el tema del bilingüisme perfectament assumit pels menuts, sinó en el possible mur que ella tal vegada, personalment, dreçava davant la llengua catalana.
-Però vostè, senyora, comprèn el català.
-Naturalment! Per la meva professió em cal entendre el que lliurement volen expressar els meus clients. Això per descomptat.
-I, doncs, com és que vostè, que fa anys que viu aquí, no el parla gens, el català?
Havia saltat a l’aire la fatídica pregunta. I aquell ambient del despatx del director es va glaçar de sobte. La senyora va esperar uns segons només per refer-se i decidir la resposta:
-És que no em ve de gust.
El director, llavors, no va insistir. Què podia dir?
No els ve de gust, els ve costa amunt, ho volen trobar més difícil que no és. Estan preparats des de segles per viure plenament el monolingüisme, però malgrat viure entre nosaltres i acceptar l’aprenentatge d’altres llengües en el cas dels fills, ells i elles, els grans, són possessors d’una única llengua, exalçada i adorada.
Més encara, podria ser que aprenguessin un idioma estranger, però no el català. L’estampa heretada dels temps dels Àustries de l’home català trabucaire, rude, pagesívol i, en tot cas vassall, es repeteix generació rere generació. Els catalans, si volen defensar el seu idioma, que ho facin, però que entenguin que és de segona. A mi no em ve de gust.