El dia començava fort per la Clàudia. “Fa dies que només sé que m’ignores” deia el missatge del Sergi. Passàvem de sobte del bon dia i bona nit i com vas a aquest epitafi esculpit amb katana. Primer van ser uns missatges simpàtics un cop van coincidir en un grup per fer aquell màster en aquella escola de negocis de la zona alta de Barcelona. El màster va passar, el flirteig va seguir. La Clàudia tenia parella llavors, el Fèlix, amb qui va tallar un any després. En aquell període el Sergi i la Clàudia només s’enviaven algun enllaç d’alguna notícia i comentaven una mica i una mica de hihi i haha.
La Clàudia vivia fora de Barcelona, prou lluny per justificar dues nits d’hotel entre setmana per poder assistir a la Fira que es feia al febrer. Dimecres i dijous. I ella valenta, el dissabte abans, després d’un vermut que es va allargar amb la Sara i la Tere va enviar el missatge al Sergi: “què? Sopem la setmana que ve?” I una emoticona d’un nino amb les galtes enrojolades. No havien passat cinc minuts i el Sergi ja havia respost amb un “Jo busco el lloc, tu només porta el somriure”. El Sergi no només és un bon auditor, i un jugador de pàdel notable: és força torero malgrat no gaire ‘matador’. En tot cas van quedar.
El carrer Aribau és un dels pocs carrers de Barcelona en què encara hi ha una oferta de bars i restaurants atractiva i que t’hi fa anar, on pots anar d’un lloc a l’altre. Dinar al Nairod, berenar tard al Tàndem, sopar al Mediamanga i les coses sèries a l’Ideal. Per dir alguna cosa. Dimecres a dos quarts de nou, amb la idea de no allargar es diuen, i el Sergi cap allà un quart d’hora abans. Ve a peu i passa per un basar i veu flors. S’atura. Compra una rosa a preu de barril de Brent i després de fer-se-la retallar segueix Aribau avall, fins a la cantonada amb Consell de Cent, una artèria que obtura els carrers veïns. Coses de Barcelona.
En el darrer tram del passeig comença a ploure. I a ploure malament com deia el Raimon. El nostre auditor es mulla poca estona però amarat com una bossa de te. Entra al restaurant maleint el temps i content que no hi hagués opció de terrassa per reservar. Un cop dins demana una copa de fino per temperar l’ànima. Què voldrà la Clàudia? Sempre hi va haver tensió i ganes, però ella tenia parella i ell no gosava anar més enllà de la brometa. Ella era encantadora, tal com sona, amb una d’aquelles rialles mudes, que només fa un sorollet quan deixa aire, com per no molestar. I seguia plovent. Arribarà tard segur. La pluja sempre li recorda al Sergi que el que volem és refugi, un lloc on poder aturar-se. Sovint aquests indrets tenen nom de persona.
No hi ha desgràcies quan em convé deia el poeta sarcàstic per entomar les notícies del dia. L’auditor mira i remira el mòbil amb desfici. Aprendre és una cosa, viure segons el que has après és tota una altra cosa, li diu el seu amic en un missatge per desitjar-li sort per la cita. Coi, què vol dir ara l’expert, es pregunta el Sergi. I just entra un paraigua al restaurant, que es tanca simultàniament per deixar veure la Clàudia. Ha amarat l’entrada amb gotes de pluja i un somriure incandescent.
La resta, doncs bé, una ampolla de cava, riure durant gairebé dues hores, mentre van prendre diversos platets, dels quals destacaven un melós de vedella amb moniato i una espècie de cebiche a base de sardina i rave. Van compartir un coulant de xocolata amb pastanaga i bé, van fer allò d’anar a pagar. I en aquell moment ella li diu: “Paga tu el sopar, jo pagaré les copes i la resta”. Epa, pensa el Sergi, això va de veres.
Ja no plou. No gaire. Just per alegrar-se d’haver agafat la gavardina, pensa la Clàudia, i és bona idea que porti caputxa. Entren en una cocteleria que fa cantonada, els fan esperar per entrar darrere d’un fil vermell, no vindré mai més pensa ell. Un cop dins còctels moderns amb noms estranys i més fum i coloraines que gustos saborosos. Paga la Clàudia. Surten fora. Silenci incòmode i riure. Ara què, demana el Sergi. “Doncs ara, la resta” replica ella mentre li planta un petó als morros i li agafa la mà. Caminen tres carrers fins a arribar a l’hotel on s’està ella. Passen la nit. Segueix plovent. El matí de l’endemà no pot ser més esplendorós.
L’endemà van tornar a quedar, la Clàudia no va anar a la Fira perquè deia que no es trobava bé. El Sergi tampoc va anar al despatx. Resulta que els dos absentistes tenien molta feina follant-se amb desfici. Però va arribar divendres al matí. La Clàudia havia de passar per la Fira i el Sergi tenia una reunió a migdia que havia de preparar-se abans. El comiat va ser d’aquella manera. Ella entrant a la dutxa i ell dient que marxava que tenia pressa perquè havia de passar per casa a canviar-se abans de passar per la feina.
Es van escriure l’endemà. Va estar molt bé. Quan tornes. Què fas el cap de setmana aquell de març. Podríem sopar a casa teva. Fan un cicle de cine clàssic al cinema del poble. Què et sembla un vinet. Han obert un bar nou al carrer Blai. I així diverses propostes durant mesos. Van anar quedant, van seguir follant, però mai com el primer cop. Qui dia passa any empeny i així porten fins a Sant Joan. I l’amic del Sergi, expert en tantes coses, sobretot en tenir raó, li diu un dissabte fent un arròs que “Quan parlem de persones mai hi ha capítols tancats del tot”. I pensa que potser la Clàudia potser és la persona que li cal. Riuen, s’entenen i potser ara aniria bé fer un viatget i veure què tal.
La Clàudia no ho veu clar. L’altre dia li deia a la Tere que potser trobava a faltar allò que tenia amb el Fèlix, però no al Fèlix. I avui sortint del gimnàs li ha confessat a la Sara que vol estar sola, que no té ganes de més Sergi. No té ganes de gaire més. A la feina no paren de collar, no és que sigui la putada d’iniciar el tercer trimestre, ni el projecte aquell amb els belgues, és que n’està fins als nassos. No és ella, ningú la veu, i sembla que tampoc l’escoltin. La Clàudia li diu al Sergi de fer un cafè, una birra, el que sigui, prop de la seva feina, quan plegui. La conversa és curta. Ella li diu que ja no sent el mateix, que alguna cosa s’ha acabat i que necessita el seu espai, i temps, i que potser l’estiu donarà el parèntesi que ambdós necessiten. Potser sí.
Però ja som meitat de setembre. El Sergi ha dit de quedar. No hi ha respostes fins al primer d’octubre, que enguany cau en dijous. Ella per fi es manifesta: “Ei, hauríem de parlar si vols et truco, no t’ho volia dir així però he començat a veure’m amb una altra persona”. Hi ha missatges que són punyals, les paraules són afilades, siguin curtes o llargues, sempre saben on trobar òrgans vitals. Ell no entén res. I el Sergi només pot provar d’acabar amb dignitat escrivint unes frases que ell mateix recordarà per citar-se moltes vegades en barres de fusta engolint destil·lats: “Mai més em respondràs perquè la teva desesperança i il·lusió pasturen i cullen en un altre indret, que potser serà millor per un avui de potser però mai més autèntic que un sempre sostingut en el meu alè”. La Clàudia mira el mòbil, bufa, fa rodolar els ulls negres que mai més veurà el Sergi i tanca el mòbil. Salta de la cadira del bar del Gràcia on s’espera. Està contenta, per la porta acaba d’entrar el Carlos, que sí que sap fer-la riure, que sí que ha entès que no s’ha d’entendre res.