El 2006, durant el procés de desvitalització progressiva i galopant de l'Estatut, hi hagué un moment que semblava que tot anava de si ens traspassaven o no la competència en matèria d'aeroports, particularment el control de l'aeroport de Barcelona. Però era evident que el poble català, com a comunitat nacional diferenciada, era molt més que un aeroport, que quatre o setanta-dos.
Que, a hores d'ara, l'independentisme polític organitzat en partits hagi entrat en una crisi profundíssima per la presidència d'una diputació, per més que sigui la de Barcelona, és indicatiu no pas de la importància d'aquest ens de l'administració local, sinó de la inconsistència política, de la insignificança nacional, dels partits independentistes que es barallen públicament, mentre el PSC i tot Espanya fan mamballetes, altrament dit, aplaudeixen, mentre s'aguanten la rialla.
La solidesa democràtica, popular i nacional, demostrada per la gent el primer d'octubre d'ara fa dos anys ens salva del ridícul, sobretot si la comparem amb el trist paper protagonitzat per les sigles que figura que ens representen. L'estat espanyol, vist el que hem vist i el que encara ens queda per veure aquest mateix juliol, pot respirar tranquil. Ara i tant, l'alternativa política dels partits catalans situa la independència en un horitzó imprecís.
Mentre l'independentisme era socialment minoritari, per no dir clarament marginal en política, CiU pactava amb qui més li convenia (ERC, PSC, PP), mentre ERC feia el mateix, des de la seva petitesa institucional (CiU, ICV i el PSC). L'opció de la independència apareixia, quan ho feia, com a irreal, estratosfèrica, en el millor dels casos, utòpica. Per això se la ridiculitzava sense pietat, al Parlament i a tots els fòrums possibles.
Llavors i ara, convergents i republicans no es podien ni veure, en un sentiment mutu que aflorava amb més intensitat cada cop que havia de constituir-se el repartiment de parcel·les de poder en el marc autonòmic. Era aleshores que sortien les simpaties i les fòbies de cadascú, que, en l'àmbit local, prenien forma amb una fesomia pròpia. Tot plegat ben habitual, doncs, en els països democràtics que ja ho tenen tot fet i que només han de limitar-se a anar tirant de veta, amb les alternances institucionals inevitables, sense cap assignatura nacional, col·lectiva, pendent, ni cap horitzó excepcional, històric, com a poble, cap al qual caminar.
El 1931, la Generalitat republicana suprimí les diputacions i conservà la de Barcelona, amb Palau i mossos inclosos, convertida en Diputació provisional de la Generalitat de Catalunya. El 1984, Antoni Gutiérrez, Guti, defensà en nom del PSUC la supressió de les províncies i la constitució de Catalunya en província única, proposta que de seguida tingué la complicitat d'ERC i el mateix Pujol la brandà al Parlament, el 1988, sense arribar mai a bon port.
Quan el 6 d'octubre de 1934 el president Companys proclamà l'Estat Català, el gest no va tenir un ressò destacat en la societat catalana. És bo de constatar, però, que, en aquell moment, si bé no hi havia poble darrere, sí que hi havia polítics d'una solidesa forjada en una llarga trajectòria de lluita i compromís. Contràriament, en l'actualitat, ara que sí que hi ha poble, que sobretot hi ha poble i que, en certs moments, fa l'efecte que l'únic que tenim és poble, el que no sembla que tinguem són polítics amb sentit d'estat, mirada llarga i sense cap temptació de caure en la rutina de la política de sempre.
Que tot salti pels aires per uns càrrecs en unes desenes d'ajuntaments sobre un total de 947, en uns pocs consells comarcals o en una diputació, per gran que sigui, és indicatiu que hem tornat a les pràctiques rutinàries de repartiment de poder en la Catalunya més autonòmica que autònoma. I és aquí on som. Les aspiracions de vol gallinaci, d'aquesta Catalunya política d'ara, no tenen res a veure amb els anhels sense límits d'aquells compatriotes que fan tot el que poden i més per veure el seu país lliure i independent. Que es paguen de la seva butxaca viatges amb autocar cap a Brussel·les, Madrid, Estrasburg o cap on convingui de la nostra geografia, que passen fred i calor concentrats davant les presons, que es manifesten, que canvien cada any de samarretes, que omplen de groc tots els racons del país, que contribueixen amb els seus diners a pagar multes i fiances, i que, fins ara, suporten pacientment la manca total i absoluta de direcció política, les batalles de lideratges de campanar, l'absència d'una carta de navegació clara, comprensible i assumida per tothom, és a dir, l'orfenesa d'una veritable estratègia nacional comuna.
És aquest mateix poble que comença a estar cansat de l'espectacle deplorable a què se'l sotmet, espectacle que suscita confusió, desorientació i, ara ja, decepció profunda i qui sap si també indicis de desmobilització. Una mica farts de samarretes, performances i flors i violes, hom es demana si, realment, estem disposats a anar a totes per un objectiu que semblava irrenunciable i que, uns i altres, ens van fer creure que ja teníem a tocar: la independència de Catalunya. Presentar batalla davant l'adversari, que sovint és també l'enemic, fer l'esforç gegantí per la llibertat i la sobirania, no té res a veure amb cremar les naus per la presidència d'una diputació provincial. Quan, de debò, anem a guanyar, no podrem fer-ho amb l'amateurisme, la improvisació, la ingenuïtat, la mirada curta i el tacticisme de la imminència que s'arrosseguen des de mig matí del primer d'octubre de 2017.
Em nego a creure que a JxCat, ERC, CUP, ANC i OC no hi hagi gent que s'adoni que, per aquest camí, mai no arribarem a la independència sinó, a tot estirar, a la presidència d'una diputació provincial. I una nació no és una província, ni el Govern de Catalunya una simple diputació. Les sigles esmentades tenen persones sòlides, madures i de mirada llarga, amb la capacitat de crear empatia, sinergies i complicitats, amb tanta gent desaprofitada, desinteressada i disposada que, a l'interior del país i fora d'aquest, farien costat a la lluita per la independència. Només ens en sortirem amb patriotisme, sí, però també amb intel·ligència, mà esquerra i aquell punt de mala llet que engega el lliri de la mà fins al gerro amb aigua. I que l'hi deixa per sempre.
Que, a hores d'ara, l'independentisme polític organitzat en partits hagi entrat en una crisi profundíssima per la presidència d'una diputació, per més que sigui la de Barcelona, és indicatiu no pas de la importància d'aquest ens de l'administració local, sinó de la inconsistència política, de la insignificança nacional, dels partits independentistes que es barallen públicament, mentre el PSC i tot Espanya fan mamballetes, altrament dit, aplaudeixen, mentre s'aguanten la rialla.
La solidesa democràtica, popular i nacional, demostrada per la gent el primer d'octubre d'ara fa dos anys ens salva del ridícul, sobretot si la comparem amb el trist paper protagonitzat per les sigles que figura que ens representen. L'estat espanyol, vist el que hem vist i el que encara ens queda per veure aquest mateix juliol, pot respirar tranquil. Ara i tant, l'alternativa política dels partits catalans situa la independència en un horitzó imprecís.
Mentre l'independentisme era socialment minoritari, per no dir clarament marginal en política, CiU pactava amb qui més li convenia (ERC, PSC, PP), mentre ERC feia el mateix, des de la seva petitesa institucional (CiU, ICV i el PSC). L'opció de la independència apareixia, quan ho feia, com a irreal, estratosfèrica, en el millor dels casos, utòpica. Per això se la ridiculitzava sense pietat, al Parlament i a tots els fòrums possibles.
Llavors i ara, convergents i republicans no es podien ni veure, en un sentiment mutu que aflorava amb més intensitat cada cop que havia de constituir-se el repartiment de parcel·les de poder en el marc autonòmic. Era aleshores que sortien les simpaties i les fòbies de cadascú, que, en l'àmbit local, prenien forma amb una fesomia pròpia. Tot plegat ben habitual, doncs, en els països democràtics que ja ho tenen tot fet i que només han de limitar-se a anar tirant de veta, amb les alternances institucionals inevitables, sense cap assignatura nacional, col·lectiva, pendent, ni cap horitzó excepcional, històric, com a poble, cap al qual caminar.
El 1931, la Generalitat republicana suprimí les diputacions i conservà la de Barcelona, amb Palau i mossos inclosos, convertida en Diputació provisional de la Generalitat de Catalunya. El 1984, Antoni Gutiérrez, Guti, defensà en nom del PSUC la supressió de les províncies i la constitució de Catalunya en província única, proposta que de seguida tingué la complicitat d'ERC i el mateix Pujol la brandà al Parlament, el 1988, sense arribar mai a bon port.
Quan el 6 d'octubre de 1934 el president Companys proclamà l'Estat Català, el gest no va tenir un ressò destacat en la societat catalana. És bo de constatar, però, que, en aquell moment, si bé no hi havia poble darrere, sí que hi havia polítics d'una solidesa forjada en una llarga trajectòria de lluita i compromís. Contràriament, en l'actualitat, ara que sí que hi ha poble, que sobretot hi ha poble i que, en certs moments, fa l'efecte que l'únic que tenim és poble, el que no sembla que tinguem són polítics amb sentit d'estat, mirada llarga i sense cap temptació de caure en la rutina de la política de sempre.
Que tot salti pels aires per uns càrrecs en unes desenes d'ajuntaments sobre un total de 947, en uns pocs consells comarcals o en una diputació, per gran que sigui, és indicatiu que hem tornat a les pràctiques rutinàries de repartiment de poder en la Catalunya més autonòmica que autònoma. I és aquí on som. Les aspiracions de vol gallinaci, d'aquesta Catalunya política d'ara, no tenen res a veure amb els anhels sense límits d'aquells compatriotes que fan tot el que poden i més per veure el seu país lliure i independent. Que es paguen de la seva butxaca viatges amb autocar cap a Brussel·les, Madrid, Estrasburg o cap on convingui de la nostra geografia, que passen fred i calor concentrats davant les presons, que es manifesten, que canvien cada any de samarretes, que omplen de groc tots els racons del país, que contribueixen amb els seus diners a pagar multes i fiances, i que, fins ara, suporten pacientment la manca total i absoluta de direcció política, les batalles de lideratges de campanar, l'absència d'una carta de navegació clara, comprensible i assumida per tothom, és a dir, l'orfenesa d'una veritable estratègia nacional comuna.
És aquest mateix poble que comença a estar cansat de l'espectacle deplorable a què se'l sotmet, espectacle que suscita confusió, desorientació i, ara ja, decepció profunda i qui sap si també indicis de desmobilització. Una mica farts de samarretes, performances i flors i violes, hom es demana si, realment, estem disposats a anar a totes per un objectiu que semblava irrenunciable i que, uns i altres, ens van fer creure que ja teníem a tocar: la independència de Catalunya. Presentar batalla davant l'adversari, que sovint és també l'enemic, fer l'esforç gegantí per la llibertat i la sobirania, no té res a veure amb cremar les naus per la presidència d'una diputació provincial. Quan, de debò, anem a guanyar, no podrem fer-ho amb l'amateurisme, la improvisació, la ingenuïtat, la mirada curta i el tacticisme de la imminència que s'arrosseguen des de mig matí del primer d'octubre de 2017.
Em nego a creure que a JxCat, ERC, CUP, ANC i OC no hi hagi gent que s'adoni que, per aquest camí, mai no arribarem a la independència sinó, a tot estirar, a la presidència d'una diputació provincial. I una nació no és una província, ni el Govern de Catalunya una simple diputació. Les sigles esmentades tenen persones sòlides, madures i de mirada llarga, amb la capacitat de crear empatia, sinergies i complicitats, amb tanta gent desaprofitada, desinteressada i disposada que, a l'interior del país i fora d'aquest, farien costat a la lluita per la independència. Només ens en sortirem amb patriotisme, sí, però també amb intel·ligència, mà esquerra i aquell punt de mala llet que engega el lliri de la mà fins al gerro amb aigua. I que l'hi deixa per sempre.