Sempre he defensat la contenció. Més m’estimo una curta abraçada forta i expressiva que no una pluja de petons ensalivats. M’escau més un plat variat i mig ple que no una plata sencera de teca i més una breu conversa que no una pesada sessió. Una altra persona pot opinar el contrari, tothom té dret a les seves preferències. Els locutors, palesament, troben natural garlar hores i hores. Tothom al seu ofici, el meu valora molt la paraula escrita.
Una amistat, escolliu si ell o ella, em confessa que no pot sortir de casa sense mòbil, que de vegades ha desfet el camí quilòmetres enrere, perquè s’havia oblidat el mòbil; el mòbil, per a moltes persones, esdevé una oficina on, a més de les qüestions de la feina, hi és ofert el panorama de les xarxes socials, tafaneries i música. Cal respectar els casos de professionals específics -metges, urgències, policia. Tornant als esclaus del mòbil, els són particularment llaminers i multiplicadors els tuits, altrament dits piulades, perquè impliquen generalment molta gent. No sé per què les persones tenen tanta necessitat d’expressar el seu parer a l’ample món en resposta a una frase que ha dit el president de Rússia, una cantant armènia o un cuiner local. O comentar quelcom ocorregut, un incendi, un divorci, estadística, desnonament, o un exabrupte de qualsevol ximplet. És a dir, sí que ho endevino: saben que obtindran segurament una audiència que de manera directa i personal no guanyarien.
I un altre habitant del planeta també fa el seu comentari i, valent-se del missatge curt, finestra oberta, es crea un vel extens fet de mil o de cent mil opinions. El tuit és la teva balustrada personal, des de la qual increpes tot el món i el món sap el que penses, i pot celebrar el teu enginy. Hom té el poder de respondre a favor o opinar contràriament a el dit per una altra persona. “Fixa’t, el meu tuit sobre el ministre l’han retuitat vuit-centes persones...” ( “que no conec”, podria afegir ).
Fidel als meus principis (antiquats) de prudència i reserva, un servidor no té Twitter ni Instagram, ni sap a penes què és una aplicació, soc un pobre que envia curtíssims Whatsapps i algun material gràfic. Davant qualsevol signe que no entenc, m’esvero i em faig enrere. Me’n recriminen les amistats que compren per telèfon, que paguen per telèfon, atenen la Borsa per telèfon, conreen el tuit: "Te n’hauries de donar vergonya, un “tio” ferm com tu, sembla que et vulguis fer l’interessant", em diuen. No em fa ni fred ni calor: no vull aprendre cada dia una altra tecla, no vull ampliar la meva dependència del mòbil, el qual, a més a més, he restringit, fins al punt que, de viatge no me l’emporto: es queda sobre la taula: si hi ha missatges, ja els trobaré en tornar.
Vaig veure per primera vegada els mòbils a l’aeroport de Fiumicino a Roma, fa anys: el ramat de persones que arribaven d’un vol caminaven estirant la maleta amb una mà i sostenint amb l’altra contra l’orella allò que encara en diuen "il telefonino", prohibit durant el vol. Juraria que alguns no el tenien engegat, feien veure que parlaven. “Ciao, Nina, siamo bene”. Massa sovint fem veure que. Te’n recordes quan el telèfon servia per telefonar de tant en tant?
Una amistat, escolliu si ell o ella, em confessa que no pot sortir de casa sense mòbil, que de vegades ha desfet el camí quilòmetres enrere, perquè s’havia oblidat el mòbil; el mòbil, per a moltes persones, esdevé una oficina on, a més de les qüestions de la feina, hi és ofert el panorama de les xarxes socials, tafaneries i música. Cal respectar els casos de professionals específics -metges, urgències, policia. Tornant als esclaus del mòbil, els són particularment llaminers i multiplicadors els tuits, altrament dits piulades, perquè impliquen generalment molta gent. No sé per què les persones tenen tanta necessitat d’expressar el seu parer a l’ample món en resposta a una frase que ha dit el president de Rússia, una cantant armènia o un cuiner local. O comentar quelcom ocorregut, un incendi, un divorci, estadística, desnonament, o un exabrupte de qualsevol ximplet. És a dir, sí que ho endevino: saben que obtindran segurament una audiència que de manera directa i personal no guanyarien.
I un altre habitant del planeta també fa el seu comentari i, valent-se del missatge curt, finestra oberta, es crea un vel extens fet de mil o de cent mil opinions. El tuit és la teva balustrada personal, des de la qual increpes tot el món i el món sap el que penses, i pot celebrar el teu enginy. Hom té el poder de respondre a favor o opinar contràriament a el dit per una altra persona. “Fixa’t, el meu tuit sobre el ministre l’han retuitat vuit-centes persones...” ( “que no conec”, podria afegir ).
Fidel als meus principis (antiquats) de prudència i reserva, un servidor no té Twitter ni Instagram, ni sap a penes què és una aplicació, soc un pobre que envia curtíssims Whatsapps i algun material gràfic. Davant qualsevol signe que no entenc, m’esvero i em faig enrere. Me’n recriminen les amistats que compren per telèfon, que paguen per telèfon, atenen la Borsa per telèfon, conreen el tuit: "Te n’hauries de donar vergonya, un “tio” ferm com tu, sembla que et vulguis fer l’interessant", em diuen. No em fa ni fred ni calor: no vull aprendre cada dia una altra tecla, no vull ampliar la meva dependència del mòbil, el qual, a més a més, he restringit, fins al punt que, de viatge no me l’emporto: es queda sobre la taula: si hi ha missatges, ja els trobaré en tornar.
Vaig veure per primera vegada els mòbils a l’aeroport de Fiumicino a Roma, fa anys: el ramat de persones que arribaven d’un vol caminaven estirant la maleta amb una mà i sostenint amb l’altra contra l’orella allò que encara en diuen "il telefonino", prohibit durant el vol. Juraria que alguns no el tenien engegat, feien veure que parlaven. “Ciao, Nina, siamo bene”. Massa sovint fem veure que. Te’n recordes quan el telèfon servia per telefonar de tant en tant?