De les lleis aprovades la setmana passada al Parlament de Catalunya, en queda el record de les jornades eternes boicotejades per una oposició que se sap minoria aquí i Tribunal Constitucional allà. Però allò que fa d'aquells debats un punt d'inflexió en la història política d'aquest país, és que generen una nova legalitat.
Tot allò que ha aprovat el Parlament de Catalunya des de la seva reinstauració l'any 1980 quedava pendent de sanció per part d'una arquitectura estatal situada a 600 quilòmetres de distància.
La Llei de Transitorietat Jurídica i la Llei del Referèndum posen punt final a aquesta submissió i atorguen tota la sobirania al Parlament de Catalunya i a la resta d'institucions polítiques del país.
És un punt d'inflexió important i dibuixa una línia divisòria curiosa entre les forces polítiques del país: les que assumeixen un canvi que obeeix a la transformació i determinació d'una part significativa de la societat catalana aquests darrers anys; i aquelles que en comptes de mirar d'entendre aquesta transformació, dediquen tots els seus esforços a analitzar tots i cadascun dels articles d'una normativa constitucional espanyola que condemnava Catalunya a ser una comunitat autònoma.
Canviar les lleis és difícil, però canviar les mentalitats encara ho és més. Sobretot si aquestes mentalitats es troben instal·lades en una zona de confort.
Els anys de tutela espanyola -des de Moncloa, Ferraz, Gènova, el Constitucional o on sigui que rauen els de la nova política- ha provocat un esquema mental que assumeix el beneplàcit de Madrid en què tot allò que passa a casa nostra.
Per això Iceta li fa balls a Pedro, Albiol insulta en espanyol i en veu alta, Colau li fa un escenari a mida a Iglesias quan la visita, i Carrizosa estira el coll buscant el beneplàcit dels amos. Perquè és l'esquema polític propi d'una autonomia.
I per això és una notícia magnífica la submissió del PDECat, Esquerra i la CUP al mandat popular del referèndum. Perquè cadascuna d'aquestes forces polítiques, si haguessin pogut triar, ho hauria fet diferent i amb altres companys de viatge. Però han assumit que nosaltres votem, nosaltres decidim i ells obeeixen.
I és per això que aquestes forces polítiques faran possible el referèndum d'autodeterminació: perquè han entès que serà la societat catalana, el conjunt de la societat catalana i només la societat catalana, la que votarà i decidirà el seu futur.
Tot allò que ha aprovat el Parlament de Catalunya des de la seva reinstauració l'any 1980 quedava pendent de sanció per part d'una arquitectura estatal situada a 600 quilòmetres de distància.
La Llei de Transitorietat Jurídica i la Llei del Referèndum posen punt final a aquesta submissió i atorguen tota la sobirania al Parlament de Catalunya i a la resta d'institucions polítiques del país.
És un punt d'inflexió important i dibuixa una línia divisòria curiosa entre les forces polítiques del país: les que assumeixen un canvi que obeeix a la transformació i determinació d'una part significativa de la societat catalana aquests darrers anys; i aquelles que en comptes de mirar d'entendre aquesta transformació, dediquen tots els seus esforços a analitzar tots i cadascun dels articles d'una normativa constitucional espanyola que condemnava Catalunya a ser una comunitat autònoma.
Canviar les lleis és difícil, però canviar les mentalitats encara ho és més. Sobretot si aquestes mentalitats es troben instal·lades en una zona de confort.
Els anys de tutela espanyola -des de Moncloa, Ferraz, Gènova, el Constitucional o on sigui que rauen els de la nova política- ha provocat un esquema mental que assumeix el beneplàcit de Madrid en què tot allò que passa a casa nostra.
Per això Iceta li fa balls a Pedro, Albiol insulta en espanyol i en veu alta, Colau li fa un escenari a mida a Iglesias quan la visita, i Carrizosa estira el coll buscant el beneplàcit dels amos. Perquè és l'esquema polític propi d'una autonomia.
I per això és una notícia magnífica la submissió del PDECat, Esquerra i la CUP al mandat popular del referèndum. Perquè cadascuna d'aquestes forces polítiques, si haguessin pogut triar, ho hauria fet diferent i amb altres companys de viatge. Però han assumit que nosaltres votem, nosaltres decidim i ells obeeixen.
I és per això que aquestes forces polítiques faran possible el referèndum d'autodeterminació: perquè han entès que serà la societat catalana, el conjunt de la societat catalana i només la societat catalana, la que votarà i decidirà el seu futur.