Què passarà ara a Catalunya? Assumeixo que gran part del jovent català ens preguntem el mateix. Molts de nosaltres vam començar a entendre què era això de la política amb el procés en marxa. Ens sona Montilla, sabem que hi va haver un tripartit, no oblidem el 3%, però no recordem una Catalunya governada per algú que no tingui com a horitzó la independència.
L’acord que el PSC ha aconseguit amb Catalunya en Comú i Esquerra Republicana podria qualificar-se d’històric. No perquè les propostes suposin una transformació radical del paradigma que s’ha implementat a l’estat espanyol ençà que la formació morada, i ara la rosa, són socis de govern amb el grup socialista. Si no perquè aconsegueix fer un punt i a part a un conflicte polític i social. Tot i que aquest és preludi del preacord amb ERC.
El procés de diàleg que s’ha viscut en els darrers anys, i que probablement ha previngut un conflicte social major, ben segur que s’estudiarà a la història. La via de la desjudicialització abraçada per Pedro Sánchez, i impulsada amb l’eurodiputat Jaume Asens, ha mostrat ser efectiva per reduir les tensions a Catalunya. Caldrà veure a llarg termini si només aconsegueix calmar els ànims, si realment dona una sortida democràtica a les demandes d’una part molt rellevant de la població catalana, i com reconfiguraria el model territorial de l’Estat.
De moment, aquesta legislatura se centrarà en les coses del dia a dia, i podria ser la del dret a l’habitatge: 50.000 pisos protegits nous en els pròxims sis anys; 5.000 habitatges més pel parc públic de lloguer; la rehabilitació de 150.000 habitatges per incorporar-los al parc protegit, o evitar que 53.000 habitatges protegits passin al mercat lliure.
Tant Esquerra com els comuns han inclòs la qüestió entre els acords; tot i que fent honor al moviment que va catapultar Ada Colau, la major part els ha aportat la seva formació, juntament amb propostes ambicioses en matèria d’educació i salut. L’ala dels Comuns hereva de l’antiga iniciativa, els verds, també ha destacat en matèria climàtica i ha proposat un ampli ventall d’iniciatives, així aconseguint conjugar els dos cors del partit, la justícia social i la climàtica, amb la moderació socialista.
Tot i que el consell nacional dels comuns va aprovar-ho sense cap negativa, hi ha hagut crítiques de la militància per no ser prou ambiciosos, i per deixar de banda qüestions molt presents a les darreres campanyes, com el no a l’ampliació de l’aeroport o la millora de la protecció social a les persones immigrades, i accions contra el racisme estructural i institucional.
Pel que fa al model del finançament, sembla haver-hi un acord ample d’impuls republicà que planteja centralitzar progressivament la recaptació d’impostos, tot contribuint de manera equitativa i d’acord amb el principi de solidaritat territorial a l’Estat. En aquest sentit, sembla que ERC usa l’acord per reafirmar el treball fet i recordar al país les línies a seguir.
Punts que mostren un procés de renovació interna a l’esquerra són l’ampliació de la plantilla de Mossos d’Esquadra amb 5.000 efectius o impulsar i enfortir el Sistema de Policia de Catalunya. Aquests punts no han estat mai part del decàleg de la formació d’Albiach, però que mostren una reflexió sobre la necessitat de donar resposta a les preocupacions de la ciutadania sobre la seguretat.
En qualsevol cas, crec que és impossible no preguntar-se què passarà amb Catalunya quan governi –si governa– el PSC. O el que seria més preocupant, què passarà amb Catalunya si anem a una repetició electoral que ben segur desmobilitzaria l’esquerra i ampliaria la base d’Aliança Catalana.
A hores d’ara, i amb la tempesta que cau a Europa, els acords del PSC amb Esquerra i els comuns asseguren progrés social, el més important per la ciutadania. Caldrà que les bases republicanes estiguin a l’altura per protegir el país. Encara que això signifiqui una legislatura d’una plaça Sant Jaume socialista i qui sap, potser amb coalicions diferents a cada costat de la plaça.