L’extrema dreta vol que ho oblidem tot. Dreux, per exemple, va ser el primer poble que va experimentar amb el Front Nacional. Encara ara l’esquerra francesa ho recorda. El FN de Jean-Marie Le Pen va demostrar que podia arribar a ser un partit poderós a França, 40 anys després del final de la Segona Guerra Mundial. Ho va fer amb un discurs purista, incòmode, acorralat per la crisi del petroli dels anys setanta, l’atur creixent. Els pobles del voltant de París precaritzaven encara més la classe treballadora. Le Pen va aferrar-se a fer gran la desconfiança entre la població d’origen autòcton i la immigració del nord d’Àfrica. El pacte amb la dreta de Chirac va acabar de rematar-ho.
El populisme de cartró, amb el vestit del nacionalisme, sempre funciona quan la situació del país és inestable i el model de partits tradicionals trontolla. Passava abans i passa ara. A Besièrs (en francès, Béziers), a Occitània, a la regió del Llenguadoc-Rosselló, a mitja hora en cotxe de Narbona, tenen un alcalde que, aprofitat de la situació inestable, governa ratllant la intolerància democràtica.
Robert Ménard és periodista, fundador de Reporters Sense Fronteres. Un home de dretes que simpatitza amb el Front Nacional però que funciona com a independent i considera que el bon francès és el que és blanc, europeu i catòlic. Vaig entrevistar Ménard la setmana passada, per un reportatge que hem emès aquest cap de setmana amb El suplement de Catalunya Ràdio. És un home calculador, depredador, que no té problemes per explicar les seves xenofòbies.
"Vostè coneix la guerra? Vostè ha fet la guerra? Vostè ha estat refugiat? Crec que no. Jo he defensat tota la vida els refugiats, però els refugiats de veritat. No pas l’onada d’immigrants, que sota el pretext de ser refugiats, venen aquí per altres raons. Entre els que són autèntics refugiats, i certs homes o dones joves que arriben, suposadament refugiats, i que posen bombes a Europa, no es pas pot dir que sigui la mateixa cosa”.
El més sorprenent, més enllà del resultat que avui comentarem a totes les ràdios i televisions, és el que un es troba recorrent el sud de França, quan preguntes si voten l’extrema dreta. Al principi, no m’ho reconeixien però m’explicava el professor de Ciència Política de la Universitat de Montpeller Emmanuel Negrier que cada vegada la gent tendeix més a reconèixer que vota Le Pen. Si abans amb Jean Marie costava d’acceptar, ara hi ha persones que no tenen por de dir que volen un partit que és racistes i xenòfob.
A Espanya, actualment, governa el Partit Popular, un partit que va néixer de l’Alianza Popular, d’extrema dreta. A Itàlia hi ha l’Allianza Nazionale, que era un partit d’extrema dreta, sortit de l’MSI, feixista. Com deia Primo Levi, "no és lícit oblidar, no és lícit callar. Si nosaltres callem, qui parlarà?". La velocitat, d’aquest món canviant, ens està fent perdre la memòria. Ens estem tornant rucs, irresponsables. Juguen amb la nostra ignorància, que després ens farà sentir menys humans. Més culpables. Intolerable.
El populisme de cartró, amb el vestit del nacionalisme, sempre funciona quan la situació del país és inestable i el model de partits tradicionals trontolla. Passava abans i passa ara. A Besièrs (en francès, Béziers), a Occitània, a la regió del Llenguadoc-Rosselló, a mitja hora en cotxe de Narbona, tenen un alcalde que, aprofitat de la situació inestable, governa ratllant la intolerància democràtica.
Robert Ménard és periodista, fundador de Reporters Sense Fronteres. Un home de dretes que simpatitza amb el Front Nacional però que funciona com a independent i considera que el bon francès és el que és blanc, europeu i catòlic. Vaig entrevistar Ménard la setmana passada, per un reportatge que hem emès aquest cap de setmana amb El suplement de Catalunya Ràdio. És un home calculador, depredador, que no té problemes per explicar les seves xenofòbies.
"Vostè coneix la guerra? Vostè ha fet la guerra? Vostè ha estat refugiat? Crec que no. Jo he defensat tota la vida els refugiats, però els refugiats de veritat. No pas l’onada d’immigrants, que sota el pretext de ser refugiats, venen aquí per altres raons. Entre els que són autèntics refugiats, i certs homes o dones joves que arriben, suposadament refugiats, i que posen bombes a Europa, no es pas pot dir que sigui la mateixa cosa”.
El més sorprenent, més enllà del resultat que avui comentarem a totes les ràdios i televisions, és el que un es troba recorrent el sud de França, quan preguntes si voten l’extrema dreta. Al principi, no m’ho reconeixien però m’explicava el professor de Ciència Política de la Universitat de Montpeller Emmanuel Negrier que cada vegada la gent tendeix més a reconèixer que vota Le Pen. Si abans amb Jean Marie costava d’acceptar, ara hi ha persones que no tenen por de dir que volen un partit que és racistes i xenòfob.
A Espanya, actualment, governa el Partit Popular, un partit que va néixer de l’Alianza Popular, d’extrema dreta. A Itàlia hi ha l’Allianza Nazionale, que era un partit d’extrema dreta, sortit de l’MSI, feixista. Com deia Primo Levi, "no és lícit oblidar, no és lícit callar. Si nosaltres callem, qui parlarà?". La velocitat, d’aquest món canviant, ens està fent perdre la memòria. Ens estem tornant rucs, irresponsables. Juguen amb la nostra ignorància, que després ens farà sentir menys humans. Més culpables. Intolerable.