L’independentisme ha de gestionar un moment de regeneració que ha de passar necessàriament per una renovació total de dirigents i una formulació d'una proposta política que pugui ser assumida com a mínim denominador comú pels partits i les institucions. Alhora, ha de ser prou creïble per tornar a activar els centenars de milers de ciutadans que han desconnectat, que ja no voten, no militen i s'han instal·lat en la decepció i la tristor per l'oportunitat malaguanyada el 2017.
Mentre això no passa, la pilota és ara a la teulada d’aquells que aposten per una reforma de l’Estat que faci que Catalunya s’hi pugui sentir còmoda, amb llibertat per desenvolupar la seva llengua i cultura sense haver de viure instal·lada en l’autodefensa permanent. Aquells que somien amb una Espanya federal on els diversos pobles que l’integren visquin en igualtat tenen una nova oportunitat d’intentar-ho i demostrar a la societat catalana que la independència no val la pena i que hi ha futur dins d’Espanya. L’electorat els ha donat una nova ocasió que han d’aprofitar, bo i sabent que des d’Espanya es mobilitzaran tots els recursos per torpedinar-ho.
El PSOE té l’oportunitat de bastir una aliança més o menys estable amb els anomenats “nacionalismes perifèrics” que li assegurin les claus de la Moncloa per molts anys, barrant el pas a la dreta i la ultradreta. Això passa, en primer lloc, per complir fil per randa amb els compromisos d’investidura a Madrid i a Barcelona. De moment, només l’ús del català al Congrés és a la carpeta d’enviats. Resten a Esborranys el català a Europa, el traspàs de les competències d’immigració, el finançament singular o el traspàs integral de Rodalies.
Els partits catalans que donen suport als socialistes se saben atrapats pel xantatge de “o nosaltres o la dreta extrema”, però també tenen a sobre l’espasa de Dàmocles d’una militància que va avalar els pactes a contracor i enmig d’una malfiança justificada pels antecedents històrics. Sigui com sigui, no tornaran a la Plaça Sant Jaume si no fan la feina imprescindible de regeneració, que passa inexorablement –repetim-ho un cop més– per una renovació total de la dirigència de partits i entitats.
La Diada ha estat un bon reflex de la situació política del país. L’Independentisme, molt lluny dels moments àlgids de l’última dècada, encara és, tanmateix, el moviment polític amb més capacitat de mobilització d’Europa. L’Arc de Triomf era ple de gent jove, d’una generació que ha nascut i crescut al caliu de les mobilitzacions històriques de la Diada i que va experimentar en primera persona la repressió de l’1 d’octubre i la posterior fallida dels que havien de complir les lleis aprovades pel Parlament. Ells són cridats a protagonitzar la política catalana del futur. Confiem-hi.