Ja fa un quant temps que, gairebé d'una manera imperceptible, he anat carregant-me al damunt una motxilla invisible plena de dubtes i d'inseguretats. Una llosa forjada a base d'anys que, per bé que pugui sonar paradoxal, ha anat guanyant pes a mesura que m'he anat fent gran, biològicament i professionalment. Últimament, per exemple, quan em disposo a construir l'article que des de Nació em confien cada setmana, em martelleja una sensació incòmoda d'inseguretat que se sustenta en la certesa d'estar gairebé permanentment orbitant al voltant dels mateixos temes i l'escepticisme de si realment puc aportar res d'interessant que valgui el temps que el lector de torn hi pugui dedicar. Allò de la síndrome de l'impostor, que en el fons és sempre més de la impostora, perquè aquest mecanisme de defensa davant del judici aliè -en forma de qüestionament de les capacitats pròpies- preval sempre més en nosaltres que no pas en ells. Cert és que sempre acabo sobreposant-m'hi. I avui he volgut respondre'm i compartir el perquè.
La llum a aquesta foscor que m'ha servit per retrobar-me ha vingut de dues coses, de fa temps passades de moda: una conversa profunda i un llibre. De fet, la primera va portar-me al segon. L'endemà d'haver escoltat els dubtes existencials que fa un moment compartia amb vosaltres, un bon amic va receptar-me La utilidad de lo inútil, un assaig imprescindible de Nuccio Ordine, que -com tot bon lector amb un bon llibre- tenia rebregat i subratllat de tant haver-se'l rellegit.
A les primeres pàgines, l'autor comparteix l'anècdota de l'aigua, un discurs del professor i escriptor nord-americà David Foster Wallace als seus alumnes, a començaments d'aquest segle. Tot nedant, dos peixos joves es troben amb un de més vell que els saluda amb un "bon dia, com està l'aigua?". Els dos joves segueixen el camí fins que un es mira l'altre i diu "què dimonis és l'aigua?". El sentit d'aquesta història subaquàtica és el fet que les realitats més òbvies són les més difícils de veure i d'explicar. Als joves d'avui -i als que no ho són tant- els passa com als peixos d'aquesta història, que no s'adonen de com és l'aigua on viuen, que els manca la consciència d'entendre que la democràcia, la llibertat, la justícia i la igualtat que conformen el seu ecosistema tenen un origen i que per això cal valorar-los, cuidar-los i preservar-los com el que són, un bé escàs.
Ens ha tocat (sobre)viure en era del trastorn de dèficit d'atenció col·lectiu. I davant d'aquesta inèrcia a l'schroll infinit, comença a ser imperiosa la necessitat de desconnectar-nos per tornar a connectar. Ens passem el dia exclamant-nos perquè els més joves, especialment els mascles, s'estan escorant cada vegada més a la dreta. Abduïts com estem en un món cada dia més virtual, enfocat a idealitzar el futur i el que vindrà, hem anat enterrant la memòria d'un passat imprescindible per poder prendre consciència d'un present que estem deixant escapar entre els dits, a còpia d'anar lliscant pantalles.
Pocs mesos abans de morir, en una entrevista a El País, l'any 2022, Ordine defensava que cal fer entendre als estudiants que el clic a Facebook i tenir 1.500 amics allà, no és amistat, que se'ls ha d'ensenyar el que li diu la guineu al Petit Príncep de Saint-Exupéry: "M'has de domesticar". I això passa pel temps que estem disposats a dedicar als altres, diu ell. I jo afegeixo, als altres i a nosaltres mateixos. Domestiquem-nos. Contra el TDAH col·lectiu que ens envaeix, menys lamentar-nos i més Ordines i més Saint-Exupéry.