Orgull feixista. Madrid, dimecres 28 de juny de 2017. Els germans de dos dels joves assassinats a Vitòria el 3 de març de 1976 s’encaren a Rodolfo Martín Villa. El ministre franquista es dirigeix a les Corts espanyoles per ser condecorat durant l’acte de commemoració de les primeres eleccions legislatives després de la dictadura.
Els germans han vingut per honorar la memòria de les víctimes de Vitòria: Bienvenido, Francisco, Romualdo i Pedro Mari. L’exministre els menysprea, impàvid. Cap signe de penediment, cap paraula de condol, orgull feixista nu i cru. Li recorden la hipocresia de la visita a l’hospital de Vitòria tres dies després, el 6 de març de 1976: Martín Villa acompanyat de Fraga Iribarne escarnint les víctimes i atemorint activistes, periodistes i personal sanitari. Martín Villa respon, ara sí, que no se sent culpable, que no es penedeix de res. Els dos germans es pregunten com pot ser que una persona en recerca i captura per la Interpol sigui condecorada i homenatjada per l’Estat espanyol. I la resposta és fàcil: orgull feixista.
Vergonya olímpica. Pasqual Maragall va tenir la sensibilitat d’entendre què passava a Bòsnia, l’estiu de 1992, malgrat ser el protagonista polític de l’immens muntatge dels Jocs. Però ni ell, ni cap dels seus correligionaris, ni la immensa majoria de la societat catalana va fer l’esforç d’informar-se i denunciar l’Operació Garzón.
Aprofitant l’eufòria olímpica, entre el 29 de juny i el 14 de juliol de 1992, el jutge Baltasar Garzón inicia una operació contra l’independentisme per evitar accions reivindicatives durant els dies dels Jocs. Es detenen 45 persones acusades de pertànyer a una organització, Terra Lliure, que ja havia anunciat la seva dissolució. Disset dels detinguts denuncien tortures i no és fins a l’any 2004 que l’Estat espanyol és condemnat pel Tribunal Europeu dels Drets Humans per aquests fets.
(Nota justa de memòria: el 29 de juliol de 1992, el diari El Punt va organitzar un concert a la Devesa de Girona per denunciar les detencions i les tortures. Hi van assistir prop de 15.000 persones i hi van actuar Lluís Llach, Sopa de Cabra i Adrià Puntí, juntament amb d’altres artistes.) Si durant aquests dies us volen fer ballar a ritme del Cobi, recordeu: vergonya olímpica.
Garanties. Des dels cent personatges que es van adreçar al president Puigdemont per reclamar-li que aturi el referèndum, fins a la nova política amb permís de l’amo -comuns i no comuns-, passant per Foment de Treball, el Conde i el Círculo Ecuestre, es mostren preocupats per la suposada falta de garanties del referèndum que tindrà lloc el primer d’octubre.
No els vam escoltar reclamant aquestes garanties quan els fets de Vitòria, ni els vam veure gaire preocupats per les tortures l’estiu dels Jocs. De fet, no parlen de garanties ni pels passatgers de Renfe ni pels encausats i condemnats pel 9N. Reclamen garanties, ara, perquè és l’excusa fàcil per emmascarar la fòbia a comptar-nos i a saber què pensem com a societat.
L’1 d’octubre té el valor afegit de fer caure les màscares i despullar incoherències. Per això, també, el farem possible.
Els germans han vingut per honorar la memòria de les víctimes de Vitòria: Bienvenido, Francisco, Romualdo i Pedro Mari. L’exministre els menysprea, impàvid. Cap signe de penediment, cap paraula de condol, orgull feixista nu i cru. Li recorden la hipocresia de la visita a l’hospital de Vitòria tres dies després, el 6 de març de 1976: Martín Villa acompanyat de Fraga Iribarne escarnint les víctimes i atemorint activistes, periodistes i personal sanitari. Martín Villa respon, ara sí, que no se sent culpable, que no es penedeix de res. Els dos germans es pregunten com pot ser que una persona en recerca i captura per la Interpol sigui condecorada i homenatjada per l’Estat espanyol. I la resposta és fàcil: orgull feixista.
Vergonya olímpica. Pasqual Maragall va tenir la sensibilitat d’entendre què passava a Bòsnia, l’estiu de 1992, malgrat ser el protagonista polític de l’immens muntatge dels Jocs. Però ni ell, ni cap dels seus correligionaris, ni la immensa majoria de la societat catalana va fer l’esforç d’informar-se i denunciar l’Operació Garzón.
Aprofitant l’eufòria olímpica, entre el 29 de juny i el 14 de juliol de 1992, el jutge Baltasar Garzón inicia una operació contra l’independentisme per evitar accions reivindicatives durant els dies dels Jocs. Es detenen 45 persones acusades de pertànyer a una organització, Terra Lliure, que ja havia anunciat la seva dissolució. Disset dels detinguts denuncien tortures i no és fins a l’any 2004 que l’Estat espanyol és condemnat pel Tribunal Europeu dels Drets Humans per aquests fets.
(Nota justa de memòria: el 29 de juliol de 1992, el diari El Punt va organitzar un concert a la Devesa de Girona per denunciar les detencions i les tortures. Hi van assistir prop de 15.000 persones i hi van actuar Lluís Llach, Sopa de Cabra i Adrià Puntí, juntament amb d’altres artistes.) Si durant aquests dies us volen fer ballar a ritme del Cobi, recordeu: vergonya olímpica.
Garanties. Des dels cent personatges que es van adreçar al president Puigdemont per reclamar-li que aturi el referèndum, fins a la nova política amb permís de l’amo -comuns i no comuns-, passant per Foment de Treball, el Conde i el Círculo Ecuestre, es mostren preocupats per la suposada falta de garanties del referèndum que tindrà lloc el primer d’octubre.
No els vam escoltar reclamant aquestes garanties quan els fets de Vitòria, ni els vam veure gaire preocupats per les tortures l’estiu dels Jocs. De fet, no parlen de garanties ni pels passatgers de Renfe ni pels encausats i condemnats pel 9N. Reclamen garanties, ara, perquè és l’excusa fàcil per emmascarar la fòbia a comptar-nos i a saber què pensem com a societat.
L’1 d’octubre té el valor afegit de fer caure les màscares i despullar incoherències. Per això, també, el farem possible.