En les darreres dues dècades, Catalunya ha experimentat un creixement demogràfic molt significatiu. A principis del segle XXI, la població catalana superava lleugerament els sis milions d'habitants, mentre que avui ja ha superat els vuit milions. Aquest augment ha estat impulsat principalment per l'arribada de noves onades migratòries, fet que ha transformat el teixit social, econòmic i cultural del país. Ara, amb la previsió que en menys de vint anys Catalunya pugui assolir els deu milions d'habitants si no es regula la immigració, cal plantejar-se seriosament si aquest creixement és sostenible i desitjable.
L'argument central d'aquesta reflexió és clar: Catalunya ha estat històricament una terra d'acollida, però en l'actualitat cal prioritzar la qualitat de vida i la sostenibilitat dels serveis públics per sobre del creixement descontrolat de la població. Amb vuit milions d'habitants, el territori ja experimenta tensions en infraestructures clau com la sanitat, l'educació, les ajudes socials, el transport públic i l'habitatge. Aquests serveis es troben sovint al límit de la seva capacitat, fet que genera desigualtats i dificulta garantir un estat del benestar de qualitat per a tots els ciutadans.
L'increment constant de la població porta associats una sèrie de desafiaments. Un dels principals és l'accés a l'habitatge. L'oferta immobiliària no creix al mateix ritme que la demanda, fet que ha disparat els preus del lloguer i la compra, expulsant moltes famílies dels nuclis urbans i agreujant la segregació residencial. Una Catalunya de deu milions d'habitants accentuaria encara més aquest problema, fent de l'habitatge un bé cada vegada més inaccessible per a les classes mitjanes i populars.
A més, el sistema sanitari català, tot i ser un dels millors d'Europa, pateix una pressió constant. Les llistes d'espera s'allarguen, els professionals de la salut es troben sobrecarregats, mal pagats i la inversió en infraestructures no sempre és suficient per absorbir l'augment de la demanda. Amb un creixement poblacional incontrolat, aquests problemes es podrien veure agreujats fins a un punt insostenible, com ja comença a ser el cas en alguns municipis del país, com Vic, Manresa, Figueres, entre d’altres.
Un altre aspecte fonamental és el mercat laboral. Tot i que la immigració ha aportat mà d'obra en sectors estratègics, també ha generat tensions en determinades franges de la població treballadora, especialment en sectors amb salaris baixos. Un augment desmesurat de la població sense un creixement econòmic proporcional podria derivar en una precarització de les condicions laborals i un augment de les desigualtats, empobrint tot el país.
La sostenibilitat mediambiental és un altre factor a considerar. Catalunya ja pateix una pressió important sobre els seus recursos naturals, especialment en termes de consum d'aigua i territori urbanitzat. Un augment poblacional desmesurat implicaria un major consum d'aquests recursos, posant en risc la qualitat de vida futura dels catalans.
Davant d'aquest escenari, la resposta no pot ser el creixement il·limitat. En lloc d'apostar per una Catalunya de deu milions d'habitants, cal consolidar un model que prioritzi la qualitat de vida, l'equilibri territorial i la sostenibilitat dels serveis públics. Això implica una política migratòria racional i controlada, acompanyada de mesures que garanteixin la cohesió social i sent el català el pal de paller per a una bona integració i evitar tensions innecessàries entre la població.
Hi ha partits que creuen que la immigració no es pot frenar i que, davant del que ens ve, l'única solució és apujar els impostos per a garantir mínimament els serveis públics. Aquesta és la clau del que han de decidir els nostres polítics: si volen deixar que Catalunya segueixi creixent i, per tant, ser un país amb mà d’obra barata i un PIB per càpita cada cop més baix tot i tenir impostos més alts, o bé deixar de créixer i apostar per una Catalunya amb uns estàndards de qualitat de vida més alts i uns impostos adequats a les necessitats del país i a garantir el creixement econòmic. Aquest és el dilema que els nostres polítics haurien d'estar debatent al Parlament les setmanes vinents i mesos, més que anar anunciant inversions en això o en allò altre. Primer que defineixin quin model de país volen construir per a nosaltres i per a les generacions futures i, després, ja es veurà quines són les inversions o no necessàries. Però primer que defineixin el model i després que ens diguin com ho faran.
I per últim, possiblement, si bona part de la nostra classe política definís bé el model de país que volen construir, el nacionalpopulisme creixent arreu –i Catalunya no n’és l’excepció– veuria reduït el seu marge de maniobra, tant a les xarxes socials com en els discursos que fan. A més a més, segurament bona part de la població, inclosos els joves escèptics amb la democràcia, tornarien a creure en el sistema democràtic i institucional que ens hem dotat i que, tot i no ser perfecte, és el menys imperfecte de tots.