Reprenc el fil, en aquest escrit, i torno a fer citació de la conversa de Daniel Innerarity amb Pep Martí Vallverdú quan, arran del Primer d’octubre del 17, el periodista d’aquest diari li preguntava si la formació dels nous governs la veia com una oportunitat per resoldre’l, el conflicte entre Catalunya i l’Espanya. El professor Innerarity li responia que, arribats fins on havien arribat, probablement, les dues parts, l’Estat i l’independentisme, haurien descobert que les seves forces són suficients per donar batalla, però insuficients per guanyar-la de manera rotunda, i que l’altra part és irreductible.
Ara, aquí, ens trobem en la fase de la negociació per poder formar Govern. I és justament de negociació de què es tracta si una formació d’obediència espanyola, com és el cas del PSC, guanyadora de les darreres eleccions al Parlament, vol els vots de l’independentisme per a la presidència de la Generalitat. Totes les cessions i les concessions negociades amb el govern espanyol, des que Pedro Sánchez és president, arran d’aquella moció de censura a la qual l’independentisme dona suport a canvi de no res, les aconseguim perquè Catalunya li és imprescindible. Perquè quan no els fem falta, ja l’hem viscut, el tracte rebut.
El votant, avui, aquí, està desconcertat. Estem desconcertats. I ara preguntem-nos el perquè. L’independentisme, malgrat l’espantada de Junts de sortir del Govern, contra la voluntat de la meitat dels seus consellers, i de no donar suport a la llei de pressupostos, deixant caure el Govern, ha estat capaç d’escollir Josep Rull president del Parlament. Els diputats d’Esquerra, tot i que tenien el suport del PSC per a un seu candidat, demostraven, sense retrets, un gest de generositat en els seus convenciments: l’obediència catalana per a la segona autoritat política del país. Un encert, ser generós per a la unitat de l’independentisme. Ovació!
Però aquesta legislatura, l’independentisme no és majoritari al Parlament. I els candidats a la presidència de la Generalitat són, l’un d’obediència espanyola, Salvador Illa, guanyador dels comicis; l’altre, d’obediència catalana, Carles Puigdemont. Esquerra és l’únic partit de la cambra que en la seva línia política té els dos eixos per donar suport a cadascun dels candidats: les polítiques de progrés d’esquerra, pel que fa a l’eix social com el PSC; l’independentisme, pel que fa a l’eix nacional, com Junts. Li passa semblantment al PSC, pel que fa a l’eix nacional pot tenir el suport dels comuns i del PP, i de comuns i d’ERC i pel que fa a l’eix social. Aquest darrer va ser el pacte dels dos Governs d’Estesa del 2003 al 2010, que ens han portat, de fet, fins aquí, amb el darrer Estatut i el president Maragall, a qui ningú no pot negar l’obediència catalana. I, el president Montilla, després.
Ara, el president Puigdemont confirma que torna. I ha de tornar. I no ha d’entrar a presó. Per què l’haurien de detenir? El president Puigdemont ha de fer una arribada sense estridències, ell, que és un home intel·ligent i discret, i d’aquesta seva tornada l’independentisme polític i cívic no n’hauria de fer cap pressió emocional cap a la resta de partits, perquè els votants ja en tenen prou de tants de recels. I potser per això, entre altres motius, és que necessitem que els actors principals d’aquell primer d’octubre deixin pas. Alhora que necessitem, abans de tornar a fer-nos creure que treballarem per la independència d’aquest país, una llei electoral pròpia. Potser llavors ens la començarem a creure, la unitat de sigles de l’independentisme. De moment, en som escèptics. Per què? Doncs perquè la unitat de l’independentisme sempre és el mateix independentisme qui la trenca. I malament rai quan ens pot la conveniència pràctica i no pas el convenciment ideològic, perquè si es demana la unitat són les accions i l’actitud allò que justifica les idees. Si de debò volem un país lliure, refem-nos. No costa tant!