Repetim on som. La via unilateral ràpida a la independència va fer fallida. Hem entrat en una via gradual i multilateral cap a la independència. Aquest gradualisme implica no abandonar cap de les trinxeres on es construeix o es destrueix la nació catalana. Sense nació, mai hi haurà independència. El català i la cultura, el finançament just per poder abordar les necessitats dels catalans, les polítiques que garanteixin la cohesió social (treball de qualitat, habitatge, transició energètica) són claus per fer nació, davant dels reptes que implica el creixement en vint anys de dos milions d’habitants, molts d'ells procedents de la immigració, i davant del xoc del canvi climàtic. Per implantar-se, aquestes polítiques caldrà que comptin amb suports més enllà de la suma de vots de les forces independentistes, ara en minoria al Parlament, i sense cap perspectiva de deixar de ser-ho en el curt termini. Però, en qualsevol cas, els reptes són tan grossos que és recomanable per abordar-los concitar majories molt amples i que superin els fronts dreta-esquerra i independentisme-noindependentisme.
No hi ha cap altre camí real. Una altra cosa és seguir gesticulant sobre una confrontació política total que no existeix, des del moment que Junts ha investit a Pedro Sánchez a canvi de l’amnistia i del català a Europa. Per tant, ara, davant l’opció de la investidura d’Illa no es pot utilitzar interessadament que és un home del 155. I, en canvi, quan es va votar Sánchez, oblidar-se’n. Per tant, el dilema que els republicans s’han de plantejar en la possible investidura, seguint el seu fil roig en la història, és: o bé s’aconsegueix retenir els avenços assolits pel Govern Aragonès en diversos àmbits socials i culturals, s’avança en relació amb finançament i competències d’autogovern i es deixa oberta la carpeta de les relacions bilaterals Catalunya-Espanya reconeixent que hi ha un conflicte polític que amb els darrers 10 anys, el procés ha aconseguit visualitzar; o bé, es pretén un suport barat a Illa, basat en el suposat eix d’esquerres, on personalment no situo el PSC d’ara.
O bé, ERC deixa en mans del PSC d’Illa rebre el suport del Frankenstein habitual: comuns i PP amb l’abstenció de Vox. O bé es va a repetició electoral. En aquest cas, moltes enquestes (i el nas particular de sondejar amics i familiars) pronostiquen una creixent abstenció, especialment independentista, una pujada de diputats d’Illa per l’atracció de més vot a crèdit de l’elector fart del bloqueig polític, un encallament electoral de Puigdemont, una baixada d’Esquerra, la marginalització de comuns, la desaparició de la CUP, i el creixement de la ultradreta amb PP i Vox a l’alça i l’obtenció de grup parlamentari per part d’Aliança Catalana.
Volem que passi això darrer? Només ho desitgen Junts i la ultradreta. La repetició electoral venuda com a possibilitat d’assolir una nova i esclatant majoria independentista és una mentida. La veritat real és un nou assaig barroer d’intentar que el puigdemontisme vampiritzi les restes electorals republicanes i cupaires per posar-les al servei de la nova Convergència. Avui, sentia Trias a la ràdio i no s’amagava que la finalitat de Puigdemont, ara, era el partit i recuperar l’hegemonia (escolteu l’àudio de Catalunya matí). Però saben què pot passar si hi ha noves eleccions? Que, ni que hi hagués una llista Junts-ERC, no es podria presidir la Generalitat perquè l’abstenció no cedirà en tres mesos, ans creixerà.
Que com que en qualsevol cas, ERC no trencarà amb la tradició històrica de presentar-se amb la seva personalitat, Illa serà de nou el candidat a la Generalitat. I saben qui podria ser el seu soci? Amb la inevitable retirada definitiva de Puigdemont del primer pla polític (esperem tots que un cop retornat, i amnistiat o indultat) Junts seria el soci ideal per un govern sociovergent. Llavors sense les manies del 155. Així que, què és millor un macronisme lleument espanyolista condicionat per l’esquerra independentista? O bé un macronisme integral tèbiament catalanista? ERC va votar Pujol el 1980, Maragall el 2003, Mas, Puigdemont i Torra del 2012 al 2018. ERC ho ha fet sempre pensant en el millor pel país. Ara també ho farà.
Aquestes reflexions crec que vàlides per a tothom, no amago que van destinades especialment a la gent republicana: electors, amics o militants. Som en una fase precongressual de cara a un moment en què caldrà decidir model de lideratges i de partit. M’he posicionat obertament i apassionada per una opció. Però crec que els uns i els altres que legítimament estem defensant les nostres posicions internes, potser no sempre amb l’encert que caldria, ara ens toca un gest de responsabilitat i no especular sobre com desgastar l’opció adversària a partir del posicionament d’ERC davant de la investidura. Cal pensar en el país, cal pensar en Esquerra, el partit que camina cap als 100 anys, i no cal prendre decisions en funció d’una facció del partit.