Que al tren cada vegada hi ha més gent que mira el mòbil i no per la finestra és una evidència. I jo també formo part de l’obvietat. No sé si us passa però, que quan alceu el cap de la pantalla us adoneu que teniu gent al voltant que fa riure. Per com vesteixen, per com porten d’enredats els auriculars, per les cares fan quan teclegen missatges, per com dormen... Som una espècie, la humana, que- en general- fem gràcia.
En el discurs d’entrega del premi de literatura en llengua castellana Miguel de Cervantes, Eduardo Mendoza va aprofitar per parlar precisament d’aquest líquid gelatinós, temperat, d’elements còmics o absurds que trobem en tot allò que ens envolta. “L’humor ho impregna tot i tot ho transforma”, deia.
És cert que forma part de nosaltres. Però tinc la sensació que, des de fa uns anys, ens estem obsessionant massa en destriar-lo d’aquest tot. Abans de veure una pel·lícula volem que ens diguin si serà un drama o una comèdia, abans de llegir un llibre exigim saber si el to serà foteta o si serà acadèmicament impecable.
La responsabilitat recau sobre la pantalla. El mòbil s’ha convertit en la nostra maça. Ens han fet ser jutges de tothom. Vigilants. Si t’agrada, has de fer retuit. I tot plegat potencia la insensibilitat, el políticament correcte. Està alterant el nostre caràcter i està provocant que l’humor ja no sigui condició sine qua non de l’espècie humana si no una etiqueta més per classificar les coses.
Potser ens ho hem pres tot massa seriosament. Sembla que l’humor faci por perquè precisament canvia l’estatus. Ressalta les diferències. I, és clar, no ens agrada que ens diguin les febleses. Per això, al tren, abaixem al cap. Mirem el mòbil perquè si ens miréssim a la cara, riuríem. Som massa importants, transcendents. No volem perdre el temps mirant els altres.
Aprofito, companys de viatge dels catalans que van de Sabadell a Barcelona, per demanar-vos perdó. Si algun dia ric massa no és de ningú concret. Ho enteneu, oi? Me n'enric, de tots nosaltres.
En el discurs d’entrega del premi de literatura en llengua castellana Miguel de Cervantes, Eduardo Mendoza va aprofitar per parlar precisament d’aquest líquid gelatinós, temperat, d’elements còmics o absurds que trobem en tot allò que ens envolta. “L’humor ho impregna tot i tot ho transforma”, deia.
És cert que forma part de nosaltres. Però tinc la sensació que, des de fa uns anys, ens estem obsessionant massa en destriar-lo d’aquest tot. Abans de veure una pel·lícula volem que ens diguin si serà un drama o una comèdia, abans de llegir un llibre exigim saber si el to serà foteta o si serà acadèmicament impecable.
La responsabilitat recau sobre la pantalla. El mòbil s’ha convertit en la nostra maça. Ens han fet ser jutges de tothom. Vigilants. Si t’agrada, has de fer retuit. I tot plegat potencia la insensibilitat, el políticament correcte. Està alterant el nostre caràcter i està provocant que l’humor ja no sigui condició sine qua non de l’espècie humana si no una etiqueta més per classificar les coses.
Potser ens ho hem pres tot massa seriosament. Sembla que l’humor faci por perquè precisament canvia l’estatus. Ressalta les diferències. I, és clar, no ens agrada que ens diguin les febleses. Per això, al tren, abaixem al cap. Mirem el mòbil perquè si ens miréssim a la cara, riuríem. Som massa importants, transcendents. No volem perdre el temps mirant els altres.
Aprofito, companys de viatge dels catalans que van de Sabadell a Barcelona, per demanar-vos perdó. Si algun dia ric massa no és de ningú concret. Ho enteneu, oi? Me n'enric, de tots nosaltres.