"Fer periodisme és fer política". És el titular que l'octubre de 2023 vam triar per condensar l'entrevista a Xavier Giró, mestre de generacions de periodistes des de les aules de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). En aquest 2024 que ja s'esmuny, Giró ha publicat un llibre que dialoga amb la frase destacada d'aquella conversa -Contra la neutralitat-, un treball que recull el millor de les seves classes, enyorades perquè ja està jubilat, tot i que no ha perdut ni un gram de la intenció amb què s'expressava a la facultat. El llibre, que ha arribat a casa per Nadal, educarà la mirada crítica de futurs professionals sobre els mitjans, a partir del compromís amb la professió.
I la persistència de Giró amb el periodisme de pau i lluita, el que fuig de l'enunciat fals de la neutralitat, encomana la reflexió sobre la manera de fer les coses a l'ofici, obligadament autocrítica ara que toca fer balanç de l'any. Acostumats a avançar a l'esprint, sense la pausa necessària per escrutar l'impacte dels canvis tecnològics, hem donat per bons viratges i canvis de rutines a les redaccions, potser sense preguntar-nos prou bé si hi havia camins alternatius a la transformació accelerada de la nostra feina. Busquem notícies pròpies i polim articles per al curt i el mitjà termini com havíem fet sempre, però també perseguim el lector fins a l'últim racó de la xarxa amb un catàleg de textos pensats en clau de consum que abans mai ens havia ocupat.
L'assumpció resignada del nou paisatge als diaris -els de paper també són digitals- es deu explicar per l'ànsia d'arribar als lectors, ara amagats darrere d'algoritmes, convertits en una espècie que perd exemplars a marxes forçades. Aquest és un dels problemes troncals, haver de fer diaris per qui no vol llegir, perquè amb els que venen a buscar-nos no n'hi ha prou. Mirem l'audiència en temps real i les informacions més sucoses, les que costen temps de relació amb les fonts, les hem d'explicar en un vídeo d'un minut mentre encreuem els dits perquè algú superi el quart paràgraf. I els temes són bons en funció de com se'n dispara la lectura just després de publicar. Ho sabem a l'instant. La complexitat de la feina prèvia a la publicació pren valor a partir de les estadístiques, que no sempre són consonants amb la riquesa periodística de l'article i el seu impacte.
Preocupa més que ens expliquem senzill, no fos cas que la profunditat espantés la clientela, i el premi arriba quan els articles entren al Discover, l'aparador de Google als mòbils que en multiplica les lectures. Que estiguin ben escrits, una feina artesana en què importa cada paraula triada, només ho valoren els lectors de morro fi. Ara n'hi diem lectors premium. No és estrany, doncs, que a les redaccions cada cop sigui més difícil fer comprendre la diferència entre gèneres periodístics i que la jerarquia de les informacions hagi denigrat a qüestió secundària. Es parla de formats i les noves idees tenen categoria de futur negoci, vocabulari mercantil que concorda amb les urgències creixents als mitjans per rendibilitzar fins a l'últim recurs.
En la docilitat amb què s'han digerit tants canvis de paradigma hi deu haver pesat el relat de la viabilitat dels diaris, una equació de solució complexa, perseguida per totes les empreses periodístiques de Catalunya, almenys per les que aspiren a fer capçaleres que no s'embrutin amb porqueria. El camí en el qual ens hem deixat arrossegar tots plegats incorpora, però, una paradoxa. Si tothom aplica un motlle semblant i la precarietat guanya terreny, hi ha pastís per a un mapa comunicatiu ric i divers?
En qualsevol cas, els periodistes difícilment contribuiran a solucionar l'enigma empresarial si no són capaços de concentrar-se primer a enfortir una idea pròpia del que falla a l'ofici. I hi ha marge per sobreviure a la producció informativa asèptica, que entronca amb el concepte de la maleïda neutralitat que denuncia Giró. És a les mans dels qui creuen encara en la professió. Perquè en la batalla per cada notícia i cada tema de fons treballat durant mesos, i en la cura posada en cada paraula enfront de la desídia dels articles prefabricats en cadena hi ha la vacuna contra la uniformitat dels nous temps, els de la dictadura del periodisme de Discover.
Del que es tracta és de preservar l'essència de la professió. Ho descrivia amb més elegància Juan Antonio Giner al llibre La edad de oro del periodismo, quan citava Abe Rosenthal -llegendari director a The New York Times- i la seva recepta per respondre al repte constant d'esquivar noves crisis. "Afegir tomàquet a la sopa de tomàquet". Més substància, més periodisme.