Fins que els músics parin

El pare es convertia en un gegant quan arribava la sobretaula. Remenava el cafè i, amb les mànigues de la camisa arremangades, es disposava a escoltar abans de dictar consell. Com el dia que el seu fill gran, amb la convicció temerària d'un adolescent que creia tenir clar el que volia, li va dir que seria periodista. El pare, que deixava fer, va considerar encomiable tanta seguretat, però no es va estalviar una advertència que ha demostrat ser certa: "El teu germà viurà sempre millor que tu". La confiança que transmetia era tan apreciada com el seu principi de realitat. Sempre va saber el que es deia.

Ara que a la sobretaula ja no hi ha el pare, però el seu tarannà impregna les decisions més transcendents i també les més quotidianes, el periodista que un dia va ser adolescent celebra la fortuna d'haver tingut la millor brúixola a casa. I s'imagina quins consells podria oferir ara que es disposa a dir adeu als lectors, perquè canvia de feina i no tindrà més del privilegi d'aquesta tribuna. Uns missatges que hauria de transmetre amb la prudència que ha conformat el seu caràcter i la humilitat que pertoca a qui ha ensopegat moltes vegades. 

Pensa que, si aquestes fossin les seves últimes línies, el primer consell hauria de ser per als companys de redacció, a qui tant estima, per la complicitat teixida tots aquests anys i la confiança demostrada. Els demanaria que continuessin treballant amb la mateixa il·lusió, fent-se seu el diari, compromís que es practica cuidant cada article fins a l'última paraula. Amb l'ambició intacta i la solidaritat necessària per avançar en equip. Els diaris ben fets sempre han estat una obra col·lectiva, màxima que cal reivindicar ara que sembla que només es valoren les firmes, individualisme accentuat pel temps que ens ha tocat viure. 

El periodista que s'acomiada, partidari de la feina coral perquè es creu l'ofici, necessitaria personalitzar el segon consell. I entén que l'hauria de dedicar al seu amic Ferran, capità de la redacció, amb qui ha compartit el govern de la nau tots aquests anys. Arribat el moment d'entonar l'adeu, li diria que el camí recorregut ha estat un aprenentatge constant i que, en el futur, provarà de posar en pràctica tot el que ha observat, però que necessitarà retornar a l'oracle sovint, per no perdre el rumb. I també rumia que li hauria de recordar que pot estar orgullós del que ha construït, perquè la llavor plantada ha germinat en molts companys, com en qui ara s'allunya, el primer dels admiradors. I, finalment, li demanaria que es recolzés en l'Oriol, carregat de talent i amistat, la millor mà dreta possible, també amb ascendent natural sobre la redacció.

I, ja amb llàgrimes als ulls perquè l'edat l'ha fet més sentimental del que es pensava que seria, l'autor d'aquest butlletí té clar que s'hauria de dirigir també als lectors fidels, els que cada divendres han fet acte de presència en aquesta talaia des de fa més de vuit anys. I els transmetria que continuïn fent confiança a Nació, perquè els que hi treballen practiquen un periodisme honest. Els diaris han de tenir intenció i riquesa de veus, però sobretot s'han de parir des del compromís i l'honestedat. Des d'avui, la comunitat de lectors en té un de nou. 

El periodista, que desitjava ser breu i ja arriba al final del seu comiat, està decidit a permetre's una llicència a l'últim paràgraf. I cita David Carr i un passatge del seu llibre, La noche de la pistola, que tant li va agradar: "Avui tinc una vida que no em mereixo, però tots trepitgem aquesta terra amb la sensació que som un frau. El truc és donar les gràcies i confiar que l'aventura no acabarà massa aviat". Ballem, doncs, fins que els músics parin. 

Joan Serra Carné
Redactor en cap de Nació

Vols que t'arribi La Brúixola de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre-la.