La presentació de la biografia de Josep Pallach escrita per Joan Safont ha convocat un públic nodrit i tres presidents de la Generalitat aquest dijous a la llibreria Jaimes de Barcelona. Salvador Illa, Pere Aragonès i Jordi Pujol, i també el president del Parlament, Josep Rull, han estat presents en un acte que ha tornat a posar sobre la taula el llegat del líder socialista, que va morir sobtadament el gener del 1977. La periodista Esther Vera i el músic David Carabén han dialogat amb l'autor i han al·ludit a la necessitat que la política recuperi "l'esperit pallachista".
Carabén, fill d'un pallachista com Armand Carabén, exdirigent del Barça de Johann Cruyff, s'ha referit a les "dues enyorances" que va viure a casa, la derrota de la selecció holandesa al Mundial del 1974 i la mort de Pallach: "Però la socialdemocràcia ha acabat guanyant i tots ho som una mica d'alguna manera", lamentant que no hi hagi hagut "un PSC d'obediència catalana".
Josep Ramoneda, president d'Edicions 62, ha assenyalat en l'inici de l'acte que l'autor ha fet el que havia de fer, explicar el personatge, i ha avisat contra la temptació d'especular sobre com hagués estat el futur amb ell. Sí que ha subratllat que va ser un polític que va madurar a l'Europa democràtica.
Safont ha assenyalat que "Pallach va acabar guanyant, va fer de profeta però no va veure com la socialdemocràcia triomfava" i ha resumit l'ideari nacional del polític amb una frase seva: "Com a català, defenso el dret d'autodeterminació, com a socialista, la federació amb els altres pobles d'Espanya".
La transversalitat de Pallach ha quedat ben demostrada per la presència dels tres presidents. I és que la figura del líder socialista pot ser reivindicada en part des d'espais diversos. El PSC pot assenyalar que va encapçalar un corrent del socialisme i que alguns dels seus seguidors van entrar més tard en el PSC sorgit de la unificació socialista, com Josep Verde i Aldea o Raimon Martínez Fraile. Però ERC també pot vindicar-lo perquè l'Esquerra dels anys 70 va establir una aliança amb Pallach, amb qui compartia catalanisme i anticomunisme. Heribert Barrera i Pallach van ser molt amics i alguns pallachistes van recalar a Esquerra, com Xavier Rocha o Josep Maria Merino.
Evitar la ucronia
A la pregunta de què hauria passat si Pallach hagués viscut, Safont ha insistit en què ell no ha volgut anar més enllà de la seva mort, però que hauria tingut un "protagonisme polític i hauria format part del Govern Tarradellas". Carabén ha afirmat que és indiscutible que hagués estat un "pedagog", que era la seva altra passió vital. "Una persona que és jove els anys 30 amb totes les conseqüències i després es converteix en pedagog té el sen sentit. Era una manera de fer que la gent baixés a terra". "En un moment en què escoltem tants flautistes d'Hamelin, ens faria molta falta", ha dit.
Altres pallachistes van entrar a militar a Convergència, com Joaquim Ferrer o Pere Baltà. Pujol i Pallach foren adversaris que es respectaven. I a la mort de Pallach, el PSC- Reagrupament va concórrer a les primeres eleccions democràtiques, el 1977, amb la CDC de Pujol, formant el Pacte Democràtic. D'existència efímera, val a dir.
Entre els assistents, hi havia també transversalitat. Eduard Pujol (Junts), l'exconsellera convergent Irene Rigau, l'exseceretari d'organització del PSC Josep Maria Sala -de la branca de Joan Reventós, d'on van sorgir atacs furibunds contra Pallach-, pallachistes històrics com Amadeu Cuito, l'exministre Joan Majó i Joan Tapia, l'escriptor Antoni Puigverd, o la politòloga i membre de la junta d'Òmnium Mariona Lladonosa.