La figura de Josep Pallach (1920-77) continua sent un dels grans malaguanyats de la història de Catalunya. Líder històric de la branca més catalanista del socialisme català, i abanderat d’una socialdemocràcia que els anys 60 i 70 un altre sector socialista veia com a massa anticomunista, Pallach va morir pocs mesos abans de les primeres eleccions democràtiques.
El què hauria canviat d’haver viscut Pallach és un interrogant impossible de desvetllar. Però l’escriptor i periodista Joan Safont presenta una biografia interessant, Josep Pallach, política i pedagogia (Pòrtic), que revisita la vida del polític i a qui qualifica en el subtítol de “l’esperança truncada del socialisme català”. Hi conversem a la llibreria Ona.
Per què Pallach?
Aquest llibre és una iniciativa de la Fundació Josep Pallach, de Palafrugell, que ha mantingut la flama de la seva figura, sobretot en el vessant educatiu, i ha cregut que tocava fer una nova aproximació biogràfica que aplegués les aportacions que han aparegut i, alhora, equilibrés la figura del pedagog amb la del polític. Pallach és un personatge clau de la política del segle XX i crec que és bo recordar-lo.
Qui era Josep Pallach?
Era un pedagog que feia política i un polític que feia pedagogia. Van ser les seves grans passions. En part per aquella tradició liberal republicana que veia l’ensenyament com una manera de crear ciutadans. Al llarg de la seva vida té un seguit de mestres que li són referents.
Vostè viatja per tota la seva trajectòria. Abans de ser un socialdemòcrata, Pallach va ser un jove del POUM, molt influït per la figura d’Andreu Nin.
Fins i tot van participar en mítings junts. He pogut trobar els resums de premsa dels seus mítings, a La Bandera, la revista del POUM. Ell és fill d’un regidor d’Esquerra Republicana, té el pòsit del republicanisme federal empordanès, però d’alguna manera trenca amb el pare perquè representa l’statu quo i ell es radicalitza davant el que veu com la lentitud de les reformes republicanes i el Sis d’Octubre. Ho diu en algun article: si ha de venir alguna dictadura, que sigui roja.
"Va a l'exili amb 19 anys i ja ha tastat el totalitarisme, amb la desaparició de Nin. Veu el que és l'estalinisme molt abans que molts"
Però ja era un heterodox. Era antiestalinista.
Exacte. Ell milita al POUM amb 16, 17 anys. Va a l’exili amb 19 anys, però ja ha tastat el totalitarisme, l’estalinisme. El que alguns trigaran molts anys a veure-ho, ho ha vist ell amb la desaparició de Nin i del grup poumista de Figueres. Allò que deia Orwell d’estar pendent que no t’engeguin un tret des de la teva pròpia trinxera. El POUM era un partit marxista que no s’havia aplanat als designis de la Unió Soviètica i aquesta experiència l’impregnarà per sempre.
A l’exili a França, ell i la seva dona treballaran com a educadors. Estarà molt influït pels corrents pedagògics francesos.
L’escola francesa portava molt avantatge a l’escola catalana i a l’espanyola. Amb l’alliberament, el 1945, es forma un comitè per renovar l’escola i Pallach viu en primera persona al liceu experimental de Montgeron la posada al dia d’una escola que representava l’avantguarda. Però també té en compte l’experiència educativa catalana i s’escriu amb Alexandre Galí i farà la tesi doctoral sobre els mestres de Girona.
I com va acabar encarnant una de les ànimes del socialisme català?
L’experiència del POUM farà que molts antics militants evolucionin cap al socialisme democràtic. Llegeix El retorn de l’URSS d’André Gide i analitza com el model soviètic no funciona, com no és la dictadura del proletariat sinó d’una nomenclatura. Per ell, el socialisme ha d’arribar no per la via de Lenin, sinó per la via democràtica. A més, la socialdemocràcia alemanya, l’SPD, es posa al dia al congrés de Bad Godesberg quan diu que el marxisme és una de les influències del socialisme, però no pas l’única. Creu que Catalunya ha de tenir un partit socialista fort que uneixi la classe mitjana i la classe treballadora.
A l’exili, la seva relació amb Tarradellas passa per alts i baixos.
Totalment. Ell va conèixer Manuel Serra i Moret, que provenia de la Unió Socialista de Catalunya, engolida pel PSUC. Serra i Moret va aspirar a la presidència de la Generalitat quan renuncia Josep Irla, qui hi havia accedit a la mort de Companys perquè era president del Parlament. Al morir Rovira i Virgili, que era president del Parlament a l’exili, Serra i Moret era vicepresident i volia ascendir a la presidència. Però Tarradellas ja estava agafant posicions. Hi ha un gran enfrontament entre Tarradellas i Serra i Moret, que té el suport de Pallach. Durant anys la relació serà de desconfiança mútua.
Però amb el temps s’entendran, oi?
Tots dos són molt pragmàtics. Quan arriba el 1976, es posen d’acord i Pallach és el primer a reclamar el seu retorn com a president.
Home, tenien punts en comú. Tots dos són homes fets a ells mateixos. I comparteixen enemics: el PSUC.
Sí, i tots dos tenen un gran respecte per la CNT. Això d’estar fets a ells mateixos és un tret important. A diferència de Pujol, Cañellas, Reventós, Pallach ha viscut la guerra, té orígens humils i no és de Barcelona. I no prové, com els Pujol o Benet, del món catòlic. Més aviat del món lliurepensador i maçònic.
En el llibre fa una referència a la maçoneria. Ha desvetllat si hi pertanyia?
Li vaig preguntar a un dels testimonis del llibre i em va dir: “Els seus germans el reconeixien com a tal”. Home, el pòsit d’on ja venia el seu pare, aquell ambient liberal, d’influència de la Revolució francesa, era evident.
I la relació amb Jordi Pujol com va ser?
Es coneixen ja tard. Pallach té notícia de seguida dels Fets de Palau. Els orígens intel·lectuals i espirituals els separen, però els uneix el catalanisme i el pragmatisme. Pallach és un socialdemòcrata catalanista i Pujol és un catalanista interessat per la socialdemocràcia i la democràcia cristiana. Val a dir que tot i el seu laïcisme, Pallach sintonitza amb sectors del cristianisme progressista, que és present en el pallachisme, amb gent com Verde Aldea i Joaquim Ferrer. Pujol, que no és persona d’admirar molts adversaris, sempre ha mostrat admiració per Pallach.
Explica el darrer congrés del PSC-Reagrupament, el 8 de gener del 1977. Era un moment d’alegria. Però Pallach va morir l’endemà d’un infart. El va afectar molt la trobada de Pallach amb el polític alemany de l’SPD Hans Matthöfer?
Alguns atribueixen a aquesta reunió el seu infart. Pallach havia tingut una relació estreta amb l’SPD. Matthöfer, que serà ministre a Alemanya, era molt amic de Pallach, en qui veia un futur líder del socialisme espanyol. Però no entén la tossuderia de Pallach per constituir un partit català propi.
Què li diu Matthöfer en aquella reunió?
Que no hi haurà diners d’Alemanya si s’entossudeix a crear un partit socialista català. Que ell s’ha d’entendre amb el PSOE. Fins i tot que ell seria un gran líder del PSOE. Que la Internacional Socialista no reconeixerà mai un partit socialista català, que aquesta és una lluita que s’ha plantejat sempre.
L’infart va venir per molts motius. Ara no s’entendria que un polític que acaba de ser elegit líder d’un partit l’endemà va a donar classes, però és el que fa. Tot aquest temps ell continua donant classes i viu a Esclanyà, entre Palafrugell i Begur. I això no tenint gaire cura d’ell mateix. I havent de suportar uns nivells d’atac enormes des del moment que constitueix el PSC-Reagrupament.
"Pallach va patir uns atacs enormes. Narcís Serra va arribar a dir que el seu era el partit socialista que voldria Kissinger"
Va ser dels polítics catalans que ha patit una campanya més intensa en contra?
Quan el Reagrupament, on hi havia també l’ERC d’Heribert Barrera, es converteix en PSC-Reagrupament, es produeix una campanya molt forta. No tant del PSUC, amb qui Pallach sempre havia mantingut unes relacions fredes, sinó de l’altra branca del socialisme, el PSC-Congrés de Joan Reventós, i del seu entourage intel·lectual. Narcís Serra arriba a dir que el de Pallach és el partit socialista que voldria Henry Kissinger.
Serra va dir això?
Sí, sí. Tothom en va ple que rep diners de la CIA. Són les escorrialles de la Guerra Freda.
Moltes vegades hem escoltat allò de “si Pallach hagués viscut…”. Creu que d’haver sobreviscut a aquell infart, la història del país hagués estat diferent?
Al llibre no faig especulació ni ucronia. Però si havia arribat al gener del 1977 com un dels líders de l’antifranquisme, per les seves coneixences internacionals, la seva precocitat i experiència, estava cridat a un clar protagonisme. No sabem si hauria mantingut el Pacte Democràtic amb què el seu partit va anar en coalició amb Pujol en les primeres eleccions democràtiques, si hagués equilibrat de manera diferent la unitat socialista. Si es tornaria a trobar amb ERC, ja que Barrera es va desmarcar del Reagrupament per reconstruir Esquerra, però amb la idea de tornar-se a trobar. No ho sabem.
Com se l’imagina amb els anys recents de la política catalana?
Home, ara tindria més de cent anys… La seva dona farà aviat 104 anys.
S’hagués engrescat amb el procés?
Podem dir el que deia a El nostre combat, el 1956: “Com a català, defenso el dret a l’autodeterminació de Catalunya. Com a socialista, defenso la federació amb els altres pobles d’Espanya”. No sabem on l’hauria dut el temps, però ell era una combinació d’idealisme i pragmatisme. No hauria desaprofitat cap oportunitat. Per exemple, quan l’oposició es proposa boicotejar el referèndum per la reforma política, el 1976 i la gent va a votar, adverteix que la gent va per un altre camí i pot passar per sobre de l’oposició.
"Pallach deia que s'havia de pensar sempre en la independència, però no parlar-ne mai. Crec que darrerament passa el contrari"
Crec que Pallach no hagués estat processista. No m’atreveixo a dir el que hauria fet amb el procés, però la recreació amb el propi moment o el victimisme, el jugadamestrisme no feia per ell. Els seus seguidors recorden com Pallach citava el republicà francès del segle XIX Léon Gambetta, que deia que sempre s’havia de pensar en l’Alsàcia i Lorena però no parlar-ne, per referir-se a la independència, que s’hi havia de pensar sempre però no parlar-ne. Crec que el que ha passat darrerament és el contrari.
Què creu que diria del PSC actual?
Tampoc ho sabem. Pallach ja no arriba a la unitat socialista, on el PSC pallachista hi arriba ja molt engrunat. El que sí que podem dir és que el PSC actual es va fer socialdemòcrata i en Pallach ja ho era. Va pagar el preu d’avançar-se a la història.