L’Associació de les Publicacions Periòdiques en Català (APPEC) va organitzar una jornada internacional sobre el futur de les revistes en mercats de dimensió reduïda i llengües minoritàries. Un dels ponents va ser Rui Tavares Guedes, periodista portuguès i director del setmanari Visao, de més de 30 anys d’història i que ha acumulat un merescut prestigi com a mitjà rigorós que aposta pels continguts de qualitat. Hi conversem al hub social de la Fundació Bofill, entorn la situació dels mitjans i la realitat portuguesa, ben diferent de l'espanyola. 

Ha vingut a Catalunya a explicar com s’ho fa una revista per sobreviure en aquests temps convulsos al mercat mediàtic. Aquí hem vist desaparèixer moltes capçaleres. Quina ha estat la seva fórmula?
La fórmula de Visao ha d’esforçar-se al màxim per connectar amb els lectors aportant assumptes i enfocaments que generin interès una mica al marge de la bombolla mediàtica. És important treballar amb temps, amb densitat, apostant per anàlisis en profunditat. Ens resistim a caure en la bombolla en què tot és urgent, sense espai per pensar o interrogar-se. Per nosaltres, la tasca del periodisme és informar, però alhora fer pensar. La recepta, sobretot, és la qualitat. Has de diferenciar-te en un moment en què tothom té accés a la informació ràpida. És important tenir columnistes i analistes de qualitat, no buscar opinions que generin tan sols impacte. I alhora mantenir una pluralitat de veus que expressi bé la pluralitat de la societat, atents també a les tendències.  

Vostès travessen un moment complex. En quina situació es troben ara?
Són moments difícils. L’empresa propietària va entrar en fallida, estem en concurs de creditors, però Visao anava bé. No tenia pèrdues. Els treballadors volem continuar i comprar la marca. 

Tenen opcions?
Sí. Hem tingut la sort que el jutge ha separat els diversos mitjans del grup de quinze revistes. Coneixem els números i tenim suport dels lectors. Estem convençuts que quan es produeixi la subhasta estarem en condicions de continuar. Després de la crisi hem passat a vendre més. 

Un dels seus propietaris havia estat una figura que va ser primer ministre, Francisco Pinto Balsemao. 
Visao va néixer el 1993. El 1999 va entrar un grup en què hi havia Francisco Pinto Balsemao i un grup brasiler que editava la revista Avril, juntament amb uns socis suïssos. Després, Pinto Balsemao va prendre el control absolut, fins que fa uns anys va vendre el negoci de revistes. En una línia democràtica, podríem dir de centre esquerre, però sempre reconeguda com un mitjà de rigor, independent, que publica informacions contrastades. En cas de dubte, no publiquem.

Com s’adapten al nou entorn digital?
Tenim l’edició en paper i una edició digital amb 5.000 subscriptors. El contingut de la revista està tancat, és només per a subscriptors. La majoria dels nostres lectors tenen més de 45 anys, que en altres temps podria ser un problema però en aquests moments pensem que és una oportunitat.

Sí?
Són persones que tenen més temps i poder de compra. A més, la piràmide d’edat de Portugal és completament diferent de la de fa 30 anys. 

A la llarga s’hauran de plantejar com guanyar lector jove.
És clar. No som només una revista setmanal. Teníem diversos productes, des de Visao Història, Salut, Biografia i Visao Junior adreçada al públic jove. Però en aquesta fase el que volem és recuperar els lectors que teníem. 

Ha vingut just quan s’està commemorant els 50 anys de la mort de Franco. Vostès van tenir una transició una mica diferent… En què es diferencien tots dos estats? 
Tots dos tenen la mateixa matriu democràtica, però Portugal no té l’estructura territorial autonòmica. El més rellevant de la història contemporània portuguesa, en relació amb l’espanyola, és que nosaltres no vam patir una guerra civil, amb totes les fractures que ha deixat. Aquesta és la gran diferència. En un altre ordre, crec que Espanya ha sabut defensar millor el seu teixit empresarial que no pas Portugal, que ha venut molt del seu patrimoni productiu, en bona part a Espanya. Ha passat amb la banca portuguesa, gairebé tota espanyola.

Podem dir que els dos dictadors també eren molt diferents.
Completament. Salazar, que era professor universitari, era l’home del Portugalzinho, el Portugal petit. Era un pensar petit. L’escola obligatòria durava pocs anys. Sobre el paper de Portugal al món, Salazar va fer cèlebre una expressió: “Orgullosament sols”. El país tenia les seves colònies, però no mostrava ambició. No tenia la pretensió imperial de Franco.       

I com es contempla des de Portugal la política espanyola actual?
Nosaltres no tenim el tipus de debat entre el PSOE i el PP, tan agressiu. A Portugal, entre el centreesquerra del Partit Socialista i el centredreta del Partit Social Demòcrata hi ha més proximitats. Han col·laborat durant anys. A Portugal, la crispació que veiem al Congrés espanyol no s'entén.

La dreta portuguesa és molt diferent de l'espanyola?
Sí, no hi té res a veure. El fet de no haver patit la ferida de la guerra canvia moltes coses. Hi va haver la Revolució dels Clavells i la dreta que va sorgir no presentava els mateixos residus provinents de la dictadura. Francisco Sa Carneiro, líder de la dreta els anys 70, podia ser molt conservador, però no tenia lligams amb el règim dictatorial. 

Però ja tenen la seva extrema dreta, Chega. La veu molt similar a Vox?
En aquests moments, Chega està intentant copiar Vox, però no conec a fons l’extrema dreta espanyola. En el cas de Chega, és partit d’un únic referent, André Ventura. Ell és candidat a tot, a les europees, les generals, a president. Crec que a Vox hi ha més rostres que Santiago Abascal. Una altra cosa a dir sobre la dreta democràtica portuguesa és que no sabem com evolucionarà respecte a aliances de futur amb l’extrema dreta perquè formacions del Partit Popular Europeu han teixit aliances en alguns països.

Ens coneixem prou, portuguesos i catalans?
No ho crec. Jo conec Catalunya perquè hi vinc sovint i, de fet, crec que hi ha connexions culturals. Jo els dic als meus amics portuguesos que vinguin a Catalunya per Sant Jordi. En els anys de la presidència de Jorge Sampaio, amb Pasqual Maragall a Barcelona, hi va haver molt bona relació. Però després crec que no s’ha intensificat.