Juan Antonio Giner és una enciclopèdia del millor periodisme. Format a la Universitat de Navarra, on va ser vicedegà de la Facultat de Ciències de la Informació, la seva estada a Nova York becat per la Fundació Ford va acabar sent un viatge iniciàtic pel món de la comunicació. Ja no l'abandonaria mai. Cofundador d'Innovation Media Consulting Group, una de les consultores de mitjans més prestigioses del món, ha impartit classe en diverses universitats, entre elles les de Colúmbia, a Nova York. Una ciutat -diu- que, quan hi has viscut una vegada, no pots deixar de voler-hi tornar.
Del Watergate a la propera successió de Rupert Murdoch, Giner ha conegut tot tipus de mitjans, episodis i personatges de la història mítica de la premsa i, als seus 77 anys, explica molts episodis viscuts en un recull d'articles que ha aplegat a La edad de oro del periodismo (Llibres La Vanguardia). Com els millors periodistes, Giner és també un gran narrador d'històries, com ho mostra en aquesta conversa.
Vostè ha viscut in situ al cor del millor periodisme. En el llibre parla del Watergate, l'escàndol que va fer caure tot un president dels Estats Units.
Els homes clau de la investigació del Watergate, en contra del que es diu a Tots els homes del president, no van ser Carl Bernstein i Bob Woodward, que es van incorporar al cas més tard. Els tipus que van tenir més importància en això van acabar sent ignorats per la història, que van ser Barry Sussman, que era el city editor de The Washington Post, i Howard Simon, el subdirector.
Diu que Sussman és qui va publicar el millor llibre sobre el Watergate.
Sí, jo el vaig conèixer en un col·loqui a l'Escorial. Va venir a Pamplona, on jo feia de vicedegà, i ens vam fer molt amics. Quan vam fundar Innovation, va col·laborar molt amb nosaltres i va ser durant prop de 15 anys el nostre president del consell de direcció.
És qui es va adonar de la rellevància del cas?
A qui li donen el xivatasso que s'ha detingut cinc tipus a les oficines del Partit Demòcrata a l'hotel Watergate és a Howard Simon. Era un dissabte. Els divendres es feia el diari del dissabte i el diumenge. El director, Ben Bradlee, era fora. Desperten Barry i diu: "Això és una història del dimoni". I posa en marxa deu periodistes. El primer, un personatge de pel·lícula que feia la informació policial. Es passava la vida a les comissaries. Era tan conegut per la policia que, tot i haver-se acordonat la zona, ell va entrar com si res, el veien com un policia més. La primera història que es publica és d'aquest tipus.
Vostè ha pogut parlar del Watergate tot dinant amb Sussman a tocar de la Casa Blanca. Això són paraules majors.
Jo li he escoltat a Barry explicar la història del Watergate centenars de vegades. Explico al llibre com el van contractar de periodista. Ell és un jueu de Brooklyn i quan buscava feina va posar un anunci per paraules en una revista. Li van contestar de diversos llocs. Però va rebre una trucada oferint-li una entrevista amb un dels caps d'un diari de Carolina del Nord que aquells dies eren a Nova York a divertir-se i que podia anar-hi si no tenia inconvenient a anar a un apartament on tothom estava en pilotes. "No és el que jo esperava", va dir, "però d'acord". I sí, sí, va anar al lloc, va trucar i el va obrir un home nu. El van fer passar, va estar parlant amb l'editor, tothom en pilotes passant per allí, i li van oferir 55 dòlars a la setmana per treballar de periodista. Un que passava per allí va intervenir: "Home, que siguin 85". I l'editor diu: "Li pagaré 80 però no ho expliqui a ningú". Barry explicava això de manera fabulosa.
"Els tipus clau en la investigació del Watergate, Barry Sussman i Howard Simon, van acabar sent ignorats. Bernstein i Woodward van venir més tard"
Katherine Graham, la propietària del Post, li tenia molta consideració, crec que més encara que Bradlee. Li va encarregar la formació del seu fill Donald. Un noi que va voler treballar un any de cop, de policia a Washington, patrullant pel carrer. Deia que és el que l'havia ajudat més a conèixer la ciutat. Era una mica ingenu. Recordo que una vegada vam convidar Graham a una jornada amb editors perquè ens expliqués com va preparar la formació del seu fill i ens va dir: "Va ser molt senzill. Jo li vaig aconsellar que estudiés això i allò, i ell va fer tot el contrari. Va anar a la guerra del Vietnam, que jo no volia. Es va fer policia. Però ha resultat un èxit".
I com li va ara al The Washington Post amb el propietari d'Amazon, Jeff Bezos? Que ell comprés el diari no ha afectat la seva independència?
No, perquè fins i tot li han fet alguna clatellada. El que crec és que Bezos pensava que tot seria més fàcil i que la feina principal era tecnològica i digital, que ho ha fet, però no acaba de tenir les subscripcions que volia. Tenen recursos, els deixen viatjar, tenen corresponsals, però és complicat. Un fill meu és un gran fan d'Atlantic Magazine, un mitjà molt tradicional dels Estats Units que s'ha digitalitzat i va apuntar un camí a seguir. He sabut que la vídua de Steve Jobs ha donat 100 milions de dòlars per ajudar a la revista, i es veu que ho està fent amb altres mitjans, de manera discreta. Que aquesta gent que té tants diners faci això em sembla interessant. El transfons del llibre vol dir això: si desapareix el periodisme, desapareixem tots. És un bé de primera necessitat. Com es deia abans als Estats Units: pa, llet i diaris.
El periodisme pot desaparèixer?
És clar que pot desaparèixer. A la Xina no hi ha periodisme. A l'Iran, tampoc. A Veneçuela no hi ha periodisme. No ens pensem que som una cosa invencible. Pot arribar el dia que la societat digui que això no resol els problemes, que és disruptiu. El llibre és una reivindicació de l'edat d'or del periodisme perquè mai com ara hem tingut tan bon periodisme. Amb les plataformes, amb més recursos, amb més abast.
No comparteix les visions pessimistes sobre el sector.
Miri, quan jo feia COU als escolapis, teníem un professor molt conegut, Octavi Fullat.
Home, i tant, va ser professor a la UAB.
Era un home molt inquiet. Havia fet la tesi doctoral a Lovaina sobre Albert Camus, que va fer que jo llegís per primer cop Camus. Doncs ell, als alumnes més neguitosos, ens duia al despatx i ens deixava llegir Le Monde. Parlo de l'any 1966. Molts dies, ens deia: avui no l'han deixat entrar, que em sembla una frase tremenda. Per tant, quan em diuen que el periodisme està en decadència... Jo he viscut una època en què als diaris els aturaven a la frontera. Hi ha més i millor periodisme que mai, dins i fora d'Espanya. En el llibre intento explicar això, i faig un retrat de molts grans personatges.
El fundador de la BBC.
John Reith. Era un escocès conservador, de personalitat arrabassadora. Van autoritzar els anys 20 que hi hagués una ràdio pública i el primer enfrontament amb el govern per defensar la seva llibertat va ser amb Churchill, perquè l'emissora va informar d'una vaga. I això que Reith era un home molt conservador. Això trenca els esquemes.
Un personatge clau és Rupert Murdoch. Explica com es va fer amb The Wall Street Journal. Amb 93 anys, la seva successió és imminent. La família està dividida.
Els fills estan dividits a mort. El que se situarà al capdavant serà el fill petit, Lachlan. La més intel·ligent és una de les filles, però té molta personalitat i ja fa temps que va engegar el seu pare.
Lachlan passa per ser el més conservador dels fills, oi?
Això no ho sé. Que és el que té menys personalitat, sí.
"El futur dels mitjans no són les grans vedets"
Algú a qui no ha conegut a qui li hagués agradat conèixer?
El fundador de Le Monde, Hubert Beuve-Méry. La foto meva al llibre és precisament el que va ser el seu despatx. El seguia la màxima de Jules Renard quan deia que "no hi ha grans periodistes sinó grans diaris". El futur del periodisme no són les grans vedets. Per ser un gran periodista necessites un gran mitjà al darrere. Mirem el que ha passat amb Juan Luis Cebrián. Mai un director és més important que el diari. A Beuve-Méry li van voler donar els 3 milions de francs que el govern francès va donar a tots els qui van crear diaris a França després de la Segona Guerra Mundial i ell els retorna els diners. Després li van voler enviar diners de fons reservats i ell ho rebutja indignat dient una frase definitiva: "Som pobres i volem seguir sent-ho". Aleshores, com sobreviure? I ell va dir que "només fent un diari imprescindible, els lectors es veuran obligats a comprar-nos".
Com es va poder obrir pas fins a consolidar un projecte com Innovation Media Consulting Group. La clau del seu èxit quin ha estat?
Jo vaig poder anar als Estats Units amb una beca de la Fundació Ford per estudiar a l'Escola de Periodisme de Colúmbia. Allí els professors eren tots del The New Yor Times, The Washington Post, premis Pulitzer. Era fàcil conèixer gent i jo em vaig fer amic de persones que amb el transcurs dels anys s'obririen pas. A Colúmbia hi havia moltes residències per estudiants. Al número 1175 de Park Avenue, a la part jueva de l'Upper Side, hi vivia un empresari espanyol, Manuel Barturen, veí meu, que un dia em va dir si el volia acompanyar al funeral de John David Rockefeller. Vaig anar-hi i hi era tothom. Tots els polítics, com Kissinger. Recordo que Barturen em va dir: "M'han dit que tornes a Espanya". Em va mirar i em va dir una cosa que és certa: "Et passaràs la resta de la teva vida desitjant tornar a Nova York".
Va ser Horacio Sáenz Guerrero, director de La Vanguardia, qui al saber que aniria becat a Nova York, em va demanar que fes alguna crònica i així va ser com, el 1978, vaig començar a col·laborar amb el diari, amb un article sobre la vaga de diaris a la ciutat. Després, Juan Luis Cebrián em va demanar si volia col·laborar amb El País, i vaig fer-ho. Pagaven molt bé.
En un moment del llibre, diu que Elon Musk es pot carregar Twitter.
És que crec que ja ho està fent. Està desacreditant Twitter. Recordo que ja fa bastants anys em van convidar d'anar a un acte d'aniversari del departament d'Astrofísica de Boston i vaig anar-hi. Allí t'apuntes a un bombardeig. Hi intervenia Elon Musk, i recordo que em va impressionar veure com l'auditori, de gent molt rellevant, amb les majors eminències de l'astrofísica dels Estats Units, escoltava Musk com si fos un savi. D'aquell Elon Musk genialoide hem passat a aquest, descentrat i que està com una cabra. Tot el que està fent és de difícil recuperació, guanyi Trump o no. El tipus de negoci que té depèn molt dels subsidis i si té a la Casa Blanca algú proper li pot anar bé.
Vivint a Miami, es pot dir que està al cor de la fera, en territori Trump. Com veu les eleccions nord-americanes. Els resultats ens poden sorprendre?
Les eleccions... Vaig veure el debat entre Trump i Kamala Harris i va quedar clar que Harris s'havia imposat a aquest desgraciat. Ara bé, això no vol dir que Harris hagi de guanyar. Trump pot perfectament guanyar.
Ho veu el més probable?
Cal veure si a base d'errors i més errors, Trump va perdent força. L'afany per generar sempre atenció fa que digui coses que van en contra d'ell mateix. Ara ha dit que és el més gran que ha existit mai.
"Les conseqüències d'un triomf de Trump, que la democràcia nord-americana caigui davant un tirà, són imprevisibles"
"Fins i tot més gran que Elvis Presley", ha dit.
Sí. Home, si pensem que Elvis havia estat drogoaddicte, potser sí... A mi no m'estranyaria que guanyés Trump. Però de la mateixa manera que diem que si el periodisme mor, patirem tots, les conseqüències que la democràcia nord-americana caigui davant d'un tirà són imprevisibles. Tots els governs poden col·lapsar.
Quin ha estat el paper que ha tingut el periodisme en el fenomen Trump?
Els mitjans li han fet molt la gara-gara. Trump és un xou. Ell es va veure impulsat per un programa de televisió, The Apprentice, que estava molt ben fet. Hi ha un perfil de Trump publicat a The New Yorker, encarregat per Tina Brown, que és insuperable. Defineix molt bé un Trump que no té amics. I és veritat. Mirem la seva dona. Tots els qui han treballat amb ell en diuen pestes. És una personalitat completament avariada. Sobre això dels mitjans, ara mateix hi ha un conflicte al NYT perquè el director vol treure's de sobre l'etiqueta d'anti-Trump i, si ho saps, ho perceps en molts articles.
Què n'opina del pla de regeneració que ha presentat Pedro Sánchez després de la campanya contra la seva dona?
Sembla que la gent hagués nascut ahir. Tots els governs han volgut sempre controlar els mitjans. Poden haver-se fet campanyes de fake news, espúries, però això ha existit sempre. Sap perquè els diaris sortien en format llençol? Doncs perquè històricament els mitjans pagaven impostos en funció de les seves pàgines. Posar el dit en els mitjans o els pseudomitjans, que es diu ara, em sembla negatiu.
En el llibre fa deu prediccions sobre el periodisme del futur. Destaca el periodisme local, de proximitat.
Amb l'accés universal a tots els mitjans, hi ha un buit que fa que coneguem més coses dels Estats Units que de l'Ajuntament de Sabadell. Hi ha unes bombolles de les que no sabem res. Del Port de Barcelona, per posar un cas, no en sabem res. L'aeroport, igual. Són estructures molt tancades que dificulten la informació de proximitat. Als Estats Units hi havia molta premsa local i jo crec que recuperar un periodisme sobre el que allí s'anomenen deserts informatius és una assignatura pendent.
Subratlla molt que la importància no són els formats sinó els continguts.
Sempre ha estat així. L'última revolució no serà la d'internet, serà la de la IA o ves a saber quina. Jo veuré el tancament de Facebook i de Twitter. I vindran noves plataformes. La gent que és pessimista sobre el periodisme ha de llegir història. Estem en l'edat d'or del periodisme, no en tinc cap dubte.
"El més important del nostre negoci és pensar en els lectors"
I el més important què és?
El més important del nostre negoci és pensar en els lectors. Quan vaig anar a Colúmbia, ens van convidar a tots els becaris a casa del president de la universitat. Era un sopar a peu dret i ell anava passant a saludar i preguntar què ens havia impressionat més. Jo vaig dir que els professors de la facultat. I em va dir: "Doncs està vostè completament equivocat". I em va explicar: "El secret de Colúmbia són els seus estudiants. Perquè si jo no garanteixo a aquests professors tan bons que es podran encarar amb uns estudiants d'alt nivell, no voldran venir. Per això he de fer una selecció molt estricta dels alumnes". El dia de la graduació, em va donar el diploma i em va dir: "I told you". Doncs entre nosaltres és el mateix: l'important són els lectors.
Recordaré una altra anècdota, sobre la consultora McKinsey. Quan es va jubilar Marvin Bower, que era la seva ànima, es van plantejar què farien amb ell, que no volia ser ni assessor ni adjunt al president. Finalment, el van convèncer perquè assistís a una reunió anual de directors. Una vegada, quan va anar-hi, no va donar crèdit al que estava escoltant. Tots parlaven dos dies sencers sobre comissions i percentatges, diners, diners i diners. Fins que al final, ell va demanar la mà i va dir: "Això és completament erroni. Els directors de McKinsey no han de parlar mai de diners, sinó dels clients. Perquè si es resolen els problemes dels clients, els diners vindran sols!". Preocupem-nos dels lectors.